Avui dia, la festa del Corpus passa quasi desapercebuda, però quan jo era petita, era una diada molt assenyalada. Hem de pensar que, als anys cinquanta i seixanta, la societat i la religió estaven totalment vinculades i que, si l'Església celebrava amb pompa una festivitat, tothom en participava. Segurament que hi devia haver famílies que es desmarcaven d'aquest vincle, però en el cas de casa meva no era així.
Per tant, al dia de Corpus, un dels tres dijous que "lluïen més que el sol", es feia festa grossa. Al matí devíem anar a missa, com cada diumenge, tot i que aquest dia es devia fer més solemne i devia durar més. No ho recordo.
El que sí recordo és com passàvem la tarda. Després de dinar l'arròs a la cassola, el fricandó i el "pijama", propis dels dies festius. Després del cafè -i el puret del meu pare- i la sobretaula per fer la digestió d'una menja tan potent, ens arreglàvem i anàvem a veure la
professó -mai no n'havíem dit "processó" a Reus-, a casa de la tieta Mercè, que vivia a la plaça de la Farinera, però tenia un balcó llarg que donava al carrer de santa Anna.
Tot i que ella vivia sola, quan arribàvem ja la trobàvem ben acompanyada: la seva germana, el seu cunyat, la Maria Dolors, que era com una filla per a ella, i la seva família, algunes amistats i cosidores del seu taller, ja que ella exercia de
sombrerera. Era cosina germana del meu pare i no sé si fora d'aquest costum d'anar a casa seva per aquest dia i el de sant Pere, teníem massa relació, però la veritat és que era una dona era molt agradable i afable i em tractava amb molt d'afecte. Quan era petiteta em va fer algun
sombreret o tocado que feia joc amb algun vestit de festa, o em regalava algun complement per guarnir el vestit blanc d'anar a oferir la flor.
Com que devíem arribar aviat o la
professó es retardava, sempre hi havia temps per a la conversa. De vegades, ella es posava al piano i tocava alguna peça. Aquella casa era una novetat per a mi, l'olor a càmfora, la fusta lluent dels mobles antics, les cortines, els quadres. Si m'avorria la conversa dels grans, anava a guaitar al balcó i veia passar la gent mudada amunt i avall.
En sec, ja sentíem la música dels gegants i ens anàvem col·locant al llarg del balcó. Algú treia dues o tres paneres de vímet plenes de pètals de roses, per tirar quan passés el Santíssim.
Recordo l'emoció que sentia en veure la mulassa i els gegants, els caps dels quals passaven a ran de balcó. Després anaven desfilant -no record l'ordre-, la corporació municipal en pes, els urbans vestits de gal·la, la Guàdia Civil, unes nenes de blanc que anaven tirant flors, i després, un tàlem cobrint al prior que portava la custòdia i anava acompanyat de més capellans, tots ells revestits amb les millors gales.
I per cloure la desfilada, la Banda Municipal, dirigida pel mestre Casanovas, anava entonant peces solemnes.
Tot plegat, després de més de seixanta anys, encara em ve aquella exuberància que em removia els sentits: coloraines dels gegants, negror dels vestits dels homes mudats, xarol, blanc de les nenes, marfil de les casulles, or, teles nobles, música i soroll de gent, olor de perfums, tacte de pètals...
Avui, en aquest corpus tan estrany de l'any 2020, se'm fa present molt vívid aquest record.
