EL BANC

Quants bancs hi ha pels carrers de Barcelona? A cents, imagino. Però n’hi ha dos que, tot i ser senzills i anodins, com els altres, a mi em parlen.

Quan el meu germà estava malalt, molt malalt... -que ja ho deia la meva cunyada que no se’n sortiria, però jo no m’ho creia i pensava que era una exagerada i em feia ràbia que m’ho digués i que ho pensés, perquè jo sempre he sigut molt confiada i optimista i sempre tinc l’esperança que tot s’arreglarà. Mai penso en coses dolentes, que si un mal ha de venir, ja patirem quan toqui, però patir abans es patir dues vegades-...

Doncs, com deia, ell estava molt malalt però jo pensava que només eren les seqüeles d’una grip forta i que aniria agafant forces. Durant aquells dies, alguna vegada, si feia un dia de sol, el convidava a sortir a passeig, “una estoneta, si vols, que estic aquí a prop de casa teva i et vinc a buscar. I ell deia “si, em vesteixo”.

Llavors jo l’esperava al portal de casa seva i, apareixia ell, amb la seva mitja rialleta complaent, l’esquena una mica corbada, la bufanda al coll i la bandolera penjada a l’espatlla. Jo m’adaptava al seu caminar, que era lent i feixuc, i xerràvem de qualsevol cosa, de com es trobava, dels plans literaris que tenia, del que feia jo...

Un dia d’aquells, al cap d’uns dos-cents metres de casa seva, quan tot just jo pensava que començàvem el passeig, es va aturar en un banc i va dir: “seiem aquí, que estic molt cansat”. I allí es va acabar el nostre passeig. Vam estar-nos-hi una estona i ja va voler tornar-se’n cap a casa, s’ofegava, se sentia abatut, sense forces. I vam tornar.

Després d’això, totes les vegades que va sortir de casa va ser per anar a urgències. Fins que ja no en va tornar...

L’altre banc em recorda el dia de les darreres eleccions en què va poder votar. En tenia moltes ganes, però no es veia amb forces d’anar fins al col·legi electoral, que el tenia a uns quatre-cents metres. El vam anar a buscar en cotxe i el vam deixar tan a prop de la porta com vam poder, però aquells cinquanta metres que s’havien de recórrer se li van fer una muntanya. Tant que, quan faltava poc per arribar-hi, va asseure’s al banc que va trobar més a prop. Va descansar una estona i, empès per les ganes de fer valer el seu vot, va completar el trajecte. No recordo si, en retornar, vam tornar a descansar o, fent un esforç de flaquesa, va arribar fins al cotxe d’una tirada.

Aquests dos bancs del barri, per davant dels que passo moltes vegades, han esdevingut simbòlics d’un moment crucial de la meva vida. Els dies que, sense saber-ho, el meu germà m’estava dient adeu i jo estava perdent, després dels meus pares, la persona més pròxima.