(del llibre L’ABZ de Reus, d’Àngels
Ollé Romeu i Pere Prats Sobrepere. Arola Editors)
Més o menys porta mantega, sucre, ous, ratlladura de pell
de llimona, llevat, farina... i més ingredients que cada pastisseria hi posa
segons la pròpia recepta.
És un costum de Reus i la seva comarca que no ha
transcendit. S’elaboren i es venen pels
volts de Sant Blai i la nostra mare els comprava i, era costum, anar a
beneir-los abans de treure’ls a taula. Deia que curava el mal de gola (i potser
la tos).
A mi m’agradaven molt (parlo en passat recordant la meva
època que vivia a la ciutat del Baix Camp) i m’empipava haver d’esperar tot un
any per a gaudir d’aquest exquisit dolç oval.
També m’empipava quan, tot menjar-nos-els la mare deia
aquell verset:
“Mare de Déu del Candeler
segon dia de febrer.
Sant Blai a tres,
Endevina quin mes és”.
Potser no m’agradava que em diguessin la solució abans de
pensar-la.
Tampoc m’agradava quan el pare em preguntava:
“De quin
color és el cavall blanc del Prim”.
Jo sempre deia NEGRE, perquè recordava haver passat per la
plaça de Prim i veure l’estàtua del general en bronze força fosca. (Ei, era
petit, eh?).
M’agraden les tradicions i hem de fer el possible perquè es
mantinguin vives. Ajuden a que, amb el salt generacional, no s’hagi de començar
sempre de nou.

Quan arriba la Candelera, em ve el record de la senyora Pepeta Plassa, amiga de casa, a qui nosaltres li dèiem "tieta Pepeta". Si la mare estava enfeinada, ella era la que em portava a beneir la candela i, al dia següent, en un cistellet de vímet, que ella mateixa em devia haver comprat, hi posàvem alguna poma, mandarina i altra fruita del temps i set o vuit blaiets embolicats amb paper de cel·lofana, i anàvem a beneir. Tot i que algun blaiet s'havia de guardar per quan teníem mal de coll, en arribar a casa m'era permès tastar-ne un o dos que, com que anaven escassos, els trobava boníssims. (Un altre dia parlaré dels records de la tieta Pepeta).
ResponElimina