LLEGIM?

VERNE, Jules, El Castillo de los cárpatos, Traducció de Mauro Armino, Barcelona: Planeta (Clásicos Juveniles), 1987

Aprofitant el confinament, m’he decidit per la lectura d’una obra de Jules Verne. Aquest autor, tot i que em sembla que no l’havia llegit mai, era molt anomenat a casa meva, ja que el meu pare n’era un gran enamorat. Quan acabava una novel·la seva -em sembla que les tenia totes-, ens en deia les mil gràcies. Estava entusiasmat amb les descripcions precises de llocs que l’autor només coneixia de referència sense haver-los visitat mai. El meu pare seguia la lectura amb un atles al costat i podia localitzar fàcilment tots el topònims que anaven apareixent. A més deia que s’havia avançat al temps, ja que havia parlat del submarí, de l’avió, de l’aeroplà abans que s’haguessin inventat.

En El Castell dels Carpats he pogut constatar les dots descriptives de l’autor i també les seves característiques com a narrador que implica l’autor en la narració. Abans d’explicar un fet o les característiques d’un personatge, fa una pregunta al lector i després la respon.

El diàleg és abundant i gràcies a ell podem conèixer no solament el que passa sinó també com ho diu cada personatge. Podem veure reflectides diferents classes socials, des de la nobles - en les persones del baró de Gortz i el comte Telek-, als servidors -com l’enigmàtic inventor Orphanic i l’antic soldat i fidel Rotzco-; des del valent guardaboscos NicDeck fins a la seva estimada i supersticiosa Miriota, filla del jutge Koltz. També estan ben caracteritzats el doctor Patak i el mestre Domine Hermod, el pastor Frik i el taverner Jonàs.

L’autor d’aquesta obra, que és considerada atípica per les seves característiques de novel·la gòtica, sap crear un clima misteriós envers el castell, inaccessible per als habitants del poblet de Werts, tant per la seva situació com per les supersticions que els terroritzen. Realment, fins a les darreres pàgines l’autor no explica científicament tots els fenòmens aparentment sobrenaturals que es van produint.

            És un llibre fàcil de llegir i amè, que manté l’intriga fins al final. El recomanaria.

                                                                                                           28 d’abril de 2010

LLEGIM?

JAMES, P.D., La torre negra, Traducció de Jordi Ainaud, Barcelona: Columna Edicions, 1991

El comandant Dalgliesh d’Scotland Yard, convalescent d’una seriosa malaltia i decidit a abandonar la seva professió, arriba a Toyton Grange reclamat per un antic amic capellà. Es tracta d’una residència per a invàlids crònics que està al mig del camp, en un lloc solitari i a prop d’uns penya-segats que tenen una torre amb una llegenda tètrica.

En arribar li diuen que el capellà va morir fa una setmana, però, com que li va deixar tots els llibres en herència, es queda uns dies al seu habitatge, una borda separada de la residència, per classificar-los i embalar-los.

Mentre és allí és testimoni d’una sèrie de morts, aparentment naturals però que li fan recuperar l’energia per entregar-se en cos i ànima a aclarir-les. Finalment, descobreix el culpable i està a punt de morir a les seves mans si les casualitats no s’haguessin confabulat al seu favor.

El llibre està ben escrit. L’autora, amb unes grans dots d’observació, sap crear una atmosfera de misteri que, a poc a poc, ens va embolicant i inquietant. Tant el narrador, omnipresent, com el personatge principal, observen tots els detalls que els envolten, fent servir una gran riquesa de vocabulari i varietat de recursos, entre ells les enumeracions i comparacions.

De tota manera, és un llibre que no es llegeix fàcilment. L’autora construeix les frases amb poca simplicitat, cosa que t’obliga, sovint, a retornar al paràgraf anterior per copsar bé el sentit i entendre el que ha volgut dir.  Això fa que no m’hagi entusiasmat.

                                                                                              

19 d’abril, 2020

Sant Jordi 2020

Que passeu un bon Sant Jordi

AVUI FA ONZE MESOS

Avui fa onze mesos que el nostre germà Joan ens va deixar. Aquest mes el recordem amb un poema que va compondre amb motiu d'un dinar familiar que vam fer a casa seva, a començaments de l'any 2017. Els que el coneixíeu ja sabeu que acostumava a deixar constància de les festes o trobades amb un poema fet a mida. Amb el que transcrivim el volem homenatjar avui.

AMB MOTIU D’UN DINAR A LA VALL D’AURA

Era un set de gener, a Barcelona,

de l’any dos mil disset.

Acompanyats pel fred,

comparteixen l’estona

del mas de la Guineu en una feixa,

sis cares rialleres, falagueres,

que escalfa i il·lumina, sense queixa,

un solet perihèlic i mig borni,

que es troba a Capricorni.

De la taula a l’entorn, i una sarsuela al plat,

s’hi troben sis persones de molta dignitat,

Nieta, Pere i Jan, vincles de germandat,

i l’altre consistori,

Tito, Irene i Núria, amb vincles de casori.

Vegeu l’aplec: quina finalitat?

Compartir companyia i xerrameca,

acompanyant la teca,

i brindar per un bon Any

amb coca i amb xampany.

Que sigui l’epigrama ben rimat

perpètua memòria

d’aquesta convergència evocatòria,

oferta de bon grat

a la nostra progènie i a la posteritat.

                            Dia de sant Ramon de Penyafort (1185 – 1275)

                                    i per extensió de Ramon Llull (1232 – 1316)

                                    i Ramon Muntaner (1265 – 1336)

DIVENDRES SANT

https://www.youtube.com/watch?v=5FaA5_BH_vc&feature=youtu.be

Avui, una amiga de Reus m’ha enviat un vídeo amb unes imatges de la celebració de les Tres Gràcies on es pot veure el Sant Crist de la Sang amb el seguici de vestes que l’acompanyen, la plaça de l’església..., i, com a música de fons, se sent el Vexilla Regis tal com es cantava quan jo era petita. Sentir aquest cant i remoure-se’m un seguit de sentiments i emocions ha estat u. M’han vingut amb una clarividència paorosa els divendres sants de la meva infantesa. I no només els fets sinó el seguit de sensacions que tenia aquell dia.

Al matí, la meva mare i jo matinàvem per anar al Via Crucis. Em sembla recordar que es feia al passeig de Sunyer de Reus, organitzat segurament des de l’església de sant Joan. La sensació que recordo és de son i fred. Tota l’escenografia que envoltava el relat de la Passió, a través de catorze estacions, em semblava tètrica i trista. Tot era dol en aquell acte, fins i tot les dones es vestien amb roba fosca.

En acabar anàvem cap a casa i l’àvia i la mare preparaven el dinar. Sempre el mateix: cigrons amb espinacs i la típica caçoleta de bacallà amb panses, pinyons, ous dusos i carcofes.

A les dotze, el meu pare que devia haver passat el matí llegint en el menjador, ja que aquell dia no anava al despatx, sintonitzava Radio-Reus per escoltar les Set Paraules. Era un acte que es feia a la Prioral després d’haver-hi portat en processó al Sant Crist de la Puríssima Sang. Allí, entre els cants de l’escolania, un religiós de prestigi feia la dissertació sobre cada una de les set paraules i reflexionava sobre el seu contingut. Mentrestant, dinàvem tots en el silenci i recolliment que transmetia la veu pausada i solemne de l’orador de torn. Quan aquest perorava sobre la darrera paraula, recollíem la taula, ens arreglàvem de pressa i anàvem fins al capdavall del carrer de l’Hospital, vora la plaça de la Sang, per poder veure l’últim tram de la professó i el ritual de Les Tres Gràcies. Aquell espai, no gaire gran, s’anava omplint de gent que arribava pels diferents carrers. Els brivalls més agosarats s’enfilaven als arbres o als fanals.

De seguida se sentien les llances dels armats picant al terra; després venien les vestes negres dels confrares, primer la canalla, amb les golilles blanques, després els grans amb el cucurutxo també negre. Malgrat el murmuri de la multitud, se sentien des de lluny els cants dels nens de l’Eschola Cantorum (nens de l’asil de Reus assajats pel mestre Boqueras per a aquest acte) entonant una peça que, de tant en tant em ve al cap quan estiro el cabdell dels records d’infantesa. Una música que fins fa poc no he sabut que era el Vexilla Regis. I mentre ens entreteníem en aquestes visions, algú feia un gest i les mirades es dirigien totes al mateix punt, la cridòria anava remetent i s’alçava imponent la figura del Crist de la Sang, avançant amb el vaivé que imposava el seu pes sobre l’home que el portava, vesta negra, lluenta i la golilla blanca, custodiat per dos confrares més, portadors del cordó morat que sortia dels braços de la creu i a punt per agafar el torn d'una càrrega tan divinal. Tot era solemne. En arribar a la placeta, les dues files d’armats es separaven sense deixar de picar al terra. Després ho feien les vestes i tota la comitiva s’aturava. Només avançava la imatge, a poc a poc, fins a la porta de l’església. En arribar, els armats es quedaven immòbils, una corneta estrident tocava unes notes llargues i colpidores i, quan aquesta parava, el silenci es feia sepulcral. Era impactant veure la plaça plena de gom a gom i sentir aquell callament venerable. El portador girava el Sant Crist de cara la multitud, i el mostrava a dreta i esquerra, lentament, amb reverència. Aleshores era el moment màgic de demanar tres gràcies. No sé si tothom ho feia però el que sí sé segur és que els reusencs anàvem a aquest acte amb devoció i respecte. Després d’aquest moment màgic algú cridava quelcom semblant a Visca Crist Rei!, fent que aquell silenci sepulcral es veiés interromput, de sobte, per la cridòria i els aplaudiments i alguna llàgrima, mentre la figura del crist avançava solemne cap a l’altar major.

A la tarda encara assistíem a l’Ofici, anomenat de Tenebres del que només recordo que hi havia la lectura de la Passio -molt llarga- declamada per dos lectors, un dels quals feia de narrador i Pilat, i l’altre, de poble, mentre que el celebrant repetia les paraules de Jesús. També recordo que, en aquella missa, no hi havia consagració.

Al vespre, quan fosquejava, sortia la professó, que nosaltres veiem des de les finestres baixes de l’oficina del meu pare, al carrer de sant Joan, una llotja de luxe per no perdre detall de tot el seguici de les vestes de diferents colors, segons la confraria que representaven (la dels paletes, la dels banquers, la dels estudiants de l’institut, la de la Congregació Mariana... ). La comitiva anava avançant amb els diferents passos (la caiguda de Jesús, l’hort de les oliveres, la Dolorosa...) i, finalment, un sepulcre de vidre deixava veure la talla del crist jacent.

Els meus ulls de nena retenien aquestes imatges i els sentiments que les acompanyaven de manera tan indeleble que, malgrat els anys, s’han mantingut intactes a la meva memòria i ara les he pogut explicar.

                                                                                                                      10 d’abril de 2020

                                                                                                        

EL DIJOUS SANT

EL DIJOUS SANT

Tal dia com avui, anava amb els meus pares a l’ofici de Dijous Sant a la Parròquia de la Puríssima Sang de Reus, la nostra. Com es pot veure a la fotografia que encara conservo, hi anàvem ben mudats. Aquell dia tothom es posava de vint-i-un botó, fins i tot les senyores riques lluïen llurs mantellines llargues, que els queien esquena avall i que subjectaven al cap amb una pinta -la peineta, que en dèiem-. Durant la missa, jo em distreia contemplant l’altar del Monument, una capella lateral farcida, de flors, de palmes i de palmons, harmònicament distribuïts, i amb molta més llum que la resta de l’església.

