No
fa gaire, passejàvem els tres germans per la platja de Salou, en un
dia hivernal,
just abans de dinar. Un sol eixarreït s’esforçava per
escalfar-nos
sense aconseguir-ho. Uns núvols de fireta cobrien
parcialment
el cel. Les ones, avui força indecises, ens mullaven els peus
i
deixaven damunt la sorra fragments d’algues.
De
sobte, un objecte brillà i s’atansà al trencant de les onades. Era
una
ampolla de vidre verd fosc, coberta de salobre i d’esquerdissos de
petxina,
sense cap etiqueta que n’identifiqués la procedència. El vidre
deixava
traslluir unes arrugues imprecises.
El
broc estava impermeabilitzat per un tap de suro cobert de lacre
vermell.
Cap
dubte ens impedí agafar-la.
El
destí capriciós posava a les nostres mans un misteri i ens en feia
dipositaris.
Llençar-la de nou al pèlag hauria estat eludir la nostra
comesa.
Ens
la vam emportar cap a la nostra casa pairal a Reus i vam obrir
l’ampolla
amb cura.
De
dins sortien, ben arrugats, fulls de paper estucat, encapçalats pel
lleó
de Venècia i escrits a mà amb lletres diverses i il·lustrats amb
pictogrames.
No hi havia frases intel·ligibles: només paraules soltes,
algunes
de base italiana, unes altres escrites amb lletres de diversos
alfabets,
jeroglífics, grafemes, ideogrames i altres formes d’escriptura.
Aquest
fet va sacsejar els esperits dels tres germans.
Vam
interpretar que aquest esdeveniment ens comprometia a fer alguna
cosa
tots tres junts, impensada fins llavors.
Com
a resum de les nostres inacabables converses, vam decidir que,
entre
tots tres. iniciaríem i desplegaríem un blog hebdo, en el qual
encabir
l’expressió del nostre món interior, tot incorporant-hi
interpretacions
del contingut de la misteriosa ampolla marina.
Asserenats
per la decisió, els nostres ulls van sortir del nostre
encaparrament
i vam mirar al defora. Cap a migjorn destacava la immensa
figura
del campanar que havia acompanyat la nostra joventut, aquesta:
Ja
ho sabíem, doncs. El primer text literari d’aquest blog hebdo serà
el
fragment del poema “Al campanar del meu poble”, escrit pel poeta
reusenc
Pere Cavallé i Llagostera, amb el qual mantenim un vincle
familiar. Llegim-lo:
Genial.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquesta entrada, que m'ha deixat expectant, amb ganes de seguir llegint les properes.
Enhorabona, per aquest blog i pel primer apunt. Us anirem seguint.
ResponElimina