SOMNI

        Somni viscut amb una intensa realitat, sense traspàs immotivat d'escenaris i amb personatges versemblants; recordat vivament en la mateixa nit i el matí següent. Fins i tot avui, uns dies després, el recordo amb bastanta exactitud.

L'escenari era un paisatge que no arribava a muntanyós, simplement ondulat. Les esquenes dels turons, sense més vegetació que un herbei semisec. Prop d'on nosaltres érem (hi havia algunes persones), hi havia una enorme torratxa mig abandonada, semblant a la torre del Baró de Collserola. El cel era tapat de núvols damunt nostre, però més cap al nord es veia una nuvolada negra, de temperi.

Jo sabia que el món s'acabava, que tenia els dies comptats. No hi havia acord entre els científics, però semblava que el sol passava una època de minva de la seva producció energètica. Per aquesta causa, s'aniria refredant tot (de fet, ja passava), les plantes es morien i els humans acabarien la seva vida per causa de la manca d'aliments i d'arbres suficients per mantenir la seva forma de vida (llenya, oxigen, etc.)

Jo sabia tot això lúcidament. I també sabia que hi havia preparada una nau espacial per abandonar la terra en qualsevol moment. "Nosaltres" podíem disposar d'aquesta nau quan volguéssim i era facilíssim d'engegar. A les poblacions del nostre entorn hi havia emmagatzemades moltes provisions. Semblava que moltíssima gent havia ja desaparegut, i hi havia supermercats plens de menjar i d'altres coses. Llavors jo pensava quina seria la manera millor d'acabar la meva vida: si esperar a la terra que el fred o la carestia em matés o bé embarcar-me en la nau espacial sense destí (no recordava que al sistema solar hi hagués planetes habitables) i acabar la vida amb la superba visió sideral, la terra a la llunyania, en una vivència que, en circumstàncies normals, jo mai no hauria pogut tenir. Allò que volia evitar perquè m'esglaiava era una mort lenta, per inanició, per exemple, o per asfíxia. D'altra banda, provocar-me la mort tampoc no em feia cap gràcia, més aviat em repugnava.

Jo no estava sol, hi havia altra gent, amb la qual comentàvem la jugada, si bé no els comentava tots els meus pensaments.

En el decurs del somni, els gambairots (torbonada opaca) anaven avançant cap a nosaltres (em sembla que estàvem a cel descobert, sota la volta celest). Hi havia poca claror a l'atmosfera i començaven a passar per damunt i per davant nostre fumerols de boira que corrien a gran velocitat. Tot plegat molt escenogràfic i horripilant, encar que jo no sentia especialment por: era tot molt intel×lectualitzat. No record en cap moment haver fet cap pensament transcendent, celestial o diví.

En un moment determinat, no sé per què, ens n'anàvem uns quants a veure uns altres supervivents que hi havia no gaire lluny d'allí, a menys d'un quilòmetre. Hi anàvem en cotxe (un R-5) i ja trobàvem el camí molt ple de neu, la qual cosa ens feia difícil la marxa.

Arribats al lloc, deixem l'auto i anem a veure la gent. El lloc era així: Una construcció només de planta baixa, en forma d'angle, amb teulada, amb amples finestrals tapats amb cortines de color clar. Hi transparentava una llum tènue, de forma ataronjada. Entrem i trobem com un ampli menjador, que devia ocupar la meitat de l'edifici, tot ple de gent asseguda, escoltant el que deien els components d'una espècie de mesa presidencial situada dalt d'una tarima.

Als tres homes que anàvem junts i que hi vam entrar no ens va agradar el que deien els oradors, que parlaven en un to massa apocalíptic. Així doncs, poc després vam tornar a sortir, la neu havia augmentat (en cap moment no nevava, era com una condensació de la boira freda i alta, que ara, junt amb els núvols, cobria tot el sostre del cel) i ens va costar engegar el cotxe. Vam recórrer el camí de tornada, passant pel costat del gran castell. Curiosament, a les vores de l'enorme edifici hi havia molta menys neu; com si la seva enorme còrpora hagués protegit el lloc dels efectes de la boira; el terra era encatifat d'aquell herbei mig sec mig verd de què he parlat abans.

En això que veig un home conegut preparat amb un cotxe per anar, amb la seva família, en direcció a un altre indret on deia que trobaria més bon oratge. L'adverteixo del perill que quedi atrapat en la neu. Ell, optimista, em diu que ja se'n sortiran. Efectivament, el cotxe se li engega sense cap problema i se'n van en direcció a migjorn, on, per cert, hi havia molt menys boira i menys neu, i àdhuc es veia en el cel una certa resplendor solar. En aquest moment, estic quasi segur que jo anava acompanyat de la Núria. I no record res més.

 (Somni 20 juny 1995)