LA TIETA PEPETA

Fa temps que vull deixar constància de la tieta Pepeta, la dona que va marcar la meva infantesa més que cap de les dues àvies.

Es deia Josepa Plassa Massó i vivia sola en un pis del Raval de Martí Folguera, número 17.

La coneixença amb la meva mare venia de quan aquesta va arribar a Reus, joveneta, des de les Garrigues, per estar-se amb la seva germana, que s’acabava de casar. Cada tarda, anava al taller de la senyora Pepeta, que ensenyava a cosir a les noies casadores. Aleshores vivia amb la seva mare i una tia gran i desmemoriada.

Mestra i alumna van establir una relació tan profunda que, quan la mare es va casar, va seguir i, quan van néixer els meus germans, ella jugava amb ells i els entretenia com una veritable àvia. La meva mare explicava com el Pere i ella es passaven les tardes de diumenge inventant jocs simbòlics al menjador de casa, sobretot feien veure que viatjaven en una moto feta amb dues cadires. Ell accelerava fent el soroll del motor amb la boca i ella, des del darrere, agafada a la seva cintura, li suplicava que no corregués  tant, que es marejava. Els nens li van dir sempre “tieta Pepeta”.

Van anar passant els anys, se li van morir la mare i la tia i es va quedar ben sola. Per això a casa nostra hi trobava el caliu que li mancava en el seu pis buit. Llavors vaig néixer jo i, de la mateixa manera que els meus pares van gaudir de la nena tardana, ella em va apadrinar i va posar en mi tot el seu afecte. Em portava a passeig, em comprava joguines i estava pendent dels meus capricis.

Quan anava a casa seva, de molt petita ja sabia que tenia les galetes en un pot rodó i metàl·lic del rebost, i n’hi reclamava. El meu germà Pere també acceptava sempre de bon grat aquesta llepolia. A l’hivern s’escalfava amb un braser i, de vegades, li demanàvem que hi tirés una pastilleta de clorat de potassi, que es prenia ella pel mal de gola, perquè fes una flamarada. Allò era una de les distraccions que trobàvem en aquella casa.

Era molt religiosa i em va encarrilar cap a cada una de les moltes celebracions que es feien en el Reus dels anys cinquanta.

Recordo que, quan tenia tres o quatre anys, ja em fa fer un vestidet blanc llarg per anar a oferir la flor. En efecte, a la parròquia de sant Francesc, cada diumenge a la tarda del mes de maig, feien un acte marià que aglutinava diverses famílies amb les seves filles petites, a fi que aquestes poguessin oferir sengles poms de flors -també blanques- a la marededeu, després de resar unes oracions i fer uns càntics.

Cada any, al 2 de febrer, festivitat de la Candelera, em portava a Puríssima Sang a beneir la candela i, a l’endemà, per sant Blai, em preparava un cistellet de vímet, que em devia haver comprat per a l’ocasió, amb algunes fruites d’hivern i uns quants blaiets, que eren unes galetes que venien a cal Baró amb la imatge de sant Blai. Per sobre, per tapar el contingut, hi posava un mocador de puntes de coixí, fet per ella,

També em va apuntar a les Bernardetes de la confraria de Lourdes. Les nenes d’aquesta associació portàvem una caputxeta blanca amb ribet blau cel i assistíem a la novena de la marededéu i, el dia 11 de febrer, a la missa solemne dedicada a aquesta Verge en el seu dia. Quan vaig ser més gran em va inscriure a les Maries del Sagrari, que no recordo quina tasca tenien, però segurament que havíem d’assistir en algun acte d’església. Per a Setmana Santa, em va fer una vesta negra amb golilla blanca per anar a la professó del Divendres Sant amb la Confraria de la Sang, i, anys més tard, es va avenir a cosir-me la funda verda per al cucurutxo que distingia els estudiants de l’institut. A més, recordo que vaig anar a tirar flors a la professó de Corpus o de sant Pere. Les nenes que havíem fet la comunió podíem participar d’aquest acte portant una panereta, penjada al coll amb una cinta, plena pètals de roses, que anàvem tirant al llarg del trajecte.

Però aquesta és una faceta de la tieta, l’altra és l’afecte i l’estima que em va dedicar durant tota la meva infantesa. Jo també recordo els diumenges dinant sempre al seu costat i captant-li l’atenció quan la conversa dels grans m’avorria. A ella li agradava tant el cafè que sempre me n’oferia. Jo li deia que no m’agradava, però a ella li devia semblar que, si no en prenia, m’estava perdent un plaer sublim, per això insistia i em deia: “va, beu-ne una miqueta, fes-ho per mi”. I jo, que no podia negar-li res, feia un glopet del seu cafè amarg. I així va ser com em vaig aviciar al cafè i ara soc tan cafetera.

A l’hora de la migdiada, la tieta era la que em portava al llit i m’explicava mil contes. De vegades, quan li semblava que ja dormia, s’aixecava sigil·losament de la butaca i, abans de passar la porta, jo li deia: “Tieta, que encara estic desperta”. I ella es tornava a asseure pacientment fins veure’m adormida.

