Avui és segon dia de febrer, la Marededéu de la Candelera. Quan jo era petita, la meva tieta Pepeta em portava a Missa, aquell dia. Ens donaven una espelmeta, l’enceníem i el capellà la beneïa.
Quan just havia fet nou anys i s’acostava aquesta
diada, la meva padrina de bateig, cosina germana del meu pare, que era de Valls,
va telefonar-lo i li va dir que aquell any, celebraven les decennals, unes
festes molt lluïdes en honor de la Patrona i que havien pensat que jo -que tenia
un any menys que la seva filla gran i un més que la seva petita- m’ho passaria
bé si hi anava a passar dos o tres dies. Els pares em podrien deixar al cotxe
de línia i ells m’anirien a buscar a la parada, em portarien a casa seva i
junts seguiríem els actes d’aquella gran festassa.
Els meus pares s’ho devien parlar. Segurament que van valorar
pros i contres. Els imagino pensant que declinar la invitació d’una família amb
qui no manteníem molta relació però que havien tingut la deferència de
convidar-me era tenir una descortesia. A més, l’experiència d’estar uns dies
fora de casa a mi m’aniria bé per vèncer la timidesa i aprendre a
organitzar-me. Per tant, malgrat que havia de faltar un dia o dos a col·legi, van
dir que sí.
I ja em tens la meva mare preparant-me tres mudes, una
per a cada dia i potser un recanvi, i la roba més bona que tenia i aquesta
gequeteta i l’abriguet i una boina de color fúcsia que hi feia conjunt, i uns
guants, que fa molt de fred. I sigues molt educada, menja amb correcció, saluda
l’Angelina -la germana de la meva àvia-, que viu amb ells i està tant
delicada...
No recordo si hi vaig anar de bon grat o una mica
forçada. El que sí que recordo és el sentiment d’abandó des del moment que vaig
baixar del cotxe de línia. La meva padrina era una dona alta i posada, no em
feia mal paper, però no era afectuosa El
marit era l’únic home d’aquella casa i actuava com el pater familias, tenia
una mirada i un parlar irònic, que jo no sabia interpretar. La velleta s’estava
tot el dia asseguda vora els fogons i participava poc de la vida familiar. I
les nenes, ai!, les nenes! Ja vaig veure de seguida que no farien cap esforç
per fer-me agradable l’estada. Anaven a la una per ridiculitzar-me i burlar-se
del que deia o del que feia, això sí, d’amagat dels seus pares, que no ho haurien
permès.
Devíem anar a molts actes, tant religiosos com socials
i festius. Jo devia posar-me l’abric nou i la boina i els guants i no desentonava
amb el que portaven les cosines i les altres nenes del poble. No ho recordo
gens.
El que sí que recordo amb molta claredat és la casa on
vivien, que era antiga i rònega, situada al barri vell, fosc i humit. Ara penso
que devia ser la casa pairal on va néixer la meva àvia i que devia haver quedat
per a l’Angelina, la filla gran, que va enviudar aviat, i que la meva
padrina i el seu home, en casar-se s’havien establert allí per a fer-li
companyia, hi havien criat les nenes i no en van marxar fins que l’àvia es va
morir. Llavors es van establir en un pis nou i més digne de la seva condició,
perquè aquell oncle es guanyava bé la vida.
A la casa s’hi accedia del carrer estant pujant dues o tres escales que
donaven a un extrem de la cuina, que quedava a l’esquerre i no era gaire gran.
Al front hi havia una porta marronosa, era la comuna -el que a Reus en dèiem wàter-,
que devien haver construït ells manllevant un bocí a l’estança i, del costat, s’enfilaven
unes escales estretes i altes que conduïen al pis o pisos de dalt, on hi devia
haver el menjador i les habitacions. No recordo res més que la primera imatge
de la cambra que hauria d’ocupar jo durant aquells dies. Era gran, amb els dos llitets
de les nenes i un llit plegable que em van preparar per a mi. Al costat, encara
hi cabia una cadira on vaig posar la bossa, amb les meves coses.
No recordo gairebé res d’aquells dies, només flaixos.
Per exemple, el fet que a la casa no hi havia lavabo i que havíem de baixar
a rentar.nos a la pica de la cuina. Que hi feia bastant de fred. Que jo m’hi sentia
fora de lloc i no sabia massa com comportar-me. Però, el record més punyent, trist i negatiu d’aquella experiència a casa dels parents devia passar al segon
dia. Havíem arribat d’algun acte o potser ja havíem sopat i érem a la cuina. De
sobte -com passa sovint als nens-, em vaig adonar que tenia pipí i que la
comuna estava ocupada per l’oncle, que trigava a sortir. Jo devia prémer les
cames, devia intentar contenir-me, devia voler pensar en una altra cosa, devia
tenir vergonya de dir-ho a ningú. Aquella porta seguia closa i impenetrable.
Fins que, aquella nena de nou anys, tímida i enyorada del confort familiar, no
va poder esperar més i va deixar les calcetes ben molles. Recordo perfectament el
sentiment de vergonya que em va envair i la meva preocupació per amagar dins la
bossa el cos del delicte, sense embrutar l’altra roba -en aquella època encara no
teníem tan a mà les bosses de plàstic . Devia entaforar les calces en algun racó,
barrejades amb alguna peça de roba, i devia tornar a baixar a baix per
descarregar totalment el meu esfínter de tota pressió malèvola i, sobretot, per
dissimular aquell acte tan innoble.
I vaig quedar alliberada tant física com mentalment,
perquè ningú no es va adonar de res ni ningú me’n va preguntar res. Devíem anar a
dormir i a l’endemà devíem seguir amb les celebracions.
Però, cap a la tarda, a una de les nenes, o potser a les
dues, se’ls va ocórrer regirar-me la bossa, ves a saber per a què i,
evidentment, van trobar-me la roba mullada. Encara recordo les seves rialles i
les burles repetint, d’amagat dels seus pares -que potser m’haurien comprès o
fet costat- “l’Antonieta s’ha pixat!”, l’Antonieta s’ha pixat!! Em volia
fondre. No sé com vaig reaccionar davant d’elles, però sí que tinc present
encara com em vaig sentir i les ganes boges que el temps volés i que arribés l’hora
d’acomiadar-me amablement d’aquella família, donant-los les gràcies per
la seva hospitalitat, i pujar al cotxer de línia per deixar enrere aquell mal
son, arribar a casa i trobar l’escalf i la comprensió de la mare, que segur que
es va penedir d’haver-me fet aquell flac favor.
I sempre més, quan arriba la Candelera, no puc deixar
de pensar en Valls i les seves decennals. I la càmera del meu cervell posa el
flash en aquests quatre records que m’han quedat per sempre d’aquella
experiència trista.
2
de febrer de 2023
Tota una altre època!
ResponElimina