dissabte, 26 d’octubre del 2024
diumenge, 20 d’octubre del 2024
RETALL
Al
carrer vaig obrir el mòbil i vaig mirar els missatges. Tretze! Vaig obrir només
els dos que m’interessaven: El del Pep, que em deia: “Amor, el Marc ha passat
un matí excel·lent: 2 bibis, passeig i dormir. Jo, he pogut fer trucades i
treballar una estona. L’Asha ha arribat. Bibi preparat, li donarà quan es
desperti. Marxo a l’estudi. Kisses.” El de la mama: “Nena, carinyo, estic bé.
Ara marxo amb les amigues a dinar i després anem al Lliure, avui. No seré a
casa fins a les 10. Atxuxons al Marc.”
Podria
agafar el Bus, però no arribarà fins d’aquí a tretze minuts, i la parada de
metro està massa lluny. Per tant, vaig a peu, pel parc. Camino de pressa. Friso
per arribar a casa, però sento refilar els ocells que, a la tarda, xisclen com
bojos, i em ve la flaire de la tarongina dels parterres. Hi ha sentits
que actuen aliens a les nostres distraccions. Em vull concentrar en la meva
feina de mare. Vull estar amb el Marc les poques hores que soc a casa, no vull pensar
en res més, però no puc estar-me de gaudir dels diferents verds dels desmais,
les moreres, els pins, les acàcies, les xicrandes, i el morat de les pruneres
bordes. Vull estar amb el Marc però el meu cap torna a la feina, els
expedients, els atestats...
Arribo,
obro el portal, pujo a peu, obro la porta. Sento l’Asha parlant fluixet. Entro
a la sala. L’està manyegant i el nen la mira i riu. És un encant, aquesta noia.
El crido: “Marc, bonic, que ha arribat la mami. Ai, dolcet meu!” L’agafo i es
posa a plorar amb ràbia. L’Asha es queda perplexa: “Però si fins ara ha estat
super tranquil! No ho entenc.”
És
que em fa pagar les hores que l’he deixat. I va plorant. El passejo. Plora.
Acomiado la cangur, que marxa confosa. Vaig amb el nen a la cuina. Necessito
relaxar-me. Em preparo un vermut, unes patates, unes olives i anxovetes. “No
ploris, rateta, que ara anirem a fer el vermut.”
Amb
el nen al coll, vaig fent viatges cap al terrat. Primer les olivetes, després
les patates, després les anxoves. Mmmm. Finalment, el got amb l’Izaguirre, el
gel i la llimona. Tot a punt. M’assec. Respiro. El Marc es va tranquil·litzant,
i jo, també. Una oliva, un glop, una patata, un glop, una anxova, un glop. El
meu cap torna al despatx. Els de Multitex em pressionen, però jo he de valorar
els pros i els contres.
Agafo
distreta una anxova, la cargolo, la punxo amb el punxó i, inconscientment, la
meva mà s’apropa a la boqueta del Marc, que tasta la salabror de l’escabetx i
es posa a plorar, tot tancant els llavis.
M’adono
del que he fet. M’esvero. Li frego els llavis amb el mocador. Escup bava.
Plora.
Potser
sí que hauria de fer cas al Pep i deixar alguns casos...
LLEGIM?
TAMARO, Susanna, Donde el corazón te lleve. Traducció d’Atilio Pentamalli Melacrino. Barcelona, Seix Barral (Col. Biblioteca Breve), 23ª ed.,1996
Cada segon diumenge de
mes, a la plaça de Francesc Layret, de Nou Barris, hi ha una parada de llibres
de segona mà per recollir diners per alguna causa de Nicaragua. Allí hi veiem
sempre, com a voluntaris, el Tòfol, la Pepi i els pares del Marc Relaño, company
d’escola del nostre fill Pau, i nosaltres els anem a saludar.
Mentre parlem, jo no em
puc estar de mirar els llibres, els títols, les portades. Sempre n’hi ha algun
que em crida l’atenció i, de vegades, el compro i, de vegades, no, si ja en
tinc una pila a la prestatgeria esperant ser llegits. Un d’aquests dies, vaig
trobar aquest títol i em va sonar molt, i l’autora, també. No recordava haver
llegit res d’ella i, tot i ser conscient que ja havien passat trenta anys des
de que es va editar, el vaig comprar.
El vaig tenir a casa
una pila de mesos, fins que havíem de marxar a Sardenya i no em volia emportar
un llibre massa voluminós. Aquest no ho és.
O sigui que la seva
lectura va començar i acabar en el ferry que ens va portar a aquella illa.
Al llibre no passen
coses al moment present, tot i que en van passar en una altra època. La
novel·la està formada per reflexions d’una àvia vella, Olga, escrites en forma
de carta dirigida a la seva néta que ella va criar des de petita a causa de la tràgica
mort de la seva mare -la filla de la protagonista. Pel que li diu, deduïm que
és una noia molt rebel i la va fer patir molt fins que va decidir marxar a
estudiar a Amèrica i a trobar-se amb ella mateixa. No la truca mai.
La dona viu en una casa
amb jardí als voltants de Trieste. Com que està greument malalta i sap que
morirà aviat, es proposa anar escrivint cada dia un bocí de carta, per
explicar-li a la néta el que pensa, com se sent, justificar certes actuacions
d’ella, d’ara i del passat, i desvetllar-li certs secrets de família que no
havia dit mai a ningú, ni a la seva filla ni al seu home, l’Augusto, amb qui va
estar casada molts anys.
Se’ns presenta com un
ser comprensiu i equilibrat, davant la conducta agressiva i cruel de la jove.
A mesura que avança el
llibre i, quan arriba al capítol de la seva filla -la mare de la noia-,
observem que amb ella també va tenir molts problemes de relació. A la carta
intenta analitzar-los i trobar sentit a certes reaccions de l’Ilària, que es
com es deia.
Amb aquestes
reflexions, podem veure que ella no sempre ha estat tan equànime ni serena com
es mostra ara. També ha passat èpoques de buidor i tristesa, fruit potser de
les convencions que s’exigien a una dona casada del seu temps. El fet d’obrir
el cor a la neta, que llegirà la carta quan ella no hi serà, és el que dona
sentit a la seva vida
No vull desvetllar més
coses, només dir que apareixen a la història els pares de l’Olga, dos homes més
– a part de l’Augusto-, l’Ernesto, un metge; el padre Thomas, un capellà
alemany; els senyors Razman, amos d’un viver, que li proporcionen plantes pel
jardí i estan pendents d’ella, i el gos Buck.
És un llibre ideal per
un club de lectura, perquè dona peu a fer moltes reflexions sobre el
comportament humà.
Octubre,
2024
LLEGIM?
REDONDO, Dolores, Legado en los huesos, Barcelona, Ediciones Destino (Col. Áncora y Delfín, 1280), 2013
Aquest és el segon
llibre de la trilogia del Baztán. Tot i que el tema no m’interessa massa i fins
i tot em provoca malestar, m’ha agradat continuar amb la vida d’aquesta
inspectora de policia, Amaia Salazar i el seu món professional i familiar, de
vegades difícils de casar. Ara ja ha tingut una criatura i, encara que el seu
home és un bon jan i s’ocupa del nen, ella té mala consciència quan els casos
que té sobre la taula i els nous que se li presenten l’impedeixen complir amb
el deure de mare. Hi ha personatges que es repeteixen i casos que van sortir al
primer llibre i que aquí s’aclareixen.
Però encara queden
coses al tinter. Aquí va agafant cos el personatge del jutge Marquina, jove,
guapo, elegant, solter, que es veu clarament que sent una atracció especial per
l’Amaia i ella ho sap i l’incomoda, perquè estima el seu marit.
El psiquiatre que
tracta la Rosario, la mare de l’Amaia, resulta que és un personatge fosc.
M’agrada com l’autora
dosifica la informació i et va mantenint intrigada fins al final, que es va
resolent tot i et deixa desconcertada. Déu n’hi do!
Com ja vaig comentar en
el primer llibre, la capacitat de l’autora per descriure tot el que passa, amb
pels i senyals, i tot el que senten els personatges, és impressionant. Hom
gaudeix veient-ho tot a través de les seves paraules. És com si t’hi trobessis.
És un llibre que ha de
llegir tothom a qui li agradi la novel·la negra.
Juliol,
2024
diumenge, 13 d’octubre del 2024
LLEGIM?
COMAS, Carles, Un Jesús exigent però engrescador, en les exègesis de John Dominic Crossan i de Gerd Theissen , Barcelona, Ed. Claret, 2023
Quan el meu company de
voluntariat ens va convidar a la presentació del seu llibre, va ser una
descoberta per a mi, perquè només el coneixia d’alguns actes i reunions en què
havíem coincidit als Amics de la Gent Gran, però de la seva vida no en sabia
res. Encara va ser més sorpresa llegir el llibre i comprovar l’ingent treball
de recerca sobre com devia viure Jesús, seguint els estudis històrics.
Ell ens fa veure que,
si només el mirem seguint els evangelis, aquests van estar escrits uns anys
després de la seva mort i cada evangelista es fixa més en aquell aspecte del
mestre que més pot ajudar la comunitat a què va dirigit per tal que puguin copsar
millor el sentit de la Bona Nova.
Comas, consultant una
extensa biografia, es basa en estudiosos que han indagat i reflexionat sobre la
figura de Jesús de Natzaret, han llançat hipòtesis i les han descartat, fins
anar-se acostant a aquell jueu.
L’autor dedica moltes
pàgines a presentar els diferents mètodes d’estudi de la persona de Jesús, que
ens donen una visió polièdrica del personatge, com a:
- - Mestre de saviesa.
- - Profeta escatològic jueu.
- - Carismàtic habitat per
l’esperit.
- - Promotor del canvi social.
- - Jueu marginat.
També distingeix entre
la vida rural entre la comunitat de Galilea i la vida urbana a Jerusalem, quan
s’hi va desplaçar poc abans de la seva mort.
M’ha agradat conèixer
aquesta nova visió de la vida de la gent senzilla i pobra d’aquell temps. Jesús
treballava en una de les feines més mal vistes de la societat: era manyà i
anava d’aquí d’allà, on el demanaven, però tenia un gran carisma. M’ha impactat
la narració de la vida d’una família pagesa tan pobra que les seves terres no
donaven per sustentar els tres fills que tenien. Un d’ells va marxar a la
ciutat, un altre, va marxar a les muntanyes i, el que quedava amb ells, com a
suport per a la vellesa, va seguir la crida de Jesús i els va deixar, també.
Això em porta a la reflexió de fins a quin punt és lícita aquesta exigència. Si
ho mirem amb ulls humans, aquest fill s’havia d’haver quedat a casa, tenint
cura dels pares. Però Jesús era exigent i, sembla ser, engrescador per als
joves d’aquell temps, segons l’autor.
En fi, un llibre
interessant i amè per endinsar-nos en la figura de Jesús i, personalment, per
conèixer la vida intensa de compromís que ha portat aquest company tan savi i
tan humil com és el Carles Comas. Enhorabona!
Juny
2024
dijous, 3 d’octubre del 2024
dimarts, 1 d’octubre del 2024
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)