LLEGIM?

 

COGNETTI, Paolo, El noi silvestre, Barcelona, Ed. Minúscula (Col. Microclimes, 14), 2018

 

Aquest llibre el vaig agafar a la biblioteca cercant un altre llibre del mateix autor, Les vuit muntanyes, que havia recomanat un amic a les xarxes, i que no vaig trobar. Em va semblar bé començar per aquest, de format butxaca i curt que em permetia endur-me’l quan vaig en metro o a algun lloc on preveig que m’hauré d’esperar.

El narrador-autor explica que passa una crisi d’identitat a l’hivern que fa trenta anys i decideix anar a passar uns mesos a la muntanya, tot recordant els estius que hi anava amb la seva família quan era petit, on sentia una llibertat i felicitat que no aconseguia trobar a la ciutat. Pensant que als trenta anys podria retrobar-se amb el seu jo més íntim, lloga una borda a 1.900 m d’altura, molt aïllada, però ben equipada, i se n’hi va a passar la primavera i l’estiu. El llibre acaba quan arriba la tardor i ell decideix tornar a ciutat, però carregat d’experiències i amb l’ànim renovat.

Ens mostra la muntanya amb tot el seu esplendor, observa cada detall, cada canvi, i ens els descriu amb tota mena de detall, explica les seves vivències i sensacions. Pels que ens agrada la muntanya però no hi anem massa, és agradable llegir-lo, recordar vocabulari que ja teníem oblidat, observar el comportament dels animals que l’envolten, els canvis que experimenten els arbres, els làrixs sobretot. A la muntanya s’hi emporta uns llibres de referència: cita fragments de Walden de Henry David Thoreau, parla de Chris Mc. Candless, explicat per Jon KraKauer a Into the wild, Mario Rigoni Stern, etc.

Em sorprèn que no parla de com aconsegueix els queviures estant en un lloc tan aïllat. Quan hi arriba diu que va haver de deixar el cotxe on acabava la carretera asfaltada i pujar a peu amb la motxilla a l’esquena. També sabem que el poblet més a prop el té a deu kilòmetres. Però ell ha de menjar cada dia i aconseguir butà i llumins per encendre el foc i una sèrie de coses que s’han de comprar al poble.

Una altra cosa que em sorprèn és que no parla de cap record humà de quan estava a ciutat, ni família, ni amics, ni cap núvia, sembla que no el lliga res amb la civilització. Quasi al final del llibre rep la visita del seu pare, però no ho explica amb cap emoció, més aviat li provoca enuig o nosa. A l’estiu, allà a dalt té ocasió de mantenir contacte i amistat amb alguns pastors i els guardes d’un refugi. Al final es fa amic del Remigio i del Gabrielle i, quasi sense adonar-se’n es troba amo d’un gos que, quan ve l’hivern s’ha d’endur a la ciutat.

Aquests són els trets que no m’han agradat del llibre, aquesta manca de sociabilització. Però ha valgut la pena per tot l’esclat de natura que s’hi respira.

                                                                                     16 de novembre de 2021