EN RECORD DE LA SENYORA EMÍLIA BRIANSÓ, LA MEVA PROFESSORA DE MÚSICA

 SENYORA EMÍLIA BRIANSÓ, IN MEMORIAM

 En assabentar-me per les seves filles de la mort de la senyora Briansó, em van venir un seguit de records que escriuré perquè no s’esborrin. Sempre he pensat que mentre la persona és recordada, no mor del tot, i aquest és el meu propòsit, no deixar-la en l’oblit.

Quan vaig començar la carrera de música al Centre de Lectura de Reus, em van assignar el professorat. Al curs preliminar vaig tenir al senyor Vidal -un home gran que havia estat director de la Banda Municipal, en aquella època ja retirat d’aquell càrrec-, que potser també em va fer classes dels primers cursos de solfeig. D’aquella època no recordo gran cosa, però sí de quan vaig començar a estudiar piano amb la senyoreta Duran, una dona soltera i alegre, baixa i rodoneta, filla d’un senyor molt gran, que també era músic. Vivien en un segon pis -al que s’hi accedia per una escala estreta-, ple de mobles antics i elegants i amb un balcó gran que donava a la Plaça del Prim. Aquella terrassa va ser la meva perdició, perquè a l’estiu, quan hi anava repassar les lliçons del curs del que m’havia examinat, ella s’hi asseia amb la seva amiga, que també m’havia donat classes de dansa, i es posaven a parlar, xerra que xerraràs, i jo, a la sala, sense ningú que em controlés la digitació, anava tocant sense cap consell ni control i vaig agafar uns mals hàbits i una lentitud en tocar les peces que no em va abandonar mai més.

En canvi, quan ja havia fet algun curs de solfeig, em van assignar com a professora, la senyora Emília Briansó, una dona elegant i discreta, que ens ensenyava amb rigor i professionalitat.

De totes les professores que formaven part de l’equip del Conservatori de Música, ella en devia ser la directora, perquè tothom la tractava amb respecte i es notava que era ella qui marcava les directrius a seguir.

Com que l’escola de Música del Centre de Lectura estava adscrita al Conservatori del Liceu, que era qui expedia les titulacions de l’alumnat, a finals de curs, venien a examinar-nos tres professors d’aquesta institució barcelonina, el senyor Vallribera, el senyor Valls i la senyoreta Corones. S’hostatjaven en un hotel i es passaven dos o tres dies examinant els alumnes dels diferents cursos. La senyora Briansó era la que exercia d’amfitriona, els acompanyava i segurament anava a dinar amb ells.

Per tal que els alumnes no s’ho haguessin de jugar tot en una carta a final de curs, la secció de música costejava el viatge de la senyoreta Corones, una vegada al mes, per tal que els alumnes es familiaritzessin amb ella i aquesta pogués anar seguint la nostra evolució. En acabar les classes, recordo que la senyora Briansó l’acompanyava a l’estació per agafar el tren.

Van ser molts anys els que vaig passar estudiant música, i en tinc records diversos. Si em centro en la senyora Emília, sabíem que ella era filla d’un eminent psiquiatra que havia dirigit l’Institut Pere Mata i que havia estat alcalde de la ciutat, que estava casada amb un senyor elegant que regentava una sastreria al carrer de Llovera, i que tenien dues filles, l’Emi, una mica més gran que jo, i la Mari Carmen, una mica més petita, que va estudiar amb mi els últims cursos de solfeig, amb l’harmonia inclosa.

Normalment fèiem les classes de música en unes aules del Centre de Lectura, però algunes vegades, no recordo per què, ens feia anar a casa seva, que era a la part alta de Reus, prop del passeig dels Màrtirs. Ens feia classe en una cambra petita on hi havia el piano, algunes cadires i un moblet. Recordo que a les parets hi penjaven els diplomes dels seus estudis, elementals i superiors, de solfeig i de piano.

També donava classe de piano a algunes nenes, que jo sentia tocar quan fèiem concerts o en examinar-se, i evidenciava la diferència entre la seva correcció i la meva imperfecció. Era evident que la pedagogia de la senyora Briansó era més adequada que la de la meva mestra.

Com que, als últims anys cursàvem altres assignatures a més del solfeig, ella tenia una col·laboradora, una noia jove -la Barbarà Calaf- que ens preparava per a la història de la música i les formes musicals i la senyora Emília es reservava el vuitè de solfeig i l’harmonia. Aquesta era difícil i em va costar entrar-hi, però, una vegada en vaig treure l’entrellat i vaig comprovar que era una matèria semblant a les matemàtiques, hi vaig trobar gust i gaudia harmonitzant les melodies que ens proposava, aplicant la teoria que havia après. Fins i tot gaudia ensenyant a les meves companyes els passos que havia hagut de fer per arribar a entendre aquelles normes. Un dia, en veure la manera didàctica com els ho feia entendre em va dir: “Si no te n’anessis a estudiar a Barcelona, t’agafaria com a ajudant”. I aquesta confiança que em va demostrar va fer que, a partir de les hores, me la mirés amb uns altres ulls, la veia més pròxima. Recordo que algun dia, en sortir tard de classe, l’acompanyava fins a casa seva o, al menys, fins a la plaça Prim. Un dijous gras, em va fer entrar en una pastisseria del carrer de Monterols on va comprar una coca de llardons per a ella i una per a mi. Aquest detall li vaig agrair.

