LLEGIM?

TORRES I REIXACH, Aina, Dones rebels, (Il·lustracions d’Helena Pérez García), València, Sembra Llibres, (SLL40), 2019

En aquest llibre, l’autora -per cert, coneguda nostra- fa una ressenya de la vida i obra de vint-i-dues dones nascudes durant el segle XIX i que ja han mort. Totes elles han destacat en alguna disciplina o activitat, han estat molt importants, fortes i resistents en la seva època, però han quedat silenciades per ser dones i potser també per altres motius ideològics.

És interessantíssim llegir, una darrera l’altra, aquestes històries potents, variades i exemplars d’unes dones de les que no havia sentit parlar, en la seva majoria. Això ha fet que em decidís a llegir els seus llibres o a ampliar els coneixements que m’aporta aquest recull.

Totes tenen un denominador comú: la proclamació de la República va influir positivament i conscienciar a moltes d’elles. Algunes van tenir la sort d’anar a les escoles de renovació pedagògica i en parlen favorablement. En canvi, la Guerra Civil i el franquisme va truncar les seves carreres d’una manera o d’una altra.

Els dibuixos, ens presenten el retrat de cada dona fent l’activitat que la caracteritza. És un llibre molt recomanable.

Faig un llistat de cada una de les protagonistes afegint-ne el tret més característic, segons l’autora:

-       Alejandra Soler i Gelabert (València,1913 – 2017) “Lluitadora més enllà dels cent”.

-       Anna M. Martínez i Sagí (Barcelona, 1907 – Santpedor, 2000) “Una veu desterrada”. Va ser promotora de l’esport femení. Ser dona i lesbiana promou el silenci. Va escriure: “Mi voz se ha perdido en las esquinas del aire y del olvido”.

-       Aurora Picornell i Femenias (Palma, 1912 – Porreres, 1937) “Les idees mai no moren”. Filla d’una família obrera i comunista, de molt jove ja comença el compromís polític. Va ser afusellada junt amb altres dones per un grup de falangistes. Quan li havien matat el pare i el seu company va escriure: “Podeu matar homes, dones, nins com el meu que encara no ha nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”.

-       Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero (Madrid, 1927 – València, 2009) “De les lletres al silenci”. Escriu estudis històrics, poesia i dues narracions. És de formació autodidacta, però és capaç de guanyar-se l’admiració del públic cap als anys setanta. A partir dels 80 es retira i queda silenciada. “Jo tindré una mort incolora, com un riu antic sense baladres... Però un jorn, a l’hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana”.

-       Empar Granell i Tormos (Borriana, 1945 – Ontinyent, 2010) “Mestra de l’entusiasme”. Deixa empremta a l’escola on va ensenyar: “M’han ensenyat més els meus alumnes ami que jo a ells”.

-       Federica Montseny i Mañé (Madrid, 1905 – Tolosa de Llenguadoc, 1994) “Una anarquista al govern”.

-       Francesca Bosch i Bauçà (Palma, 1932 – 1992) “Comunisme en femení”.

-       Irene Polo i Roig (Barcelona, 1909 – Buenos Aires, 1942) “Fascinada pel periodisme”.

-       Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918 – 1991) “De dona a dona”. Participa en nombroses protestes, pensa que l’única sortida al franquisme és la resistència cultural i política. Cultiva tots el gèneres impregnats de lluita contra el patriarcat.

-       Manuela Ballester i Vilaseca (València, 1908 – Berlín, 1994) “Una artista a l’ombra”. “Veu l’art com un mitjà per a canviar la realitat, i per això fa una obra compromesa amb el temps que li ha tocat viure: la revolució i la guerra Civil”. A part de dedicar-se a la pintura, al disseny gràfic i a la moda, també escriu poesia per expressar les seves penes i els sentiments més íntims.

-       Maria Oliveras i Collellmir (Argelaguer, 1910 – Barcelona, 2009) “Pionera de l’anestèsia”.

-       Marina Ginestà i Coloma (Tolosa de Llenguadoc, 1919 – París, 2014) “Icona de l’antifeixisme”.

-       Mari Pepa Colomer i Luque (Barcelona, 1913 – Surrey, Anglaterra, 2004) “Iniciar el vol”. L’arribada del franquisme i la criança dels seus fills li tallen la oportunitat de seguir pilotant.

-       Matilde Gras i Solves (Sueca, 1901 – Badalona, 1975) “Memòries per la justícia”.

-       Matilde Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 1918 -  València, 2007). “Compondre des de l’arrel”. “Matilde desafia l’hostilitat masculina i escriu gairebé tres-centes obres... Ha musicat poemes de molts poetes catalans”

-       Maria-Mercè Marçal i Serra (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) “Versos de la triple rebel·lió” . “La poesia es converteix en vertebradora, l’ajuda a veure’s a si mateixa, a explicar-se i a entendre’s. La poesia li és espill. I també, una segona memòria”.

-       Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) “Poesia té nom de dona” “Per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel”.

-       Montserrat Capdevila i d’Oriola (Cabestany, 1905 – Barcelona, 1993) “Una de les primeres matemàtiques”.

-       Montserrat Roig i Francitorra (Barcelona, 1946 – 1991) “Escriure contra l’oblit”. Ha de fer de periodista per poder dedicar-se a escriure. “Us imagineu les Mercès Rodoredes que ens hem perdut?” ... Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

-       Pura Pérez i Benavent (València, 1919 – Windsor, Canadà, 1995) “Gestar l’anarcofeminisme”.

-       Rosa Bueno i Castellanos (Villapalacios, Albacete, 1945 – Palma, 2009) “Defensar la barriada” “La Rosa és una de les precursores de l’associacionisme veïnal a Palma. I ho fa des de la perifèria. A les barriades i com a emigrant”.

-       Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) “Narrar la guerra i l’exili”.