SOTRAC

Cada dimecres hi entrava a matar el temps que em quedava entre una classe i l’altra. Es deia Bar Stop i no sé per què el preferia al de la facultat, doncs era petit, impersonal i vell i feia olor de fum consumit i d’oli barat fregit i recremat.

Era estret i llarg. La banda esquerra estava ocupada per la barra i a la dreta s’hi afileraven quatre o cinc tauletes vora una vidriera que donava a un carrer perpendicular al de l’entrada.

A l’angle del fons, a la dreta, i una mica elevada, hi estava instal·lada una televisió bastant gran, sempre apagada.

Al fons, a l’esquerre, el local es prolongava i donava cabuda a la zona de joc: unes tauletes, que els contertulians movien segons les conveniències de la partida, i un billar que suportava amb resignació les caramboles dels jugadors poc destres.

Tot respirava un aire d’antigor i de decadència. Les parets s’havien anat enfosquint pel greix i el fum dels anys. La fusta dels armaris estava desconjuntada per l’ús i abús, i les làmines dels quadres que penjaven, d’ací i d’allà, per les parets, amb el temps i sense cap vidre que les subjectés, havien esdevingut com petits mapes físics en relleu en què les faldes de les fingides muntanyes testimoniaven capes de pols pretèrites.

Jo sempre em posava a la primera taula d’entrant a la dreta, d’esquena a la porta i vora els vidres. Les veus dels jugadors m’arribaven somortes i podia llegir.

La concentració, però, no em durava gaire estona, sovint em distreia el posat esquerp del cambrer, que sempre feinejava, i sobretot aquell home que no hi faltava mai.

Restava mig assegut en un tamboret, davant de la barra, mirant el no-res. Ulls vermellosos i terriblement tristos. Davant d’ell, una ampolla de cervesa, grossa, quasi buida i un vas només embromerat. Uns dits tremolosos sostenien un cigarret a mitges. Pantaló gris i una panxa rodona i rebotida, que sortia d’una caçadora negra, massa estreta.

De sobte, s’aixecava, a poc a poc, com intentant sostenir quelcom imaginari dalt del cap, i es desplaçava amb posat inestable, passos curts, cap a la zona de joc i es quedava allí, palplantat, matant el temps. O es gratava el cap, ben quiet. I se’n tornava, feixugament, emetent roncs afònics, que el balancejaven. I, amb aquells ulls de pena infinita i el tremolor a les mans, passava pel meu costat, com un cec, fins a palpar la porta. I se n’anava.

I al Bar Stop, després d’això, no s’hi observava cap canvi aparent, tot seguia igual, només que jo ja no podia tornar a agafar el fil del llibre que llegia...