LLEGIM

 

CABRÉ, Jaume, Consumits pel foc, Barcelona, Ed. Proa (Col. A tot Vent, 745), 2021,

 

És un llibre molt curt, acostumats com ens tenia als totxos de Jo confesso i Les veus de Pamano.

Comença fent una descripció de les falenes, les petites papallonetes nocturnes que s’acosten al fanal, empeses per la llum i són devorades pel primer dragonet que hi arriba i que estava a l’aguait des de la paret. És el protagonista que ho explica als lectors (segur que heu vist...). Ens diu que es diu Ismael, com el protagonista de Moby Dick.

En el segon capítol parla del naixement de l’Ismael: infantesa molt trista. Sa mare mort i el pare va embogint i el culpa de la mort de la mare. Ens assabentem que té una veïneta que es diu Leo. A ell el porten a un pis tutelat per l’Àlex i explica el dia a dia de tres dels quatre adolescents que hi viuen.

Quan és major d’edat, ha de marxar del pis i troba feina de professor en una acadèmia, que li permet estudiar clàssiques a la universitat. Quan acaba la carrera es posa a treballar en un institut. Casualment, en una merceria del barri, retroba la Leo, aquella amiga de la infantesa. De mica en mica ella va entrant en la vida d’aquell home solitari. Però a l’Ismael li queden molts dubtes sobre la vida que ha portat la Leo -i al lector, també-.

Quan portem poques pàgines de lectura, l’autor ens sorprèn amb uns nous personatges: una verra i els seus fillets personalitzats, que parlen i pensen. En destaca el més petit de tots, el Godallet, que és entremaliat i llest. Quan no sabem perquè aquest es troba sol, el trobem parlant amb un altre personatge-porc senglar, el Rhan, però no sabem d’on ha sortit.

Es reprèn la història de l’Ismael, que un dia, mentre anava a buscar el pa al matí, es troba un tal Tomeu, que diu haver estat alumne seu i el convida a pujar al seu cotxe i acompanyar-lo a un simposi de poliglots, per fer de traductor. Puja al cotxe i, a partir d’aquí, comencen a passar coses estranyes que desconcerten al protagonista i al lector. Aquell sembla ser que ha patit un accident i no recorda quasi res, però desconfia dels metges que el tracten en una habitació d’hospital, perquè li fan moltes preguntes i ell no els diu tota la veritat.

S’escapa, comprova que on estava no era un hospital, sinó en una nau d’un polígon industrial. Troba una dona que sortia d’un bar, empipada perquè l’acaben d’acomiadar. Estableix una relació amb ella, però desconfia. Se l’emporta a casa seva... Mentre es narren els fets, s’intercalen escenes de la verra i els godalls i, més tard, del Godallet i el Rhan.

La policia troba la Leo i l’informa que hi ha hagut un accident amb un mort carbonitzat que podria ser l’Ismael. La dona, que ja ha sofert molts cops a la vida, perd el seny.

Segueixen les peripècies amb la dona que l’ha acollit a qui anomena Marlene. Finalment, retroba la Leo, que està en un sanatori mental. Acaba d’una manera molt sorprenent.

 

Això que he dit vol ser el fil argumental. Ja es veu que és caòtic i surrealista, però la novetat del llibre està en la manera de ser narrat. El narrador, explica en tercera persona però fa servir diferents punts de vista. Sovint parla per boca de l’Ismael. “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe...”  Té una manera de narrar especial. El mestratge que li dona la seva carrera fa que es deixi anar. Sembla que parli impulsat pel que li ve al cap en aquell moment, sense revisió posterior. Això el fa originalíssim.

Explica el que fan els personatges, el que pensen, el que voldrien dir i el que diuen realment, com un estudi de psicoanàlisi. També ens avança esdeveniments. Diu coses que només podrem entendre després d’haver llegit el llibre. I aquestes pistes són les que augmenten l’interès del lector, que avança la lectura per aclarir-les. Quan un personatge explica uns fets passats, tampoc els acaba d’aclarir del tot. Introdueix una frase en alemany i una altra en llatí. Un personatge, el Rhan, parla d’una manera estranya (Hi hauries de topar cada sovint... cada sovint hi penses...)

Introdueix molts diàlegs naturals i amb estil col·loquial, quasi vulgar. Però no s’està d’emprar l’estil directe lliure, barrejat amb la narració.

Un altre fet que confon el lector és el fet que el protagonista hagi perdut la memòria a causa d’un accident, perquè permet a l’autor dosificar-nos o amagar-nos informació perquè seguim la lectura sense saber el que és veritat, el que s’inventa i el que tergiversa per l’amnèsia.

Aquest llibre és un experiment per a l’autor. M’ha agradat llegir-lo i fer la relectura després per aclarir-me, però reconec que, de vegades, el lector, pot tenir la sensació que li estan prenent el pèl, perquè trenca totes les convencions que podem tenir com a lectors.

                                                                                                   4 de juny de 2021