MIAU
PÉREZ GALDÓS, Benito,
Miau, Edición, prólogo y notas de Robert J. Weber, Madrid: Ediciones
Guadarrama (Col. Universitaria de Bolsillo Punto Omega, 248), 1978
Aprofitant el confinament i
per recomanació del programa Saber y Ganar, em va entrar el cuquet de rellegir
Galdós. I vaig agafar l’única novel·la que tenia a casa i que encara no havia
llegit, Miau.
L’acció se situa a finals del
segle XIX. Ramon de Villaamil és un cessant de l’Administració que espera
ser re-col·locat, però, malgrat les cartes que fa a personatges influents, les
súpliques a amics, els viatges al Ministeri, i les promeses que rep, la
col·locació no arriba.
Ell viu amb la seva dona, doña
Pura, la germana d’aquesta, Milagros, la filla, Abelarda -a
qui l’autor anomena sovint la insignificante- i el net Luisito
Cadalso, fill d’una germana de l’Abelarda, que va morir molt jove.
Com que el marit d’aquesta era un baliga-balaga, que la va fer patir molt, els
avis es van quedar amb el nen, que puja esprimatxat i malaltís. La filla de la
casa festeja amb un noi, Ponce, que espera heretar d’un oncle ric que està a
punt de morir. Les dones de la casa, que les anomenen Les Miaus, per la
seva cara felina, sembla que no són conscients de la situació de la família i
segueixen aparentant tant com poden, anant a l’Òpera i rebent visites a casa. El
nen va a l’escola, es mal estudiant i no gaudeix de l’afecte dels companys, que
l’insulten i el persegueixen. A casa és estimat i mimat per les seves ties i
àvia i fa de missatger quan el seu avi vol fer arribar alguna carta o alguna
petició d’ajut a algun amic o alt càrrec. En somnis veu a Déu i parla amb ell.
La història es complica quan
apareix el pare del nen, el Víctor Cadalso, que treballava a València i,
sembla ser que ha deixat la feina a l’Administració -o l’han tret per alguna
operació irregular- i s’instal·la a casa dels sogres, afalagant a doña Pura
i enamorant l’Abelarda que, si no fos perquè ell té molta mà esquerre,
molta retòrica i aconsegueix frenar-la, l’hauria seguit on ell hagués volgut.
A mesura que passa el temps, el
drama i la desesperació de don Ramon es va intensificant i arriba al súmmum
quan s’assabenta que al seu gendre, que tothom té per un aprofitat i oportunista
amb pocs escrúpols, li han donat una bona feina al Ministeri i ell, un home
íntegre, que només pensa en el bé comú i que sempre ha treballat per al bé de l’Estat,
no el col·loquen.
Finalment, quan el gendre
proposa portar el nen a viure amb la seva germana i el seu cunyat -per interès
propi- i a la casa s’arma un esvalot perquè les dones s’hi oposen, l’avi,
contràriament al que podia semblar, porta el nen amb els oncles i li fa veure
el bé que estarà amb ells. A partir d’aquí, el Ramon de Villaamil , com a fora
de sí, trenca tots els lligams que l’unien amb la seva vida anterior, renega de
les seves creences, integritat i docilitat i es delecta pensant com es quedarà
d’alliberat quan acabi amb tot.
Darrere del narrador i de les
converses dels personatges, no es fa difícil entreveure l’interès i preocupació
de l’autor per la política espanyola.
El tema principal és la
crítica a l’Administració burocràtica del Madrid d’aquella època i a la
necessitat de donar més importància a les aparences que a la pròpia realitat, però
el que és realment interessant de la novel·la és l’estil de Galdós, àgil, irònic,
satíric, punyent, lúcid. Els diàlegs són boníssims. A través d’ells, el lector va entrant en el
caràcter de cada personatge i, amb les explicacions del narrador, omniscient, va
posant-nos en situació amb gran riquesa lèxica i abundància d’enumeracions, comparacions,
metàfores i altres recursos.
12 de març de
2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada