QUAN LA NIT DE SANT JOAN ÉS ARRIBADA...

 

Si estiro el cabdell dels records, em situo en els anys 70, quan jo estudiava a Barcelona.

Quan era petita, a Reus, no celebràvem la revetlla -se’n deia verbena de sant Joan-. Els meus pares no tenien costum de fer trobades amb amics, ni sopars, ni tot això que ara és tan freqüent. En aquella època, en alguns cercles, també ho era; eren els de casa, que es mostraven reservats i poc amants dels intercanvis: qui a festa major va, hostes va a buscar.

La vigília de sant Joan, la cosa extra que podíem fer els meus pares i jo era sortir a donar un tomb després de sopar per veure alguna foguera, que n’hi havia moltes, al carrer Alt de Sant Pere, a la Rambla Miró o al Fossar Vell o al carrer del Carme o al carrer sant Celestí... Uns dies abans, els veïns del barri ja anaven amuntegant objectes vells i amb capacitat crematòria al mig de la cruïlla de dos carrers. De vegades passava per allí i em feien una sensació estranya aquells esquelets de fusta que estaven destinats a consumir-se en un gran foqueral. El dia esperat arribava i, quan hi passava amb els meus pares, les flames donaven ànima a les cadires, taules, fustots i objectes indeterminats. M’admirava la llum del foc, que era capaç d’il·luminar els carrers foscos i els rostres de la gent amb un to vermellós i inconstant.

Però les revetlles més boges van ser les dels meus anys d’estudiant a Barcelona. Sortia amb una colla formada per companyes de la meva residència i els germans d’algunes d’elles amb amics que s’hi afegien. Recordo que tombàvem pels carrers del barri gòtic i rèiem i parlàvem. Un any, en Romà va estar tota l’estona cantant una tonada amb ritme repetitiu: “Quan la nit de sant Joan és arribada... no hi ha noia que no quedi enamorada”. Cada any, quan arriba aquesta data, em ve la cançoneta amb accent lleidatà d’aquell noiet de Balaguer. No recordo si ens assèiem en un bar o si menjàvem coca o si bevíem xampany, només recordo la meva sensació de llibertat i d’eufòria. En aquells anys, tot estava per fer i tot era possible.

Un any, la meva companya d’habitació, que era de Solsona, em va convidar a aquella ciutat a passar la revetlla. Per res del món hi hauria renunciat perquè ella tenia un germà més gran que m’agradava. D’aquella nit només en recordo algunes imatges: un local amb poca llum i molta gent ballant, cançons de la Maria Dolores Pradera, papallones a la panxa, tristesa de veure com clarejava i recança d’haver d’agafar el primer bus que m’havia de portar a Barcelona.

I és que, cada any, a l’endemà al matí, mentre tothom podia dormir els excessos de la nit màgica, jo havia d’agafar el tren per anar a Reus i arribar amb temps per celebrar el sant del meu pare. Això era sagrat. La meva mare preparava un vermut amb pica-pica molt complert -recordo que, excepcionalment, obria una llauna de navalles- i, quan estàvem ben tips, començava el dinar de celebració amb una salsa russa refrescant i uns talls de lluç arrebossat amb amanida i unes rodanxes de llimona. Per postres, hi devia haver “pijama”, això és, un plat amb un flamet al mig i tres talls de préssec en almívar. I després, apareixia la cafetera gran amb un cafè negre i fort, fumejant, que tots el de casa paladejaven amb complaença.

De la tarda, ja no recordo res, la devíem passar com passàvem les tardes del diumenge, plàcidament al menjador de casa, allargant la sobretaula i paint el dinar. La meva mare preguntant-me detalls de la meva estança a Barcelona, les noves amistats, els amorets i jo explicant-li el que em semblava que li havia d’explicar, el que em semblava que podia entendre, sense preocupar-la. Mentre el meu pare, amb un puret a la boca, gaudia de la festa tot llegint La Vanguardia. Els meus germans, en aquesta època que esmento, ja havien volat del niu.