De petita, per fer més suportable el tedi d’aquells actes de culte, llargs i incomprensibles per a mi, feia volar la ment cap a altres mons més plaents, m’inventava històries o perdia la mirada en algun detall de l’església que, als meus ulls, esdevenia màgic. Hi ajudava la música d’harmònium, els cants i els encens. Els encens sempre m’han ajudat a elevar-me, a transportar-me a una altra dimensió. Aquell clima que es creava quan una processó d’homes guarnits pujaven cap a l’altar major o, a mitja missa -la nau plena de fum i d’olor penetrant-, la gent cantava o recitava alguna oració a l’uníson, m’agradava, m’inspirava respecte i el trobava una mica màgic.

En acabar, ens acostàvem a l’altar que albergava per unes hores el Santíssim i, per recomanació de la meva mare, resava uns parenostres. Després de sortir de l’església i saludar els coneguts, iniciàvem el periple per les esglésies de Reus. Sempre segons la meva mare, aquella tarda s’havien de resar ics parenostres -no recordo quants, molts-, però m’aclaparava comptant-los i patint per si no aconseguiríem resar-los tots. Anàvem a la Prioral de sant Pere, a sant Francesc, a les monges de la Providència, a Sant Joan, a Crist Rei i potser a algun altre lloc. Els carrers estaven plens de gent, com un dia de Festa Major, però tot tenia un aire més trist i solemne, o al menys a la meva família el vivíem així.

Després nosaltres ja anàvem cap a casa, però sabia que a la Sang encara es feia una Hora Santa, on hi anava la gent més beata o sense una criatura, com jo, a qui se li havia de donar el sopar. I, a continuació, quedava el Sagrari a La Reserva, que en deien, i els socis de la congregació de la Puríssima Sang, em sembla que s’anomenaven Clavaris – tots homes-, feien torns per vetllar el Monument durant tota la nit. Allò a mi, que sempre m’ha agradat molt dormir, em semblava un sacrifici sobrehumà i admirava la fortalesa d’aquells pares de família tan entregats.

Després de més de seixanta anys, conservo nítid el record d’aquella tarda que, any rere any, s’anava escenificant al peu de la lletra, sense ometre cap dels símbols de la tradició ancestral. Ara em pregunto si a altres ciutats de Catalunya es feia igual o si Reus s’emportava la palma de la religiositat més convencional.

                                                                                                           9 d’abril de 2020

LLEGIM?

SOLDEVILA, Carles, Fanny, Barcelona: Edicins 62, (El Cangur Butxaca,1),  2002

Aquesta novel·la escrita el 1929 és la primera d’una trilogia de l’autor dedicada a tres dones, Fanny, Eva i Valentina. Tres dones que, d’una manera o d’una altra, trenquen els motlles establers per la societat burgesa barcelonina de l’època.

Centrant-nos en la primera, és una obra que es va considerar moderna a la seva època, tant pel comportament de la Fanny com per la manera en què està escrita.

La Fanny és una noia rica de Barcelona la família de la qual ho ha perdut tot i s’ha quedat sense el pare, dos germans que marxen a l’Argentina a la recerca d’algun futur més prometedor i una mare que no es resigna a reconèixer que el món sumptuós en què vivien s’ha enfonsat i que ara s’han de situar i portar una vida de contenció absoluta. La noia, que té unes bones cames, troba feina en un teatre del Paral·lel com a actriu de revista. Malgrat el món sòrdid que l’envolta, ella es manté a distància de les enveges, xafarderies i vida alegre que duen la majoria de les seves companyes, esforçant-se, però, per no semblar altiva ni orgullosa ni bleda. Al final, després de moltes reticències i desconfiances i desenganys i traïcions per part de les companyes, quan li semblava que la seva vida no tenia altra sortida que el suïcidi, es lliura en cos i ànima a un amor que s’ha anat forjant els darrers mesos. Tot i això té molt clar que aquest no serà convencional i que no tindrà la fi que desitgen totes les noies tradicionals de l’època.

