UN REI

BÒLIT, BÈLIT

Érem joves, molt joves. Deu o dotze anys?

No feia gota de fred i havíem sortit al balcó que dóna al carrer de Montserrat, un carrer, en aquells anys, tranquil i sense activitat comercial.

Molt de tant en tant hi passava un carro o una furgoneta o un carretó. Res més.

Al costat del nostre edifici, algun altre de dos o tres pisos, ocupats per gent amb poca suficiència econòmica.

A l’altra banda del carrer, només magatzems baixos. I això permetia veure més o menys cap a migjorn, el majestuós cloquer, el mateix que vèieu al primer text d’aquest bloc tot just estrenat.

A baix al carrer, dos vailets amb un bastó cadascun. Els direm Lluquet i Rovelló.

A terra, dos bastonets de 10 cm de llargada i 20 mm de gruix.

L’un, col·locat transversalment al carrer. L’altre, damunt del primer, formant balança o gronxador.

Ja tens en Lluquet que es prepara el bastó per pegar, i diu “Bòlit?”

En Rovelló respon “Bèlit !”.

Llavors en Lluquet, amb tota la força, pega cop al bastó del damunt, el qual surt disparat en direcció al carrer de l’Hospital, en direcció a xaloc.

Amb un guix, fa una marca on havia arribat al bastó.

I comença de nou la cerimònia. Ara el que agafa fort el pal és en Rovelló, que diu la paraula ritual “Bòlit?”.

I rep la resposta esperada “Bèlit !”

I la verga surt volant en direcció sud-oest. Resulta que havia arribat més lluny que la del company.

Així jugaven els brivalls que no tenien televisió a casa perquè era un aparell car, malgrat veure’l en un blanc i negre de subsistència. Tampoc no tenien ni mòbil ni tauleta perquè, simplement, no existien.

Però no vèieu els galifardeus ni avorrits ni frustrats. Sempre s’inventaven algun passatemps, encara que només fos córrer pels carrers amunt i avall, ensopegant amb els vianants, o tocar el timbre d’alguna porta i escapar-se corrents, els trapassers.

AINA

Vetllo el teu son,

plàcid matí d’estiu,

quan la claror o el sol

encara vénen

embolcallats de brisa.

Tu reposes

i el teu cos adormit

traspua pau.

Només una ganyota,

de tant en tant,

o un moviment

cloent el puny

o aixecant-lo

-tantejant el no-res-

per tornar-lo després

sobre el cos rodanxó

o la cuixeta dolça.

Els cabells, indomables,

han buscat el color

de la mel.

Una papallona impacient

t’entreté

en un somni pregon

i et besa

la boca i el nas

perquè els moguis.

Però tu,

tendra nina,

restes absent

al seu bes

i a la meva mirada

incisiva i constant.

No hi ha res

que t’estronqui

el teu son,

sols la pau.

Ets la serena pau

d’una casa silent

en un matí

d’estiu.

RETRANSMISSIÓ

RETRANSMISSIÓ

PARÒDIA POÈTICA

Llegiu aquest conegudíssim poema de Salvador Espriu, si us ve de gust:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria. 

I després compareu-lo amb la paròdia de Pere Quart:

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes. 

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per a restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Doncs ara us mostraré una paròdia meva, molt minúscula, però real.

Estàvem convidats a dinar a Badalona, a casa de Ramon i Montserrat Farré, oncle i tia de la  Núria, junt amb altres parents.

Mentre hi anàvem en cotxe, després de comprar un gelat de nou de macadàmia, em va venir al cap la primera estrofa del poema L’Atlàntida, de l’insigne mossèn Cinto, o sigui, Jacint Verdaguer, que és un dels pocs fragments versificats que recordo de memòria (essent la meva memòria brutalment curta).

Fa així:

Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d'Andalusia
veren lluitar dos enemichs vaixells;
flameja en l'un bandera genovesa,
i en l'altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.

I, com per art de màgia, em vingué tot seguit una paròdia que, retocada després, fa així:

Vora la nou de Macadàmia, un dia,

varen dinar, amb gran companyonia,

la família Farré, grans i cadells;

flameja en ells afecte i bona entesa,

i enmig de la conversa ben distesa

celebrem dels Farrés els bons rampells.

I per què us explico això?  Segurament pel meu costum viciós de llegir tot allò que se’m posa davant dels ulls, com vosaltres, que l’acabeu de llegir.

MALPENSAT

UN TOMB PELS CARRERS DEL MEU BARRI

He anat a Reus a fer un encàrrec puntual i, una vegada llesta d’aquella obligació, m’he perdut pels carrers que trepitjava de petita.

Sentiments a flor de pell quan baixes pel carrer de Santa Anna on hi havia aquella perfumeria en què, mentre t’embolicaven el regalet que li havies comprat a una amiga, les mestresses -la germana i la tieta del Martínez- et parlaven del temps i de coses del barri. La sabateria de la mare del Dani, la Impremta Catòlica i, al cantó, la botiga de queviures dels pares d’un amic del meu germà. Com es deien? Duran? Els anomenàvem sovint. A l’esquerra, la botiga de llums de tota la vida. Era dels pares del Vallverdú? No ho tinc clar.

Ara hi ha molts bars de copes, cocteleries o locals per llogar. Ja tocant a La Farinera, el balcó llarg de ca la tieta Mercè Prats, des d’on miràvem les processons de Corpus i de Sant Pere, i tiràvem pètals de roses que ella sempre tenia a punt.

