LLEGIM?

 PAGÈS, Rosa, Àngels de pedra, Valls, Ed. Cossetània (Col. Notes de color, 31), 2010

 

Aquest llibre me’l vaig comprar a Reus després d’haver-lo vist anunciat no recordo on. Com que tot el que parla de Reus m’interessa, el vaig començar amb moltes ganes.

El tema fa patir una mica perquè bastants personatges es troben en serioses dificultats des del punt de vista social, laboral o mental.

Per l’argument que tria l’autor, es barregen dos mons, el de la classe benestant de Reus i el de la classe obrera. I això sempre crea conflicte.

Surten personatges il·lusionats en grans projectes que haurien  transformat les ciutats si s’haguessin portat a terme, i d’altres, desaprensius moguts per interessos menys nobles.

Els temes més recurrents es podrien resumir en aquests: el de la bogeria i, amb ell, el protagonisme de l’Institut Pere Mata que, en aquell temps estava desenvolupant programes innovadors per combatre-la. L’enamorament, les convencions socials, les vagues obreres per aconseguir dignificar el treball, la contraposició entre Reus i Barcelona...

Però el que m’ha resultat més plaent és la descripció d’espais de la ciutat que a mi em són familiars: el passeig de la Boca de la Mina, el carrer Ample, el teatre Fortuny, el Círcol, els Ravals...

La novel·la està narrada en tercera persona i té algun diàleg entre els personatges. De l’estil, el que m’ha cridat més l’atenció són les metàfores i comparacions que empra. A continuació, en copiaré algunes que he assenyalat i que il·lustren la manera original d’emprar la llengua que té l’autora:

-       Tornava a refrescar, i a través de la finestra els dits allargassats del vent arrencaven remolins de tristesa. (p.16)

-       ... sentint que el sol se li arrapava com una heura al voltant del cos. (p.30)

-       ... va dir amb una veu prima que va ressonar a la sala com un eco de tardor, com la fressa de les primeres fulles dels arbres que cauen a terra a mitjans de setembre. (p.71)

-       ... el cel s’anava ennegrint com si el capvespre arribés carregat de sutge. La primera gota, espessa com un esquitx d’oli, va caure sobre el front del Miquel. (p.80)

-       ... i es va notar les mans glaçades, com l’escorça dels ametllers que s’alçaven a la banda dreta del camí. (p.104)

-       El silenci l’envoltava encara amb una gruixuda cintra de vellut i el paisatge l’atordia: aquella extensió del verd se li feia inabastable, li fugia dels ulls com la imatge de la seva pròpia vida, retinguda encara entre les parets  del Manicomi. (p.136)

-       ... aquella vànova de confidències s’havia anat fent encara més llarga i dibuixava una trama més fina. (p.152)

-       ... fins que el buit de la nit va acabar de rosegar tots els racons de l’habitació. (p.162)

-       Tot havia passat com en un somni, sense diferència entre el dia i la nit, com si totes les hores estiguessin unides pel mateix fil de coure. (p.175)

 

N’he copiat només unes quantes de les moltes que he anat subratllant durant la lectura i que il·lustren el paper que les descripcions tenen en aquest llibre. Unes descripcions que ajuden al lector a posar-se a la pell dels personatges.

Com quasi tots els llibres que llegeixo, el recomano a tothom que vulgui passar una estona plaent.

                                                                                 Novembre, 2023