Gràcies al recurs del monòleg interior que empra l’autor, podem saber tot el que passa pel cap de la Fanny i ens serveix per comprovar el que pensa, el que sent i el que recorda. El fet que aquest pensament es vegi interromput pels diàlegs que sosté amb els personatges que l’envolten ens ajuda a comprendre encara més la manera de pensar i fer de cada personatge i, per prolongació, de la societat d’aquella època.

Havent llegit també Valentina, trobo que el C. Soldevila coneixia bé la psicologia femenina. M’ha agradat força.

                                                                                               6 d’abril de 2020

Cada dia a les vuit del vespre

Ja portem 25 dies de confinament. Ens esforcem a fer les rutines que ens hem imposat per no perdre la calma. Les notícies no ens ajuden a ser optimistes, els vídeos poca-solta que circulen ens poden deixar la sensació de pèrdua de temps, de negligir allò de positiu i útil que ens hem proposat fer diàriament.

Però la cita de les 8 del vespre es ineludible. Hi ha dies que ens agafa enfeinats en algun quefer; d’altres, que l’esperem des de fa uns minuts. Sortim amb un timbal i una caixa xina per fer més gatzara. Uns veïns només aplaudeixen, però se senten alguns xiulets, una trompeta de plàstic, algun petard escadusser, unes campanetes. Compto una trentena de balcons animats: la majoria ocupats per parelles grans -algunes de joves, també-; allà hi veig dues noies; al davant, un home amb una bata verda, com si acabés de sortir del quiròfan; un altre que només mira perquè li deu fer vergonya aplaudir. Dues o tres dones soles que aprofiten per moure els braços saludant – no sé si a algun conegut o a la concurrència en general. De vegades els tornem el compliment. A mesura que avancen els minuts, la cridòria va agafant intensitat: el tam-tam del tambor, que va canviant de ritme segons els dies, es fa més profund. El tic-tic de la caixa de fusta segueix el meu compàs. Una mare i una filla comenten la jugada tot picant de mans, una a fora i l’altra traient el cos per la finestra. Al setè pis del davant, surt cada dia una família sencera: uns avis, un noi i un nen d’uns deu anys -un separat amb el fill que ha tornat a la casa paterna?. A l’altre bloc de l’esquerre n’hi ha una altra, de família: una parella jove amb dues nenes, que han penjat una pancarta amb l’arc de sant Martí i el tot anirà bé, que tant se sent aquets dies. Ara en veig una altra en un balcó de l’altre edifici -Todo saldrá bien.

Quan ja han passat més de cinc minuts i l’home de verd es retira i els de dalt, també, i aquell i aquell altre van entrant, el meu home i jo, amb una mirada de complicitat, fem el  TA – TATATATA – TA – TA [capses de mistos, tres, deu] i acabem. Els sons es van extingint. Llavors parlem una estoneta amb la Juana, la veïna del balcó del costat, comentem el temps que fa, parlem dels fills i els nets, de les notícies... Als primers dies l’havíem d’animar, ara se la veu més positiva, més conformada, més resilient. Ens desitgem bona nit i fins demà. Comprovem que no queda ningú a fora (ara s’hi veu bé, abans del canvi d’hora, era molt fosc, la gent no ens vèiem amb tanta claredat). Entrem eufòrics, plens d’aquesta energia que dona tanta gent junta expressant l’agraïment -als sanitaris o a l’atzar que ens aparta de la malaltia?-, aquesta catarsi col·lectiva, aquest deixar-se anar foragitant els mals averanys i centrant-se en comunicar al veïnat allò de bo que tots portem a dins, aquesta solidaritat innata però amagada, aquest voler estar bé del tot per tancar la porta a qualsevol por. I si aquesta ve... demà a les vuit en punt, tornarem a sortit.