Tinc un record nefast dels primers anys d’escola, perquè no entenia res i, per tant, no m’interessava res. En van haver de passar tres o quatre més per anar entrant en els continguts que m’ensenyaven i treure’n profit. Al col·legi de La Misericòrdia -anomenat per tothom “Ca Donya Maria”, donaven cada mes una medalla vermella a la nena que havia estat la primera de la classe i una de blava, a la segona. Quan tenia vuit  o nou anys i anava a la classe de la senyora Carnicer, una mestra que em va marcar molt en molts aspectes, em vaig guanyar la medalla blava algun mes i també alguna de vermella. Quan sortia al migdia amb la medalla a la cartera, abans d’anar a casa, passava per ca la tieta per ensenyar-li, perquè sabia la il·lusió que li faria aquella distinció de “la seva nena”.

Alguna vegada em va portar a casa d’una amiga seva que vivia al mateix raval. Era una senyora molt distingida procedent de Mallorca -o Menorca-, que sempre tenia gent a casa. Un dia, estaven -estàvem- a la sala de visites, asseguts en cercle, esperant que passés alguna professó o desfilada. Quan es va sentir la música i ens vam aixecar, a una senyora gran i grassa vestida de negre, li van caure les calces a sobre els peus. Unes calces de setí blanques a les que es devia trencar la goma. No sé com van resoldre la situació, suposo que amb molta educació i discreció, però a mi em van agafar unes ganes de riure, que no podia parar.

Quan la tieta ja era molt gran, es va avenir a que un nebot seu i la seva família es posessin a viure amb ella i li fessin companyia. De primer, potser li va costar adaptar-se, però, amb el temps va estar molt acompanyada i ben cuidada fins al final de la seva vida.

El senyor Enric i la senyora Teresina vivien amb els seus dos fills, la Lolita i l’Enriquet i el pare d’ella que, com que els nets li deien AVI, nosaltres li dèiem “senyor avi”. La Lolita era de l’edat dels meus germans i s’avenien força. El seu germà era més jove però no tant com jo i amb ell no hi vam tenir tanta relació. Aquesta família i els meus pares es van fer molt. Alguns diumenges d’estiu venien al mas a fer una arrossada. I, com que ells tenien una caseta a la platja dels Capellans de Salou, nosaltres també ens anàvem a banyar allí i a dinar amb ells sota l’ombra del porxo de fusta. A ells els agradava molt anar d’excursió i, de vegades, ens prenien al meu germà i a mi. Recordo i tenim fotos d’una anada a Andorra i una altra a Montserrat. Com que tant el Pere i el Joan com la Lolita els agradava molt fer teatre, de vegades, amenitzaven la sobretaula amb esquetxos i cançons.

De la tieta Pepeta recordo dos detalls més: era una excel·lent puntaire. Passava hores fent puntes de coixí i les seves mans li anaven lleugeres fent ballar els boixets i clavant les agulles sobre el patró. Quan vaig tenir nou o deu anys, em va comprar un coixinet petit, m’hi va posar una plantilla i em va ensenyar els punts més senzills. De tota manera, tot i que vaig fer uns quants pams de punta per posar en algun mocador, mai en vaig saber prou com per fer-la autònomament, sempre m’havia de guiar ella. Un altre fet que recordo és que, de vegades se li inflamava el nervi ciàtic a l’alçada de la galta i li feia molt de mal. Els dies que això passava, no estava d’humor, s’asseia en un racó amb la mà a la cara i, de vegades, li havia vist els ulls plens de llàgrimes. Era una altra dona. Els meus ulls adolescents observaven amb inquietud aquell comportament tan impropi d’ella i, veient que no em dedicava l’atenció de sempre, comprenia que aquell nerviot li devia fer molt, molt de mal.

Al cap d’un temps, els nebots es van fer una casa nova i, en establir-s’hi, la tieta també va anar amb ells i el pis del Raval el devien deixar.

Quan jo vaig anar a estudiar a Barcelona, ella era molt velleta, però em va voler regalar una cafetera petita perquè mai, a la residència, em faltés el cafè.

A partir d’aquí, els records se m’esborren. La nova vida universitària, les coneixences, els amors, feien que tingués el cap lluny de Reus i de la tieta. Suposo que, quan anava a casa, devia anar a fer-li una visita, però només la recordo al seu llit, ja malalta. No sé si hi va estar molt de temps o va ser cosa de dies, però es va morir.

En aquell moment, no crec que fos massa conscient del que perdia, però, sens dubte, amb la seva mort, va morir un bocinet de la meva infantesa i la meva personalitat va quedar ben marcada pel seu mestratge. Tant de bo els meus nets puguin recordar-me amb l’estima, l’afecte, la paciència, l’admiració, la dolcesa i l’amor en què jo recordo a aquesta “tieta” que no m’era tieta.