Els exàmens de vuitè de solfeig i d’harmonia els havíem d’anar a fer al Liceu de Barcelona i, per anar ben preparades i no jugar-nos-ho tot en un sol dia, ens va fer anar unes quantes setmanes a classe amb el senyor Pere Valls, que era membre del tribunal examinador. Hi devíem anar en dissabte i, al primer dia ens va acompanyar ella per ajudar-nos a localitzar la casa del carrer Balmes, 326, des del baixador del passeig de Gràcia, més de dos kilòmetres, que fèiem a peu. Però les altres setmanes hi vam anar les quatre o cinc noietes -entre elles, la seva filla Mari Carmen- que ens havíem d’examinar.

El primer dia que hi vam anar soles, vam equivocar la direcció i, en lloc d’anar cap a la Rambla de Catalunya, vam tirar cap a l’altra banda i, quan ens en vam adonar, ja havíem caminat dos o tres carrers, que vam haver de desfer i enfilar la pujada fins al nostre destí. Aquelles anades a Barcelona les aprofitàvem per comprar alguna peça de roba o alguna bossa de pell en botigues de prestigi, que no eren a Reus. Una entrava en una botiga i les altres la seguíem i, de vegades, en sortíem firades totes.

Vaig aprovar els exàmens i me’n vaig anar a estudiar a Barcelona i l’escola de Música va quedar com un record del passat. Només sabia que havia aconseguit acabar la carrera de solfeig, amb l’harmonia -la de piano va quedar interrompuda a sisè curs, perquè exigia molta pràctica diària i vaig preferir centrar-me en els estudis de preuniversitari i els de música.

Quan vaig acabar Filosofia i Lletres a Barcelona, vaig disposar-me a buscar feina en un institut. Com que aquell any a Reus no hi havia cap plaça vacant de llengua, em vaig dedicar a presentar instàncies a la província de Lleida, on em semblava que seria més fàcil trobar-ne. En el currículum posava com a estudis, la llicenciatura de Filologia Romànica i la carrera de solfeig -vuit cursos i l’harmonia-. El primer director que va mirar amb interès la meva sol·licitud i em va rebre, va ser el de l’Institut de Balaguer. Em va contractar com a professora de llengua, perquè “la música ya la dan los curas”, em va dir.

Donar classes va ser una experiència molt gratificant. En aquell institut hi havia molt bon ambient i amb el professor de música de seguida vam congeniar. Portava de classe en classe un tocadiscos de maleta i una selecció de vinils que posava als alumnes per introduir-los en les diferents corrents musicals. A la tarda, quan acabaven les classes, de vegades quedàvem sols a la sala de professors i escoltàvem aquelles peces que havia fet sentir als nois: la tocata i fuga en re menor de Bach, el cànon de Pachelbel, l’adagio d’Albinoni i d’altres obres que m’emocionaven. I així va ser -a través de la música- com va començar la relació amb el que anys més tard seria el meu company i pare dels meus fills. Però, quan em va preguntar on tenia el títol de música li vaig dir que no en tenia cap, de títol. Ell, un dia en què va anar a Barcelona, el va demanar en nom meu i, quina va ser la nostra decepció quan li van dir que el meu pla d’estudis havia canviat i que, si volia aconseguir un títol equivalent als estudis que jo vaig fer feia sis o set anys, m’havia d’examinar de dotze assignatures més. Em vaig desanimar i ens vam haver de conformar en un certificat d’estudis on consta en tres o quatre fulls totes les assignatures que vaig arribar a cursar durant aquells anys d’estudis musicals a Reus.

Aquesta és la història de la meva relació amb l’Escola de Música del Centre de Lectura i amb les seves professores.

Alguna vegada, no recordo si a Barcelona o a Reus o al tren havia trobat l’Emi, la filla gran de la senyora Briansó, i li havia pogut donar records i manifestar-li la meva admiració cap a la seva mare.

Ha estat ara, en el Music Fest de Castellvell, que m’he assabentat que aquest passat hivern, la senyora Emília havia mort quan estava a punt de complir cent anys i he tingut el goig d’assistir a l’homenatge que li van fer els organitzadors del certamen. Per tot el que van dir, vaig comprendre que la trajectòria de la senyora Briansó anava molt més enllà dels meus records, que era una persona clau en la introducció dels estudis musicals reglats a la nostra ciutat, una treballadora rigorosa i incansable, una dona oberta i preocupada per transmetre els coneixements musicals al jovent des dels inicis, i que ha estat mestra de vàries generacions. En fi, una dona pionera, avançada al seu temps. Tot un honor haver estat una de les seves alumnes.

Emília Briansó Heredia, descansi en pau.

 

                                                             Antonieta Prats Sobrepere

                                                                       8 d’agost de 2022