                                                                                                         

                                                                                                                                (6 d’abril de 2020)

LLEGIM?

ALZAMORA, Sebastià, La Malcontenta, (Il·lustracions de Carlos Cubeiro), Barcelona, Proa, (A tot vent, 638), 2015

Quan vaig començar el llibre, tot i que el tema de l’execució de quatre bandolers descreguts, impius i malparlats era força escabrós, em va agradar llegir els diàlegs dels personatges en mallorquí.

La figura de la Malcontenta, l’Antònia Suau, sense descriure-la massa en paraules, queda perfectament dibuixada pels seus actes i maneres: una dona -primer nena-, anul·lada pels homes de la família -com la seva mare, com les altres dones que surten-, decideix anar-se’n amb el Joan, el jove del mas Durí que fa cap a casa seva per reclamar-li un deute al pare de l’Antònia i fa pagar al seu germà Mateu el mal tracte que infligeix a sa germana. Amb aquest jove, l’Antònia trobarà la llibertat, l’amor, però també la violència, el patiment, la por, el càstig i la venjança.

Després, a mesura que anava avançant pàgines, em va cridar l’atenció com l’autor era capaç de contrastar la cruesa i mesquinesa d’alguns personatges amb la bellesa de l’entorn. Com es fixa en els ocells que refilen, en el color dels camps o del mar, en l’olor de la naturalesa.

La història va focalitzant-se en alguns espais i persones, que més endavant seran víctimes del Joan Durí: el mas de Benissalom, l’Hostal de s’Aranjassa. En el primer, crida l’atenció el nen malaltís, que sempre tus, i l’amor, la fe i la paciència dels seus pares cap a ell. Resulta esfereïdora la dolenteria de la sogra i la cunyada de la mare, que li retreuen sense cap pietat la culpabilitat de la malaltia del seu fill. Aquí l’altivesa i el menyspreu s’ensenyoreixen i anul·len la personalitat de la dona, mestressa de la propietat per haver-se casat amb l’hereu. En el segon cas, ens fixem en l’hostal: com en un escenari, veiem el Pere, l’amo, feinejant darrere d’un taulell; unes taules amb quatre bevedors de cassalla espantant les mosques, i la Marieta, amb el davantal posat, feinejant a la cuina i traient el cap a fora cada vegada que algun perill l’alerta.

Entremig d’aquests capítols, va apareixent una geperuda que parla amb la Malcontenta, com un personatge premonitori, com el cor en les tragèdies gregues.

Quan la colla del Joan Durí i els seus bandolers, el Salamanca, el Pelleta, el Fullaní i també l’Antònia, que els acompanya sempre, arriben a un lloc per robar, no s’atenen a raons ni a súpliques. Volen el que volen i, com que no ho aconsegueixen, maten, a tort i a dret, sense pietat, malgrat les súpliques de la dona, que no serveixen de res.

El Joan i l’Antònia s’estimen, però a la seva manera, potser d’una manera atípica. És un amor de respecte cap a l’altre, sobretot ella, que, sabent que el Joan de vegades actua amb una violència extremada, mai li retreu, simplement, l’estima. Ell a ella la respecta. Un respecte que contrasta amb el tracte que els homes de la història donen a les seves dones.

També hi ha en el llibre una certa dosi de bruixeria i fantasia, sobretot els capítols que parlen de l’estaferm -una mena de budú- que construeix el Joan imaginant-se que es el Mateu i el capítol final en què els morts i els vius arriben a trobar-se en un lloc misteriós i inhòspit.

Del llibre, he de dir que m’ha sorprès per molts motius. Evidentment, m’ha agradat més la forma que el fons, però reconec que l’autor  sap plasmar la vida d’aquesta gent simple i plena de misèries, que vivia aïllada i sense llei en una Mallorca ancestral i rural. Amb ganes de llegir més llibres de l’autor.

                                                                                   Abril de 2020