M’aturo per gaudir de la visió de la placeta de Sant Bernat Calbó, el receptacle a la paret de cals Aiguadé, amb el sant de pedra, revestit i amb el bàcul i la mitra. La façana de cal Casals i la del Forn de la Farinera – ara són un bar de tapes i un restaurant-, estan tancats perquè deuen obrir els vespres. Aquesta zona s’ha convertit en un lloc d’oci nocturn alternatiu. Els joves del rotllo no surten sense fer una birra al Despertaferro, del carrer Martinapolità, on abans hi devia haver algun magatzem, com el que ocupa la vermuteria del carrer Vallroquetes.

No em puc estar de passar pel carreró, presidit per la font, i arribar al carrer de les Galanes. Ullo d’allí estant la casa que va ser nostra. Tan igual com sempre i tan llunyana ara, el forn dels baixos i la casa que va ser la xurreria dels Garsavall, ara deshabitada. Hauria de sentir nostàlgia? No, només sento plaer de recordar com ho veien tot els meus ulls de nena tímida i introvertida. M’aturo a cada pas: per aquell angle sortia alguns matins la Mercadé, una nena que anava a la meva escola i sovint arribava tard. Sempre la renyaven les mestres però, aparentment, no se’n sentia. Jo l’envejava. M’hauria agradat ser com ella i no fer-me tant de les coses...

Molts baixos tancats. La carnisseria de la mare de la Rita ara és una casa de robes. Em detinc. Miro el logo, no l’identifico. Al costat, al segon pis, hi vivia la Ferran, de la meva classe. A l’altra banda, ca l’Esther, que ara té un altre nom, com cal Ricard, en altre temps amb els aparadors plens de flors per al cementiri i d’imatges, i la mestressa, valenciana, feinejant entre gerros de cristall, figuretes i jocs de cafè per a regals de compromís. Encara bo: cal Baró segueix en peu. Una botiga de les poques que s’han mantingut al centre. Penso en les del carrer de Monterols. Fins fa poc, encara hi havia ca Les Sardà, on hi entràvem a saludar la Fineta i el Rafel i a comprar allò que no es trobava enlloc més. Però ara hi ha una franquícia que ha modernitzat la façana de fusta, tan d’abans.

Arribo a la plaça Mercadal, amb els balcons farcits de llaços grocs. Passo vora les terrasses amb el desig de trobar-hi algun conegut. Però només hi ha estrangers i gent jove i alguna senyora gran que no identifico. Uns japonesos fent-se una selfie amb la casa Navàs al fons.

Torno en mi. M’adono que s’ha fet tard. És hora de deixar de somniar. Ric per dintre veient-me des de fora: una iaia badant.

-             - Què fa aquesta dona? Què mira? Què busca?- pensaria un jovenet que m’observés.

-             - No, xiquet, no busco res, només jugo a superposar sentiments.

SOM-HI

MISSATGE MARÍ

No fa gaire, passejàvem els tres germans per la platja de Salou, en un

dia hivernal, just abans de dinar. Un sol eixarreït s’esforçava per

escalfar-nos sense aconseguir-ho. Uns núvols de fireta cobrien

parcialment el cel. Les ones, avui força indecises, ens mullaven els peus

i deixaven damunt la sorra fragments d’algues.

De sobte, un objecte brillà i s’atansà al trencant de les onades. Era

una ampolla de vidre verd fosc, coberta de salobre i d’esquerdissos de

petxina, sense cap etiqueta que n’identifiqués la procedència. El vidre

deixava traslluir unes arrugues imprecises.

El broc estava impermeabilitzat per un tap de suro cobert de lacre

vermell.

Cap dubte ens impedí agafar-la.

El destí capriciós posava a les nostres mans un misteri i ens en feia

dipositaris. Llençar-la de nou al pèlag hauria estat eludir la nostra

comesa.

Ens la vam emportar cap a la nostra casa pairal a Reus i vam obrir

l’ampolla amb cura.

De dins sortien, ben arrugats, fulls de paper estucat, encapçalats pel

lleó de Venècia i escrits a mà amb lletres diverses i il·lustrats amb

pictogrames. No hi havia frases intel·ligibles: només paraules soltes,

algunes de base italiana, unes altres escrites amb lletres de diversos

alfabets, jeroglífics, grafemes, ideogrames i altres formes d’escriptura.

Aquest fet va sacsejar els esperits dels tres germans.

Vam interpretar que aquest esdeveniment ens comprometia a fer alguna

cosa tots tres junts, impensada fins llavors.

Com a resum de les nostres inacabables converses, vam decidir que,

entre tots tres. iniciaríem i desplegaríem un blog hebdo, en el qual

encabir l’expressió del nostre món interior, tot incorporant-hi

interpretacions del contingut de la misteriosa ampolla marina.

Asserenats per la decisió, els nostres ulls van sortir del nostre

encaparrament i vam mirar al defora. Cap a migjorn destacava la immensa

figura del campanar que havia acompanyat la nostra joventut, aquesta:

Ja ho sabíem, doncs. El primer text literari d’aquest blog hebdo serà

el fragment del poema “Al campanar del meu poble”, escrit pel poeta

reusenc Pere Cavallé i Llagostera, amb el qual mantenim un vincle

familiar. Llegim-lo: