EL BANC

Quants bancs hi ha pels carrers de Barcelona? A cents, imagino. Però n’hi ha dos que, tot i ser senzills i anodins, com els altres, a mi em parlen.

Quan el meu germà estava malalt, molt malalt... -que ja ho deia la meva cunyada que no se’n sortiria, però jo no m’ho creia i pensava que era una exagerada i em feia ràbia que m’ho digués i que ho pensés, perquè jo sempre he sigut molt confiada i optimista i sempre tinc l’esperança que tot s’arreglarà. Mai penso en coses dolentes, que si un mal ha de venir, ja patirem quan toqui, però patir abans es patir dues vegades-...

Doncs, com deia, ell estava molt malalt però jo pensava que només eren les seqüeles d’una grip forta i que aniria agafant forces. Durant aquells dies, alguna vegada, si feia un dia de sol, el convidava a sortir a passeig, “una estoneta, si vols, que estic aquí a prop de casa teva i et vinc a buscar. I ell deia “si, em vesteixo”.

Llavors jo l’esperava al portal de casa seva i, apareixia ell, amb la seva mitja rialleta complaent, l’esquena una mica corbada, la bufanda al coll i la bandolera penjada a l’espatlla. Jo m’adaptava al seu caminar, que era lent i feixuc, i xerràvem de qualsevol cosa, de com es trobava, dels plans literaris que tenia, del que feia jo...

Un dia d’aquells, al cap d’uns dos-cents metres de casa seva, quan tot just jo pensava que començàvem el passeig, es va aturar en un banc i va dir: “seiem aquí, que estic molt cansat”. I allí es va acabar el nostre passeig. Vam estar-nos-hi una estona i ja va voler tornar-se’n cap a casa, s’ofegava, se sentia abatut, sense forces. I vam tornar.

Després d’això, totes les vegades que va sortir de casa va ser per anar a urgències. Fins que ja no en va tornar...

L’altre banc em recorda el dia de les darreres eleccions en què va poder votar. En tenia moltes ganes, però no es veia amb forces d’anar fins al col·legi electoral, que el tenia a uns quatre-cents metres. El vam anar a buscar en cotxe i el vam deixar tan a prop de la porta com vam poder, però aquells cinquanta metres que s’havien de recórrer se li van fer una muntanya. Tant que, quan faltava poc per arribar-hi, va asseure’s al banc que va trobar més a prop. Va descansar una estona i, empès per les ganes de fer valer el seu vot, va completar el trajecte. No recordo si, en retornar, vam tornar a descansar o, fent un esforç de flaquesa, va arribar fins al cotxe d’una tirada.

Aquests dos bancs del barri, per davant dels que passo moltes vegades, han esdevingut simbòlics d’un moment crucial de la meva vida. Els dies que, sense saber-ho, el meu germà m’estava dient adeu i jo estava perdent, després dels meus pares, la persona més pròxima.

 

 

ELS GERMANS CAMPS II

 

II.- TENIM UNA GERMANETA

               De fora, la clínica era un edifici gris, bastant lleig, però quan es van acostar a la porta, aquesta es va obrir sola, de bat a bat. Aquest detall va entusiasmar el Pere i el Joan, que es van oblidar de l'àvia i de la germana que anaven a veure. Quan van ser dins, al vestíbul, van esperar que la porta es tanqués i van tornar enrere perquè es tornés a obrir. Van sortir els dos a fora, altra vegada i cada u volia obrir-la ell sol. Així que van haver de negociar:

              - Ara passes tu i, quan s'hagi tancat, entraré jo -va dir el Joan.

              El Pere, no s'ho va fer dir dues vegades i va entrar.

              A dins, la seva àvia havia anat caminant fins l'ascensor, abstreta, sense adonar-se que els seus nets ja no eren al seu costat. Fins i tot els va parlar de la nena:

              - Ja ho veureu, ja, que petita i bonica és!

              En aquest moment, quan ningú no va respondre, es va adonar que els dos vailets no eren amb ella. Es va girar d'una revolada i va veure el Pere dins i el Joan a l'altra banda de la porta, al carrer.

              Els va cridar, enfadada i va anar cap allà.

              El Joan no podia entrar perquè passava gent per la porta i, aquesta quedava oberta sempre.

              L'àvia el cridava nerviosa i ell estava allí clavat esperant amb neguit que la porta es tanqués. No volia perdre's per res del món el gust d'obrir-la, ell sol, només trepitjant el terra.

              Finalment, va aconseguir obrir la porta i passar just quan la seva àvia estava a punt d'obrir-la des de dins i anar-lo a buscar.

              Ella els va renyar una mica:

-     Sembleu criatures! Quina vergonya! Aneu a veure la vostra germana i us quedeu a mig camí jugant amb una porta!

              El Joan i el Pere es van tornar a recordar de la germana i van esperar amb neguit que vingués l'ascensor i els portés cap a la quarta planta.

              Quan es van obrir les portes, van girar a l'esquerre i van veure un passadís molt lluent i molt llarg. Dissimuladament, van provar si relliscava i com que era fi com el gel es van allunyar de la seva àvia fent giravolts com si portessin patins als peus.

              L'àvia, que era bastant gran i no tenia gaire paciència, es va posar feta una fúria, però no gosava cridar gaire perquè per les parets hi havia algunes fotografies d'una noia rossa i maca vestida d'infermera, posant-se el dit polze als llavis, fent silenci. Els feia senyes, des de lluny, gesticulava, movia els braços amb la bossa penjada, però ells no la volien veure i no la miraven per tal d'allargar al màxim aquell joc.

              De seguida va sortir d'una habitació una infermera amb un llitet molt petit i un bebè dins. Llavors es van tornar a recordar de la seva germana i van buscar l'habitació 416, que era la de la seva mare. No va caldre buscar gaire perquè la seva àvia ja era a la porta amb cara llarga. Hi van entrar i van veure un llit amb la seva mare, una mica blanca i el seu pare que s'aixecava d'una cadira, al seu costat.

              - I la nena? -van preguntar el Pere i el Joan alhora.

              El seu pare els va dir que s'havia estat a l'habitació una bona estona però que ara ja era a la "nurseria".

              - Quan hàgiu fet un petó ben fort a la vostra mare, us hi portaré.

              El Joan i el Pere, una mica avergonyits de no haver-ho fet abans, van anar cap al llit i es van acostar a la seva mare. La veien diferent de com estava a casa, com si ara només fos la mare de la nena, i els impressionava acostar-s'hi. Però ella els va agafar i els va amanyagar una miqueta i aviat van poder comprovar que era la mateixa mama de sempre.

              El seu pare els va portar a veure la nena, que era a la cinquena planta. Van arribar a una mena d'habitació amb dues parets de vidre i plena de nadons arrenglerats com si estiguessin en un aparador. Cada un en un llitet. Hi havia també alguns llits buits.

              El seu pare els va dir:

              - A veure si endevineu quina és la nostra nena.

              I ells van mirar els bebès, un a un, intentant trobar alguna semblança de la família, però res. Tots eren petits i més aviat lletgets.

              Finalment el Joan es va fixar que cada llitet portava un número al capçal i va veure el 416 en un d'ells. Va dir decidit:

              - És la tercera començant per l'esquerre?

              I el seu pare, una mica admirat, va dir que sí.

              El Pere va quedar sorprès. No entenia com el seu germà havia pogut identificar la nena, si tots els bebès eren iguals! S'hi van acostar i van enclastar el nas al vidre.

              La veritat és que de maca no n'era: tenia una cara arrodonida i molt vermella, uns cabells negres i llisos que se li alçaven com un eriçó i unes orelles grosses que tiraven cap endavant. Anava vestideta, com tots els altres i li sortien unes mans petitíssimes.

              Al cap d'una estona de mirar-se-la ja l'anaven trobant més seva i més maca i se l'anaven estimant.

              S'hi van estar molta estona mirant la nena, que dormia plàcidament. Van veure com la infermera feia callar els qui ploraven donant-los una mica d'aigua amb un biberó.

              Finalment van venir quatre infermeres decidides i van agafar vuit llitets, dos cada una. Van obrir la porta i van portar els bebès cap a l'ascensor. El seu pare els va explicar que els portaven amb les seves mares perquè els donessin de mamar. La seva germana encara estava al mateix lloc.

              Havia passat poc temps quan van tornar les infermeres i van agafar vuit llits més. Aquesta vegada s'enduien la seva germana.

              Sense pensar-ho gens van anar al seu darrera i, com que no cabien a l'ascensor on anaven els llitets, van baixar per les escales.

              Van arribar a l'habitació i van anunciar emocionats l'arribada de la nena.

              Quan van entrar-la no tenien prou ulls per mirar-la de tan a prop.

La mare, des del llit, els va recomanar que s’anessin a rentar les mans, perquè la nena no agafés cap microbi, i ells van entrar al lavabo i ho van fer plegats, a córrer-cuita.

              Encara que els grans els deien que no la toquessin, no podien evitar acariciar aquelles manetes tan petites i fines i passar els dits per la careta i pels cabells estirats.

              La nena es va anar despertant i semblava que se'ls mirava fixament amb aquells ulls tan foscos.                                          

              El seu pare els va fer seure en el sofà i, amb molt de compte, els va posar el bebè a la falda, sense deixar-la ell. Els semblava un somni que aquella nena petita fos la seva germana. Tenien pressa per fer-la jugar amb ells.

              En sec, es va posar a plorar amb un plor fort i insistent i es van acovardir.

              El pare la va portar al llit amb la seva mare i aquesta es va desbotonar la camisa i uns sostenidors estranys que portava, i van veure que el pit de la seva mare ara era molt més gros que abans i que tenia el mugró fosc.

              Al Joan i al Pere els va espantar aquell canvi però no deien res. La seva mare, que ho va endevinar va explicar-los:

              - Veieu? El pit se m'ha fet gros perquè ha de fabricar molta llet per alimentar la nena. Ara només surt un líquid clar, però convé que ella aprengui a xuclar i s'hi acostumi. Com més xuclarà, més llet anirà sortint.

              Els germans Camps estaven al·lucinats. Això ja els ho havia explicat la seva mare alguna vegada però no s'imaginaven que en veure-ho s'impressionarien tant.

              La mare va recolzar la nena sobre el seu braç, de manera que la boqueta estigués prop del pit. Quan va sentir el contacte amb la pell de la seva mare, la petitona va començar a obrir la boca i a buscar.

              El Joan i el Pere s'havien acostat al llit, ben a prop de la nena. No es van perdre ni un detall.

              La mare li va agafar el caparró pelut amb la mà que tenia lliure i li va acostar la boca al mugró. De seguida es va posar a xuclar, com si ho hagués fet moltes vegades.

              La seva àvia es va aixecar i va dir que havien de sortir:

              - No convé que la nena senti soroll quan mama, ni que la mare es posi nerviosa.

              Els va agafar per les espatlles i els va portar cap al passadís. En sortir van veure que venia la tieta Pepeta a buscar-los.

              Quan el seu pare va sortir per dir-los que la nena ja havia acabat, van entrar tots per acomiadar-se.

              Mentre anaven a casa de la tieta, recordaven eufòrics totes les emocions de la tarda.

              Després de tres dies d'haver nascut, ja van poder portar la nena cap a casa, però el Joan i el Pere encara es van quedar uns dies amb la tieta per repartir una mica la feina.

              Com que feien tantes activitats, no tenien massa temps per estar amb la seva germana, però se'n recordaven molt d'ella i l'enyoraven.

              Quan tornaven de l'escola, al migdia, el Pere deia:

              - Tieta, si dinem de pressa, ens deixarà anar a veure la nena?

              I la tieta, que no sabia dir mai que no, els acompanyava a veure la nena.

LLEGIM?

 

COGNETTI, Paolo, El noi silvestre, Barcelona, Ed. Minúscula (Col. Microclimes, 14), 2018

 

Aquest llibre el vaig agafar a la biblioteca cercant un altre llibre del mateix autor, Les vuit muntanyes, que havia recomanat un amic a les xarxes, i que no vaig trobar. Em va semblar bé començar per aquest, de format butxaca i curt que em permetia endur-me’l quan vaig en metro o a algun lloc on preveig que m’hauré d’esperar.

El narrador-autor explica que passa una crisi d’identitat a l’hivern que fa trenta anys i decideix anar a passar uns mesos a la muntanya, tot recordant els estius que hi anava amb la seva família quan era petit, on sentia una llibertat i felicitat que no aconseguia trobar a la ciutat. Pensant que als trenta anys podria retrobar-se amb el seu jo més íntim, lloga una borda a 1.900 m d’altura, molt aïllada, però ben equipada, i se n’hi va a passar la primavera i l’estiu. El llibre acaba quan arriba la tardor i ell decideix tornar a ciutat, però carregat d’experiències i amb l’ànim renovat.

Ens mostra la muntanya amb tot el seu esplendor, observa cada detall, cada canvi, i ens els descriu amb tota mena de detall, explica les seves vivències i sensacions. Pels que ens agrada la muntanya però no hi anem massa, és agradable llegir-lo, recordar vocabulari que ja teníem oblidat, observar el comportament dels animals que l’envolten, els canvis que experimenten els arbres, els làrixs sobretot. A la muntanya s’hi emporta uns llibres de referència: cita fragments de Walden de Henry David Thoreau, parla de Chris Mc. Candless, explicat per Jon KraKauer a Into the wild, Mario Rigoni Stern, etc.

Em sorprèn que no parla de com aconsegueix els queviures estant en un lloc tan aïllat. Quan hi arriba diu que va haver de deixar el cotxe on acabava la carretera asfaltada i pujar a peu amb la motxilla a l’esquena. També sabem que el poblet més a prop el té a deu kilòmetres. Però ell ha de menjar cada dia i aconseguir butà i llumins per encendre el foc i una sèrie de coses que s’han de comprar al poble.

Una altra cosa que em sorprèn és que no parla de cap record humà de quan estava a ciutat, ni família, ni amics, ni cap núvia, sembla que no el lliga res amb la civilització. Quasi al final del llibre rep la visita del seu pare, però no ho explica amb cap emoció, més aviat li provoca enuig o nosa. A l’estiu, allà a dalt té ocasió de mantenir contacte i amistat amb alguns pastors i els guardes d’un refugi. Al final es fa amic del Remigio i del Gabrielle i, quasi sense adonar-se’n es troba amo d’un gos que, quan ve l’hivern s’ha d’endur a la ciutat.

Aquests són els trets que no m’han agradat del llibre, aquesta manca de sociabilització. Però ha valgut la pena per tot l’esclat de natura que s’hi respira.

                                                                                     16 de novembre de 2021

AVUI FA 2 ANYS I MIG

 

FORCES QUE MOUEN EL MÓN

...

III

Estàs fet per a l’acció, per al repòs.

Ones de moviment i letargia,

sentiment i enteniment, lògica i rauxa,

mesura i desmesura, però millor

mesura, la mà millor que el puny. 

Cap força no és inútil ni perversa:

mesurada, preserva la vida

i dona vida.

 

Beus l’ambrosia,

la força de l’ideal, de la convicció,

de la integritat, la força que fa passar

de mineral en brut a or destil·lat;

que fa passar pel forat d’una agulla.

 

Quan la posseeixes ets inalienable.

Ni afalacs ni maltractes, ni suplicis.

Persistent com el freixe de Sieglinde.

T’aturen, t’atueixen, no et vencen.

 

Ni la mort no lleva la teva

probitat; en queden lligalls

flotant per l’espai, per les coves,

pels temples del món, que recorden

als vivents qui fou, com fou, Cordèlia.

Regnaràs després de mort, com Osiris.

 

                                                        Prats, Sobrepere, Joan, Marea Alta, El Cep i la Nansa Ed., 2013

LLEGIM?

 

COLE, Teju, Ciutat oberta. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona, Ed. Quaderns Crema (Col. Biblioteca mínima, 190), 2012

 No tenia cap referència d’aquest autor fins que vaig veure el llibre a l’expositor de llibres recomanats de la biblioteca. La lectura de la contraportada i el fet que l’havia traduït Xavier Pàmies -que jo vaig confondre amb Sergi Pàmies- em van decidir a emportar-me’l i a llegir-lo.

El protagonista, Julius, un metge psiquiatre jove i bastant solitari, agafa el costum d’anar a passejar sense rumb pels carrers de Nova York. Això em va agradar d’entrada perquè em feia reviure la nostra estança allà, a l’any 2011, i el record de llocs per on vam passar.

Qualsevol visió, fet o pensament el mou a descriure’l amb minuciositat, a explicar alguna anècdota o a elucubrar sobre un tema.

A més el fet d’haver nascut a Nigèria i ser fill de pare nigerià i mare alemanya, refugiada a Bèlgica durant la Segona Guerra Mundial, augmentava l’interès per conèixer detalls de la seva infantesa i el perquè, mort el pare, decideix anar-se’n als Estats Units per iniciar una nova vida allà.

La novel·la cobra interès quan decideix anar a passar unes vacances de Nadal a Brussel·les, a buscar pistes de la seva àvia materna. Allí fa noves coneixences i pot observar com hi viuen els emigrants.

A Nova York, només ens parla de quatre relacions: la Nadège, una parella amb qui va compartir algunes experiències, el seu ex-professor Saito, a qui admira i visita de tant en tant, el seu amic professor, amb qui es troba quan té necessitat de compartir alguna cosa i uns amics de la infantesa, assentats a Nova York. De tots ells, en destaca la Moji, que, al final del llibre li retreu un fet que va passar fa molts anys entre els dos i que ella en guarda un record molt amarg. Ho explica com una crònica, sense comentar res del que en recorda ell o de com se sent després d’aquesta confessió.

El llibre acaba de la manera més inesperada.

No m’ha desagradat, perquè tracta fets de vida comuns, que poden extrapolar-se a molta gent. A partir del que diu hom pot reflexionar també sobre certs temes. Però no m’ha entusiasmat.

                                                                                     Barcelona, 31 d’octubre de 2021

ELS GERMANS CAMPS

 I.- EL JOAN I EL PERE CAMPS

                   Ja fa bastants anys, en una ciutat no gaire gran hi vivien dos germans, el Joan i el Pere Camps, amb el seu pare, la seva mare i la seva àvia Cesca, que era la mare del pare.

                  Els nens eren entremaliats com tots els altres germans, feien cridar la seva mare, es barallaven força però també jugaven molt junts.

                  Al matí, anaven els dos a l'escola amb la roba neta i planxada, les sabates enllustrades i els cabells ben pentinats, xops de colònia i amb una ratlla ben recta. A la tarda, quan sortien, no semblaven els mateixos: els pantalons arrugats, bruts i fins i tot amb algun foradet de tant de jugar a futbol pel pati, les sabates plenes de pols i la ratlla dels cabells, desapareguda. Amb aquella fila que feien, alguns dies encara havien d'anar a música o a dibuix. Quan ho passaven millor era el dimarts, perquè al sortir de classe anaven a jugar a hockey.

                  Un dia, mentre sopaven, la seva mare els va dir que tindrien un germanet o una germaneta.

                  El Joan no va dir res. Es va posar vermell i va pensar que tant de bo fos un nen per poder-hi jugar a pilota.

                  En canvi el Pere, es va posar a saltar, a riure i a cridar que ell volia una nena amb els cabells ben rossos i els ulls ben blaus.

                  Van esperar impacients l'arribada del nou germà o germana. Cada dia en parlaven a casa i feien especulacions de què seria, si nen o nena, de com seria, de com es portaria...

                  Un dia, en sortir de l'escola, els esperava la seva tieta Pepeta, que els va dir que se'ls enduria a casa seva perquè la seva mare no es trobava gaire bé.

                  Ells no hi van donar importància i els va agradar la idea de canviar d'ambient encara que fos per un dia.

                  La seva tieta era una dona ja gran i soltera. Feia de modista i vivia en un pis del Raval. Quan s'hi entrava en aquell pis, se sentia la mateixa olor que fan els armaris de casa quan la mare desa la roba d'hivern i hi posa boles perfumades perquè no hi entrin papallones. Tenia uns mobles molt antics i lluents i tota la casa estava endreçada i silenciosa. A l'entrar-hi, el Joan i el Pere sempre pensaven que aquella casa era freda i trista, i sentien unes pessigolletes aquí a dins, a la panxa, com un enyorament. Però la tieta Pepeta, que se'n devia adonar i se'ls estimava molt, els treia de seguida una capsa amb unes joguines antigues de quan ella era petita.

                  Allí hi havia una cartereta de cartró pintat que ella havia portat per anar a l'escola, unes peces de Mecano rovellades per fer alguna construcció, una arquitectura de fusta descolorida, dues baldufes, unes tassetes de terrissa, deu o dotze boles de vidre de colors. Però el que més els agradava era un ninot molt simpàtic que tenia el cos de roba, les cames i els braços fets amb unes mitges i els cabells, de llana marró. Com que sempre se li queixaven que al ninot no se li veien ni els ulls ni la boca de tant descolorits com estaven, un dia la tieta li va posar dos botons allí on en altre temps hi havia hagut els ulls pintats i va fer una treneta amb fil vermell per assenyalar la boca, i dos lunars negres feien de nas. Amb aquesta transformació el ninot els semblava perfecte i es barallaven per tenir-lo i per jugar-hi.

                  Després de remenar les joguines antigues i de veure la tieta feinejant amb davantal, anant d'un lloc a l'altre i escalfant el menjar, ja es començaven a sentir quasi com a casa.

                  Aquella nit van dormir a casa de la tieta, en una habitació de dos llits alts i tous. Com que era a l'hivern, perquè no passessin fred, els va portar una bossa d'aigua calenta a cada u. Els va explicar un conte i un altre i un altre (la tieta tenia molta paciència) fins que es van quedar adormits com a socs.

          A l'endemà el seu pare va arribar a casa de la tieta a les vuit del matí i els va dir, una mica emocionat, que la seva mare era a la clínica i que havia nascut una nena molt maca i molt grassa, la seva germana. El pare, que se'l veia atrafegat, es va veure a peu dret un got de llet calenta que li va preparar la tieta i se'n va tornar cap a la clínica abans d'anar a treballar. Al Pere i al Joan els hauria agradat fer festa de l'escola i anar a conèixer la seva germana, però el seu pare ho havia deixat ben clar: "Heu de fer la vostra feina, anireu a l'escola i, en sortir, podeu anar una estoneta a veure la mare i la nena".

         Aquell dia a la tieta li va costar fer fer via als dos germans. Estaven eufòrics, xerraven molt, es distreien, no s'acabaven de vestir i no es podien empassar les torrades que els havia preparat per esmorzar. Pensar que tenien una germana i que no sabien quina cara feia! Pensar que els metges i les infermeres ja la coneixien i que ells encara no l'havien vista! Estaven enrabiats. Com devia ser la nena? I quin nom l'hi posarien? El Joan, com que sempre havia pensat que naixeria un nen, tenia pensats noms de nens, però no de nenes. El Pere sempre somniava amb una nena rossa i amb ulls blaus però mai no havia pensat amb el nom. Els pares sempre havien parlat del "germanet" o de la "germaneta". Estaven molt intrigats.

         Aquell matí es va fer més llarg que un dia sense pa. En arribar a l'escola tothom es va assabentar que els germans Camps havien tingut una germana. La Glòria va haver d'avisar al Joan més de deu vegades. La Roser va agafar el Pere amablement per l'orella i se'l va endur a la seva taula. "Encara que tu avui no facis res, al menys, no distrauràs els teus companys", va dir.

A l'hora de dinar i mentre eren al pati, s'anaven buscant l'un a l'altre, no podien deixar de pensar que tenien una nova germana, a qui no coneixien. La tarda es va fer inacabable.

         En sortir a les cinc, l'àvia Cesca els esperava amb el berenar.

         - Bereneu de seguida que anirem a veure la nena- va dir l'àvia.

         - Tu ja l'has vista, àvia?        

- I tant, era a l'habitació quan l'han pujada.

         - Quina sort que teniu els grans! Oi que és rossa?        

- Rossa? Mal aniríem que fos rossa! Si a la família tots tenim els cabell negre!- va respondre l'àvia rient.

         - Però els ulls blaus sí que els hi té, no? -va seguir el Pere.

         - Fill meu, els té marró ben fosc, quasi negres.

         Però el Pere estava tan content que es va oblidar aviat que ell volia una nena rossa i amb ulls blaus. El Joan es va mirar al Pere i va pensar que ben mirat la nena potser també podria jugar a pilota quan fos gran, si ell n'hi ensenyava...

                                                    

LLEGIM?

 BOSCH, Xavier, La dona de la seva vida. Ed. Columna (Col. Clàssica, 1306), 2021

 

Del Xavier Bosch ja havia llegit un altre llibre (Nosaltres dos) que em va enganxar força. D’aquest en van fer molta propaganda per sant Jordi, però, com que en tenia molts a la llista, no el vaig arribar a comprar i, quan el vaig voler agafar de la biblioteca, em vaig trobar que tenia molts sol·licitants. Hi havia una llista d’espera de set o vuit persones en tots el centres de Barcelona que el tenien. Per tant, em vaig posar a la cua i, quan em van dir que m’havia arribat el torn, el vaig anar a buscar i el vaig començar a llegir pretenent alternar-lo amb els altres que tenia començats, però és tan amè i interessant i fàcil de llegir, que ha desbancat els altres i l’he llegit d’una tirada.

Tracta d’una família, els Estrada Vilalta i comença amb la mort de la mare, la Maria, una dona que malgrat que ja no hi és té molta entitat al llibre perquè la seva personalitat ha marcat el seu marit, el Seül i als seus tres fills, el Joel, el Raimon i la Victòria que, des de fa anys estan separats per raons de feina, però que s’han reunit per enterrar la mare i parlar dels assumptes més imminents del dia a dia del pare, que quasi té noranta anys.

El llibre et porta de la vida d’un personatge a la de l’altre, quasi sense adornar-te’n i el lector va entrant en cada història i se la fa seva gràcies a la perícia de l’autor. Aquest escriu molt bé quan fa de narrador, amb un llenguatge ric, ple de metàfores, comparacions, aclariments, observacions i comentaris que demostren la seva sensibilitat. Però en els diàlegs es deixa anar i crea un llenguatge col·loquial i distès, diferent per a cada personatge.

M’ha impressionat especialment el capítol 13, en que el pare es fa portar al cementiri i manté un monòleg amb la seva dona, natural, creïble, com qualsevol persona podria parlar amb la seva parella de tota la vida:

Ai, Maria, quina putada fer-se gran...

Perdona, no he vingut aquí a plorar. Estic fort, jo.

Has vist quina corbata duc? Em va fer il·lusió trobar-la i vaig pensar, calla, ja sé quin dia me la posaré. És la manera que tinc de dir-te hola. I que et trobo a faltar. I que t’he estimat molt. La manera de donar-te les gràcies per tots aquests anys de... Això nostre ha estat bé, oi? Jo n’estic convençut. I orgullós. Tranquil·litat, confiança... Dies millors que d’altres, moments bons, d’altres que la vida ens ha ventat algun bolet, però els núvols sempre acaben passant... Potser hauríem pogut fer més? A bona hora... I arriscar-nos i fer algun d’aquells plans que fèiem al llit, ho vèiem claríssim, i l’endemà a l’hora d’esmorzar ja quedava arraconat perquè el dia a dia...

I també m’ha impressionat el que fa dir a dos dels germans Estrada:

-          Un germà és un tros d’infantesa.

-          Un germà és el tros d’infantesa que no perdràs mai.

 Quant a la temàtica, tot i que sembla que el tema principal hauria de ser la pèrdua de la mare i la situació com queda la família després de la seva mort, a mesura que avança el llibre va agafant cos el tema dels nens robats i la xarxa que hi va haver durant més de vint anys per fer creure a alguns pares que el seu fill s’havia mort i, en canvi, el nadó era venut a un alt preu a un matrimoni d’una altra part d’Espanya que desitjaven un fill. També es tracta el tema de l’homosexualitat, la separació de les parelles i, fins i tot, hi ha uns quants ingredients de thriller. Els fets passen a Barcelona, però surt Estrasburg, Copenhaguen i fins i tot Londres.

En fi, es un llibre amb el que he fruit i el recomano.

                                                                                                    Setembre, 2021

LLEGIM?

 CARRERAS, Helena, Dinou Vint. Premi Novel·la curta Just M. Casero 2020. 3a ed. Barcelona, Ed. Empúries (Col. Narrativa, 574), 2021

És un llibre bastant intranscendent sobre com una mare i una filla -i de rebot, el pare- viuen el curs 2019-20, el procés de Catalunya, la pandèmia i el confinament, els moviments universitaris reivindicatius, la separació de la parella, el primer amor...

Està escrit en forma de notes personals o diari. A casa capítol canvia la veu, quasi sempre és la Cuba, la filla, qui escriu, però a l’altre capítol, és la mare, la Diana, qui explica el seus pensaments i el seu dia a dia.

El que m’ha agradat més és el llenguatge de la Cuba, com si l’autora hagués posat un magnetòfon a la sortida d’un institut i s’haguessin pogut gravar les converses dels joves. La noia és la típica adolescent  que es creu madura però que té molt per aprendre. Amb la mare, professora de català en un institut, amiga de la poesia  s’hi poden sentir identificades les dones grans, mares o fins i tot àvies. El pare el coneixem a través de la seva exdona i de la filla. El Fede, el nuvi de la Cuba és el típic noi compromès amb la societat que intenta alliçonar la seva xicota. La Wendy, una immigrant a qui ajuda la Diana, l’àvia que viu a pagès, sola i ha quedat aïllada de la família a causa de la pandèmia és la típica dona de poble que té les seves rutines i no demana res a la família ni al fill.

Es tracten molts subtemes, la soledat, les relacions sexuals, l’amistat, les relacions-pares i fills, l’ambient d’institut, la poesia, la immigració, etc.

En fi, un llibret sense pretensions que et fa reviure aquells mesos en què estàvem confinats.

                                                                                                                 Agost de 2021

LLEGIM?

 ORLEAN, Susan, La biblioteca en llamas. Historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducción de Juan Trejo, Barcelona, Ed. Planeta, 2019

 

Amb el propòsit d’explicar com es va cremar la biblioteca de Los Àngeles, el 29 d’abril de 1986, el mateix dia que hi va haver l’explosió a Txernòbil, l’autora parla del principal sospitós i inculpat, de com va néixer la biblioteca, de la junta que la gestiona, dels bibliotecaris que l’han anat dirigint, de les diferents ubicacions que va tenir. Tot això plegat de personatges singulars, curioses anècdotes i una radiografia exhaustiva del tarannà de la ciutat de Los Àngeles.

He gaudit molt d’aquesta lectura.

                                                                                                   (febrer de 2021)

LES MEVES PRIMERES EXPERIÈNCIES ARTÍSTIQUES

 

La meva primera experiència amb les arts va ser musical, a través de la passió melòmana que tenia el meu pare. Ell, de jove, havia tocat el contrabaix en una orquestrina que amenitzava les pel·lícules mudes o els balls populars que es feien als diumenges a la tarda. Tot i que, en casar-se, la meva mare li havia tret del cap continuar amb aquesta afecció, que trobava que no feia per a ell, el Joan Prats gaudia de les sarsueles que feien de tant en tant al Centre Catòlic, dels concerts de música clàssica que escoltava per la radio i dels que oferien al Teatre Fortuny a través de l’Associació de Concerts, de la qual n’era soci. A casa sempre taral·lejava alguna peça, alguna ària, algun fragment o el xiulava, que també ho feia sovint, això de xiular. A mi, em repetia les notes i jo les vaig aprendre quasi tan aviat com les lletres i els nombres: “do, re, mi, fa, sol, la, si, do, si, la, sol, fa, mi, re, do”.

Per tant, quan vaig tenir set o vuit anys, em va matricular a la secció de música del Centre de Lectura perquè comencés els estudis. Aquesta entitat era filial del Conservatori del Liceu de Barcelona i assegurava els alumnes la titulació oficial i la possibilitat d’arribar a fer la carrera completa.

De les criatures més petites, que havien de fer el nivell preliminar, se’n feia càrrec el senyor Vidal, l’antic director de la Banda Municipal de Reus i un bon músic. Recordo la primera classe, en què vam arribar, bastant perduts, quatre o cinc infants, amb una llibreta pautada i un llapis. El senyor Vidal estava assegut davant d’un piano i ens va dir: “obriu la llibreta i escriviu les notes”. Jo, pensant-me que ho faria millor que ningú, vaig escriure damunt del pentagrama, amb unes lletres grosses, les notes de l’escala: “do-re-mi-fa-sol-la-si-do”. I quan, satisfeta, li vaig portar la feina feta, em va dir contrariat: “A què has fet?!!!”. Jo em volia fondre! Què havia fet, sinó escriure totes les notes ben ordenades, com me les havia ensenyat el meu pare! Vaig mirar de reüll les llibretes dels companys i ells havien escrit notes musicals sobre el pentagrama. Vaig quedar tan avergonyida per la pífia que havia comès, que no recordo res més d’aquella classe, però sí la sortida del Centre i l’anada corrents cap a casa, la pujada al segon pis on vivíem i l’entrada precipitada al pis on els vaig dir plorant que no volia anar més a música. No recordo el que em van dir, però sí el recer i comprensió que trobava a casa, on m’hi sentia protegida i a gust. Suposo que em devien convèncer per tornar-ho a provar i em devien prometre que, si no hi havia d’anar a gust, que ho podria deixar. El fet és que hi vaig anar molts anys.

 

Devia ser per la mateixa època quan la meva mare, que no volia perdre l’oportunitat de fer que la seva “nena” tingués els aprenentatges que ella no havia pogut tenir, es va entestar en què jo també havia de fer ballet -a casa en dèiem rítmica- i em van apuntar a l’Escola de dansa del mateix Centre de Lectura que regentava la senyoreta Besora. Tot i que no recordo com va ser el meu primer dia allí, sí que tinc molt presents les classes que fèiem. Ella es posava al piano i tocava alguna peça i les nenes, en cercle, anàvem avançant fent uns passos determinats que devien haver estat indicats prèviament. Però la meva comprensió o atenció en aquella època devia ser minsa o nul·la i no captava res. Per tant, imagino que la meva figura grasseta, patosa i insegura devia trencar l’harmonia i desentonar entre les nenes espavilades i gràcils que formaven el grup. I la mestra, que no tenia gaire paciència ni esperit didàctic, no sabia fer res més que donar-me un cop al cap cada vegada que passava pel seu costat.

També recordo els plors en tornar d’aquelles classes i les discussions amb la meva mare, que em recomanava paciència, i a mi ja no me’n quedava gens. Vaig aguantar tot un curs, però a l’any següent, a l’hora de matricular-me em devia posar caparruda i la meva mare va cedir en part, perquè no em va matricular allí, però em va convèncer perquè anés a un altre lloc, a l’acadèmia Artis, on una mestra jove i moderna li donava a l’escola una orientació més actual i engrescadora. Allí sí que m’hi vaig sentir ben acollida i a gust. A més, com que ja era més grandeta, hi anava sola des del col·legi i, abans d’entrar, podia comprar-me el berenar, que sempre era un txu-txo de crema -que sens dubte col·laborava a què el meu tipus no fos gens esvelt.

 

Quan ja vaig haver aprovat el preliminar i potser el primer curs de solfeig, vaig començar el preliminar de piano, amb dos llibres flamants, el Beyer i el Wird i una professora, amiga de la de dansa i amb la mateixa poca intuïció pedagògica que ella, la senyoreta Duran.

Els inicis de l’instrument eren difícils, perquè els dits s’havien d’habituar a les tecles i agafar soltesa. Això volia molt d’exercici davant del piano, fer escales i tocar peces senzilles posant els dits correctament a cada tecla i, tot i que a la classe ens feien practicar, ens recomanaven que ho repetíssim cada dia a casa.

A casa no hi havia piano i els meus pares, abans de comprar-ne un, es devien voler assegurar que m’agradaria l’instrument i no l’abandonaria al cap de poc deixant l’embalum a la saleta sense saber què fer-ne. Un dia, parlant amb una senyora que vivia al nostre carrer, la mare li devia comentar que jo havia començat a estudiar piano, però que no podia practicar perquè encara no s’havien decidit a comprar-me’n un, per si me’n cansava. La dona, que era vídua i vivia sola, li va dir que a casa seva en tenien un, de piano, i que estaria encantada que hi anés a practicar, perquè li faria companyia. La mare va arribar a casa tota contenta per aquell oferiment, però, quan m’ho va dir, em van agafar tots els mals. Això d’haver d’anar a una casa desconeguda, per a la meva timidesa, era una muntanya insalvable i, a més, haver de demostrar la meva ineptitud musical davant d’un estrany augmentava la meva inseguretat. Recordo el dia que hi vaig anar per primera vegada, amb els llibres de piano abraçats al pit i unes pessigolles a la panxa. Em vaig aturar davant de la casa, que tenia una portalada de fusta, sempre tancada, i vaig tocar el timbre amb poca determinació, desitjant que no em respongués ningú i pogués anar-me’n. Però va obrir la senyora i amb un somrís cordial em va fer passar i em va posar davant del piano, que estava en una paret de la sala espaiosa i elegant, i una mica fosca. Vaig començar a tocar amb nerviosisme i ella, que devia notar el meu malestar, em va deixar sola. No sé si vaig tocar molt o poc i com li vaig fer saber que ja en tenia prou i que me n’anava i que moltes gràcies, però em va convidar a tornar quan volgués. Encara ara recordo la seva discreció i amabilitat, però el dia que havia d’anar a tocar a aquella casa, estava nerviosa des del matí i m’ho passava molt malament. Allí hi tocava a disgust, els dits se’m travaven i les peces senzilles del Beyer i el Wird sonaven fatal.

Finalment, al cap de pocs mesos, un amic del meu pare que tenia una botiga de música -cal Perico, li’n deien-, ens va oferir un pianet que, per una principiant, era adequat. I així va ser com vaig poder practicar sense moure’m de casa.

 

Però es veu que amb la música i el ballet no en tenien prou, els pares també em van fer anar a dibuix, alguns estius, amb els senyor Calderó -no recordo els treballs que hi vaig fer, però sí l’espai on dibuixàvem, vora la plaça Mercadal-, i més endavant amb la professora Maria Magda Nogués, que tenia l’estudi al carrer de Monterols. Recordo que parlava amb dificultat, però ensenyava molt bé si els alumnes tenien un mínim de qualitats -que no era el meu cas. Allí hi vaig fer un bodegó al natural amb ceres, que va presidir el menjador de casa tota la vida. En un altre pany de paret hi havia dos quadrets més que vaig pintar a l’escola amb la senyoreta Carnicer -ella es deia Besora, però tothom l’anomenava pel nom del marit-, copiant de sengles postals. Recordo les pinzellades certeres que m’hi va donar quan jo ja el deixava per acabat. En aquell moment no em va agradar gaire, però reconec que eren la gràcia dels quadres, molt mediocres els dos.

Mai he despuntat ni en música ni en pintura ni en ballet, però he de reconèixer que aquelles hores invertides de joveneta m’han servit per adquirir sensibilitat davant d’aquestes arts i saber apreciar-ne el valor.

M’agrada anar a les exposicions de pintura i plantar-me davant dels quadres i tenir alguna guia per observar i admirar detalls que em passarien per alt. M’agrada sentir el pintor explicant les motivacions del seus quadres -el meu cunyat Josep M. Llobet ho feia sovint- i comprovar que res és gratuït. Quant a la dansa, no tenim costum d’anar sovint a veure ballet però, quan ho faig, m’admiro de l’art dels moviments i la sintonia del cos amb la música.

De la música sí que n’he fruït. No sé si els meus estudis, la sensibilitat musical del meu pare i germans o la força creadora del meu home han fet que gaudís dels concerts, òperes, audicions, recitals i tot el que hi està relacionat. La música em transporta -com la literatura- a un altre món. Penso que els músics són una mena de profetes encarregats de fer-te viatjar a una dimensió elevada i transcendent. Quan sento certes peces que m’agraden -i sobretot si puc compartir-les amb una persona estimada- em trobo al cel.