diumenge, 4 de febrer del 2024

LA CANDELERA I SANT BLAI


 

                        Marededéu del Candeler,

segon dia de febrer.

sant Blai a tres,

endevina quin mes és.

 

Aquest verset li sentia dir cada any a la meva mare quan s’acostava la Candelera i ella, l’àvia i la tieta Pepeta ja es preparaven per a aquesta festivitat que, a Reus, com en altres pobles, es celebrava força. De fet, la meva infantesa, i la de tots els nens i nenes de la meva època, va estar marcada per moltes festes religioses que, per a nosaltres, eren festes socials i ens assenyalaven el calendari de tot l’any.

El segon dia de febrer, en sortir de l’escola, es trencava la rutina de fer deures, estudiar la lliçó de l’endemà i jugar al menjador de casa escalfat per l’estufa de clofolla y remolta. No, aquell dia, ens arreglàvem per anar a la missa vespertina de la Puríssima Sang, la nostra parròquia. Allí, en entrar, una senyora de la Confraria ens oferia, amb condescendència, una espelmeta blanca i prima, que era la que havíem d’encendre al començament de la missa per ser beneïda pel capellà amb tota solemnitat. Després l’anàvem encenent i apagant en certes parts de la cerimònia. El bocí que no s’havia consumit ens l’emportàvem a casa i feia cap en algun calaix.



Al dia següent, per a mi era més important i emotiu perquè, amb la tieta, preparàvem una cistelleta de vímet que m’havia comprat per a l’ocasió i hi posàvem algunes fruites: pomes, mandarines, nous i, al damunt, perquè no es partissin, uns blaiets embolicats amb paper fi. No sé si la tradició d’aquestes galetes amb la imatge del sant repujada és pròpia de la meva ciutat o de totes, però a Reus avui dia encara en venen, de blaiets. Ho cobríem tot amb un mocador fet amb puntes de coixí i tornàvem a l'església, ara per beneir els fruits d’hivern.

Aquestes dues misses i les dels diumenges se’m feien llargues i avorrides, però jo sabia fer volar el pensament creant històries per entretenir-me. El dia de sant Blai, al costat de la tieta, que em feia d’àvia i em donava tots els gustos, era una altra cosa. Perquè el que devia pensar és en la galeta que em menjaria en arribar a casa, fent desaparèixer, a poc a poc, totes les parts del sant. Només un blaiet deia la meva mare, que els altres, com que estaven beneits, s’havien de guardar per si un dia teníem mal de gola, ja que sant Blai era l’advocat de les afeccions de la larínge.

Aquestes dues eren les primeres festes després de Nadal i de sant Antoni, en què en alguns pobles, com al de la meva mare, a les Garrigues, feien una gran festa. A més de portar els animals davant de l’església perquè el mossèn els beneís, una família del poble, seguint una tradició centenària, feia portar dues paneres plenes de panets, que oferien a tots els pagesos que s’hi havien acostat.




Precisament era tan important aquell sant per als vilatans de Castelldans que, en néixer jo un 17 de gener, la meva cosina va maquinar un ardit per tal que, en lloc de dir-me Maria, com la meva mare i la meva padrina, em pogués dir  M. Antonieta, en honor del sant ermità.

Un altre dia us explicaré de quina manera em va empremtar aquest nom “substitut” durant la meva infantesa i joventut.

 

 

1 comentari:

  1. Magnífica descripció tal com l'Antonieta me l'ha explicat moltes vegades. Tito.

    ResponElimina