LA MONA DE PASQUA

 

Avui, dia de repartir i menjar mones m’he recordat de les que jo rebia de petita.

El meu padrí era el germà de la meva mare i vivia a Castelldans, el poble de Les Garrigues on havien nascut. Era “el padrinet”.

Com que el meu pare era fill únic, quan vaig néixer, van fer padrina a una cosina germana seva, que vivia a Valls. Era “la padrineta”.

Per Pasqua devíem anar sempre al poble de la meva mare, per veure els meus avis -que a Lleida s’anomenen padrins- i tietes i donar-li oportunitat al meu padrí de bateig de donar-me la mona, que no era com les d’ara, no, les mones de poble eren rodones i amb un forat al mig. Les feien de pasta de coca i les guarnien amb tres o quatre ous que portaven una mena de creu feta de pasta com perquè no s’escapessin.

Recordo una Pasqua, devia tenir tres o quatre anys, que, en arribar al poble, el meu padrí, que sentia una passió especial per la seva fillola, em va pujar al darrer pis de la casa pairal, la golfa. Suposo que la resta de la família venia darrere. Em vaig meravellar veient els canyissos amb fruita estesa, sacs plens d’ametlles o d’olives pels racons, llonganisses penjades, trossos de porc amb sal perquè s’eixuguessin, algun pernil i mil tresors per a una nena de ciutat. Em va fer entrar en una cambra que quedava separada de la sala gran. Damunt d’una taula de fusta poc polida hi havia dues coques de forner i dues mones amb ous, de les que us he dit. El padrinet, em va dir: “Tria la que vulguis” senyalant-me les dues mones, que eren pràcticament igual una i l’altra. Jo, sense pensar-m’ho, vaig senyalar la coca llarga i ensucrada que hi havia al costat, la més gran. Ell em va dir que allò no era una mona, però no hi va haver manera, jo volia “aquella”.  No sé com va acabar l’estira i arronsa però recordo perfectament la patxoca que feien les quatre peces allà damunt.

En canvi, la mona de Valls era moderna, de les que venien a les pastisseries de ciutat, fetes amb pa de pessic i guarnides amb mantega, melmelada, fruites confitades, una figureta de xocolata i alguna ploma de color. La portava el recader al dissabte de glòria a la tarda. I a mi em feia il·lusió aquest fet. Després de dinar, suposo que motivada pels pares, ja esperava que piquessin el timbre i que un home em lliurés una capsa de cartró ben precintada. L’obria amb delit i apareixia la flamant mona, grossa i bonica. Suposo que el meu pare, formal i complet com era, aquell mateix vespre ja escrivia una carta d’agraïment a la seva cosina explicant-li la meva reacció davant la meravellosa mona que m’havia enviat, però jo, d’aquella padrina, només guardava el record màgic del paquet ben embalat. Eren poques les ocasions que teníem de veure’ns, perquè els meus no eren amants de sortir de Reus i ella i la seva família tampoc es movien de Valls.

Aquesta “màgia” va durar ben poc. L’any 60, jo tenia vuit anys, vaig esperar il·lusionada el paquet i el recader, però van passar les hores i no va arribar. Tots estàvem ben estranyats. Vam pensar que el transportista se n’havia oblidat o se li havia girat feina i que potser la rebríem al dilluns o al dimarts, primer dia feiner després de Pasqua. Amb aquesta esperança em devien fer passar la decepció d’aquella tarda. Però la mona no va arribar ni al dimarts ni mai més. Uns dia, ja en feia uns quants d’aquest desengany, a la meva mare se li va encendre una llumeta. Recordo com si fos ara la seva expressió: “Nena, ja sé perquè no t’ha arribat la mona! És que ja has fet la comunió i a Valls deu ser costum dels padrins fer la mona només mentre el nen és petit. Ara tu ja ets gran”.

Vaig haver d’empassar-me aquesta deducció, però confesso que no em va fer gens de gràcia aquest costum, perquè encara van haver de passar bastants anys perquè a la vigília de Pasqua no em recordés de la padrineta de Valls i desitgés que aquella mona seguís arribant.