Fa pocs dies, vaig trobar en una agenda del 2013 el text que copio a continuació. El vaig escriure el dia 9 de maig i el dedico a les àvies que ho seran aviat, per primera vegada -va per tu, Pepi-, i també a totes les altres, que segur que s'hi sentiran identificades. D'això ja fa set anys. Per tant, avui la nostra néta gran i tota la família estem de celebració.
"No es pot explicar l'emoció que se sent en veure la nostra primera néta al pit de sa mare, que surt plorant del quiròfan. Per què? Ella es pensa que és de pena perquè s'ha perdut el part, però és dels nervis envasats durant nou mesos, de por, també, d'inseguretat però, sobretot, de felicitat.
I comença un estat de deixar passar el temps, d'espera continuada... La vida es detura i només avança lentament al ritme de la nena.
Les visites arriben i se'n van -algunes es queden massa estona- però nosaltres seguim allí, pels passadissos, pel bar, per la sala d'espera, com fantasmes pletòrics, esperant tornar-la a mirar, tornar-la a agafar, tornar a parlar d'ella.
Sortiries al carrer i diries a tothom: "M'ha nascut una néta". "Ja sóc àvia". I penses que se't farà difícil tornar a la teva normalitat perquè ara el teu viure estarà banyat ja sempre pels pètals del seu cosset menut."
I aquest pensament em va inspirar aquest primer poema. Després en va venir molts més:
Avui
ha nascut l’Aina
Quina força ens empeny
cap a tu?
Quina onada de joia
exultant ens reté
dins d’un núvol
i ens allunya
de tot el que es mou,
de la gent, la rutina
i les coses?
Que fas tu, cossarró petitet,
per trenar-nos
el seny i el voler
i aturar-nos el temps
i suspendre’ns
en un mar de ficció?
Avui
no hi ha res,
res no avança.
Només tu i el teu viure
i el teu plor
i el teu cos
amb les galtes tan tendres…
Avui el temps s’ha aturat
a les dotze,
quan has arribat
al recer de ta mare
plorosa
i d’un pare
amatent
que se sap protector.
No hi ha res més avui
que un instant allargat.
Avui, res no avança.
9 de maig de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada