ZWEIG,
Stefan, El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Traducció de Joan
Fontcuberta. Barcelona. Quaderns Crema, 2001
Aquest autor probablement l’havia
d’haver llegit fa molt de temps, però no ho vaig fer. Va ser l’any passat que
li vaig llegir la novel·leta L’amor d’Erika Ewald i em va agradar. I fa
pocs mesos, vaig trobar recomanat aquest llibre a la biblioteca de Cabrils on
havia anat amb les meves netes a llegir contes. Vaig pensar que l’atzar me’l
posava davant i que no el podia defugir. La seva lectura m’ha portat molt de
temps, però m’ha agradat assaborir-lo, tant pel seu contingut com per la forma.
M’ha encantat conèixer de la
seva ma l’Europa de la primera meitat del segle XX. Zweig era de Viena, la
capital de l’imperi austro-hongarès. Abans de la Primera Guerra Mundial, moltes
generacions van viure en pau i seguretat. No vivien canvis, tot havia de ser
com havia estat abans i la gent vivia tranquil·la. Viena era també la capital
de la cultura i el cosmopolitisme. Segons l’autor, aquesta seguretat no és
positiva perquè es van perdre la tensió de pol a pol i l’esgarrifança de les
coses eternament noves que van viure els joves com ell.
Parla de l’avorriment que
sentien a l’escola, on tot era monòton i ensopit. Havien d’aprendre moltes coses
que consideraven absurdes i dominar 5 llengües. La relació entre mestre i
alumne era distant i els estava vetat mostrar cap mena de sentiment. Els estudiants
procuraven passar com fos les hores escolars i buscar fora i tot el nou saber
que arribava a través dels cafès, que eren centres de cultura, les biblioteques,
els teatres i les sales d’exposicions. La seva generació va tenir moltes inquietuds
intel·lectuals. L’afany de saber s’encomanava dels uns als altres. Estaven tan
embadalits amb l’art que no es van adonar que el món estava canviant i que l’humanisme
i la comprensió entre llengües i races, que tan bé s’havia portat durant el
segle XIX, ara s’havia esquerdat i estava a punt d’arribar la fi de la
llibertat individual.
Explica la vida que portaven
les famílies burgeses jueves, com la seva. Donaven importància a la riquesa
espiritual més que a la material, a la cultura i a l’estudi. Actuaven com a mecenes.
Reflexiona sobre la
sexualitat i de quina manera tots els estaments pretenien silenciar-la. Explica
l’educació tan diferent que rebien els nois i les noies.
Parla de la universitat. Per
als joves de la seva època s’aprenia més llegint que anant a la universitat.
Per tant, ell es va matricular a filosofia perquè sabia que podria treure el
títol sense anar a classe i es va dedicar a gaudir de llibertat. En aquesta
època ja comença a publicar articles a diaris i revistes i a ser llegit i
admirat pels intel·lectuals de renom. Parla amb agraïment de Theodor Herzl, un
teòric sobre el sionisme, i també de Rudolf Steiner.
Deixa Viena per anar a Berlin
i estar en contacte amb gent especial de totes les classes socials. Allí
comença a traduir poetes d’altres llengües, cosa que l’enriqueix i l’alliçona.
Per conèixer Emile Verhaeren, se’n va a Bèlgica, i allí la seva coneixença i el propòsit de traduir-lo a l’alemany li va
obrir les portes als seus amics d’altres països i li va facilitar acabar amb
èxit la carrera de filosofia.
S’instal·la a París, que és
una ciutat oberta on hi conviu gent de tota mena i tothom s’hi sent ben acollit.
Coneix els poetes, que són molt respectats i ben acollits pel govern, i els
escriptors. Es fa amic de Henry Guilbeaux, que és molt crític amb la seva obra.
Els poetes francesos busquen
la musicalitat, es preocupen per la forma més que pel contingut. Converteixen
la seva vida en una obra d’art. Parla de Rilke, de la seva discreció, de com
buscava la perfecció i tot ho vivia amb sordina. Explica com va conèixer a Rodin i com va tenir ocasió de
veure’l treballar al seu estudi. Explica anècdotes seves personals.
Va passar unes setmanes a
Londres i explica la diferència d’aquesta ciutat amb París i com li va costar
ser admès en algun cercle. Ens parla dels països on va voler estar sense
assentar-se en cap lloc, com feien els seus companys de generació. També reflexiona
sobre la mala sort que tenien els grans actors que es proposaven representar-li
el seu teatre -en vers-.
Té contacte amb molts
escriptors i intel·lectuals d’arreu. Un d’ells l’anima a sortir d’Europa. Va
anar a la Índia, a Amèrica i a l’Àfrica. Després torna a Europa abans de la
Primera Guerra Mundial. Plasma amb molta claredat l’època de progrés que es vivia.
Les ciutats creixien gràcies als avenços tecnològics. La gent vivia esperançada
i se sentia pertanyent a una Europa pròspera. Per això no veien el perill d’una
guerra imminent.
A París va conèixer el
musicòleg Romain Rolland, que escrivia sobre les qualitats de tots els pobles d’Europa
i de la força unificadora de l’art. Junt amb Freud i Verhaeren va ser amic seu.
Dedica tot un capítol a explicar
l’absurditat de les guerres. I compara com es va viure la del 14 i la del 35. A
la primera, tot era més nou i innocent i a la segona ja hi havia més tècniques
de destrucció. A l’any 14, uns quants escriptors van escriure en contra de la
guerra i encara se’ls feia cas, però a la segona, hi havia la ràdio i la
propaganda i als escriptors no se’ls tenia per a res.
Durant la Primera Guerra,
aconsegueix anar a Zurich. Allí s’hi trobava molta gent d’aquí i d’allà, gent
sense pàtria. Parla de molts escriptors i de com allí molta gent feia d’espia.
Quan aquella va acabar, la societat estava esperançada i tenia la seguretat que
havien après dels errors i que una altra guerra ja no seria possible.
Tot i que a Suissa hi estava
molt bé, va voler tornar a Àustria i es va establir a Salzburg. Descriu meravellosament
la pobresa i misèria en què viu la població. Aquest capítol m’ha encantat.
Explica el caos que regnava
després de la guerra. Una gran inflació i un llibertinatge tan gran que va
arribar un moment en què tothom n’estava tip, de tanta llibertat.
Aconsegueix sortir d’Àustria
per anar a Itàlia i despès a Alemanya. Al 1919 i següents va passar uns anys
molt bons. Va conèixer molts escriptors allí on anava i escrivia molt, sempre
preocupat per treure dels seus escrits tot allò que és superflu. Les seves
obres ja eren molt conegudes.
Del 1924 al 1933 es va viure
una època de pau, d’ordre, de seguretat i de treball esperançat -malgrat la
crisi del 29-.
En un altre capítol parla de
com es va anar introduint Hitler. Era un agitador que actuava a les
cerveseries, sense estudis ni cap carrera acabada, semblava que mai podria
arribar a ser perillós.
Al 1933 va arribar a ser canceller,
que era un càrrec provisional. Va fer promeses a tothom i tothom va confiar en ell
i se’n va refiar. Quan va començar a portar gent als camps de concentració,
ningú pensava que, en ple segle XX, allò pogués durar. A l’altra banda de la
frontera, Europa s’ho mirava indiferent. Explica com va col·laborar amb Richard
Strauss que, al final, es va posar a favor del nacionalsocialisme.
I acaba presentant una visió
descarnada de com va quedar Europa després de les dues guerres. L’últim
capítol, “l’agonia de la pau”, es esfereïdor perquè llegint-lo ens en adonem que
ara no ha canviat res del que explica. Ha passat quasi un segle i ens adonem
que el món està mogut per uns pocs i que la majoria de ciutadans som gent de
pau, però no tenim res a fer davant de com gestionen el mon els polítics.
És un llibre que m’ha
interessat molt i l’he llegit amb interès i gaudi. Zweig té un estil planer i
didàctic, que es fàcil i agradable de llegir. Parla de manera genèrica però
posa els suficients exemples per fer-se aclaridor. El que m’ha sorprès és que
esforçant-se per fer un relat objectiu i genèric omet qualsevol relació amb la
seva vida privada i potser no estaria malament fer constar si, amb tants
viatges que va fer, anava sol o amb la seva dona. Només en una ocasió
diu “la meva dona, que anava amb mi” i, quasi al final parla de la seva segona dona.
Potser amb tantes pàgines explicant què feia en tal i tal circumstància, no
estaria de més explicar en quin moment va morir el seu pare -el de la seva
mare, sí que ho fa-, en quin moment va tenir fills, si és que en va tenir o
algun altre detall que el podia afectar en la seva vida.
En fi, un llibre que no sé si
recomano a tothom -molts ja l’hauran llegit i molts el trobaran massa llarg i
dens-, però que jo he quedat satisfeta d’haver-lo llegit.
Juliol
de 2023
.png)
.png)
.png)
.png)
