Quina llàstima de no poder parlar!
Si pogués fer-ho, els diria que
em molesta que em parlin amb aquesta cantarella com si fos una criatura!... Els
diria que, moltes vegades, quan em conviden a acompanyar-los a fer un vol com per
complaure els meus desitjos, jo em quedaria de bona gana calenteta a casa,
estirada, ben quieta, dues o tres hores més. Els diria que, quan estic descansant
al sofà, m’empipa que quasi se’m posin a sobre i em facin carícies barroeres
per complaure’s a ells més que a mi. Perquè en realitat, totes les manyagueries
que rebo no me les fan a mi, se les fan a ells a través meu. Ells es relaxen en
tocar la meva pell suau, ells frueixen resseguint-me a poc a poc els llavis amb
el dit, ells senten una complaença morbosa i sensual quan em passen la ma pel
meu cos... Jo només els deixo fer, pacientment; no serviria de res negar-m’hi.
A més també gaudeixo poc o molt amb els seus jocs, m’ajuden a matar el temps.
El temps..., tinc tot el que vull jo, de temps. M’agrada que em deixin sola a
casa. Llavors faig el que em ve de gust. Si m’he llevat aviat, me’n torno al
llit i m’hi estiro mandrosament i deixo passar les hores, que s’allargassen amb
els meus entresons. Si fa un matí clar, m’agrada ajaçar-me a la butaca de la
dreta i torrar-me al sol, que hi toca fins ben bé a la una. Si és un dia ennuvolat,
em quedo estones llargues darrere els vidres i em perdo en els jocs dels nens
que juguen al carrer, abstreta en el seu món i una mica enyorada...
Però no tot és tan plàcid, hi ha
coses que m’espanten i que em molesten tant i que em posen tan nerviosa que em
fan perdre els estreps. Això els enfada i em retreuen el meu caràcter àcid. Els
costa perdonar-me els meus rampells. Però ens n’oblidem després d’unes hores d’absència.
De feina per fer, no me’n deixen
mai, suposo que intueixen que no la faria. Jo he nascut per a princesa. “Princesa...”:
m’ho diuen els nens moltes vegades, i “nena malena”, “boqueta de pardal”, “nas
de garró”... En el fons sí que m’estimen, però sempre m’ha agradat analitzar les
situacions des de fora i no em costa endevinar el que ja us he dit abans: tot
el que em fan s’ho fan a ells canalitzant-ho en mi. Creient que són tan lleials
acollint-me, no fan més que ofegar i menystenir el meu doll de generositat.
Si els pogués dir tot el que
passa pel meu caparró...! però probablement no m’entendrien. Si pogués,
almenys, comunicar-me amb algú més pròxim al meu món!, però de segur que tampoc
no em comprendrien perquè, en el fons, qui podria fer cas a una minúscula
gosseta de color canyella i de posat tranquil?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada