LLEGIM?

                         REGOJO, JOSÉ LUÍS, El pino, Ondina Ediciones, 2023

 

Aquest llibre és d’un company d’institut amb qui he compartit lectures, xerrades i fatigues durant anys.

La presentació, que es va fer el 24 de març-24 a l’Ateneu Barcelonès, va ser un èxit, perquè la sala estava plena d’amics i coneguts i ens hi vam sentir com a casa.

El Santi Salazar, antic professor del Montserrat, ens va parlar del llibre, analitzat tan a fons, que ens va fer agafar ganes de començar-lo a llegir de seguida. Així ho vaig fer -tot i que la crònica no arriba fins ara.

Quan llegeixo un llibre o text d’un conegut, sempre espero trobar-hi pistes de la seva persona i, en aquest, n’hi he pogut trobar moltes.

El protagonista és un professor d’institut -com el José Luis- que, quan li falten onze mesos per a la jubilació, decideix fer un diari, anotant el que li passa, el que sent i com viu aquesta etapa final de la vida laboral.

Tot i que el personatge no és ell mateix, hi ha molts detalls, anècdotes i reflexions que ha agafat de la seva persona i de la seva experiència com a professor. Per exemple, l’apreci i el respecte envers els alumnes, la crispació davant certes actituds d’alguns pares o de certs professors, que van per la vida sentant càtedra o parlant despectivament dels alumnes. La irritació que li provoca la burocràcia que el Departament obliga fer al professorat sobrecarregant les seves funcions. És tant el seu malestar davant d’aquest fet, que es proposa fer un decàleg de normes que ell posaria als professors, més racionals i pedagògiques que les que ara estan obligats a complir. És el seu llegat.

El personatge escriu poemes, li agrada viatjar, anar a fer esport, és irònic, solidari i compromès amb la política i la societat, qualitats que comparteix amb l’autor. Vaja, que tret d’alguns detalls pels que es veu clarament que ha volgut novel·lar el dietari, en moltes pàgines hi he vist el propi Regojo reflectit.

El títol del llibre li inspira un vell pi que hi ha a l’institut Montserrat, amb el que parla i reflexiona, mentre fa la guàrdia de pati, observa els seus canvis i els poetitza.

És una novel·leta sense pretensions però molt amena i ben escrita, amb moltes reflexions i referències a altres autors, a llibres i a pel·lícules, amb fragments lírics, sobretot quan descriu la naturalesa. Tothom podria escriure un dietari, però ell ha tingut la idea de fer-ho just abans de jubilar-se, de tenir moltes coses per dir i saber dir-les amb diferents llenguatges. I això és el que fa novedós i original el llibre.

Com que parla d’un món que tinc molt proper i de temes sobre els que sempre hem estat d’acord, la novel·la se m’ha fet molt plaent i la recomano a tots els ensenyants. I als que no ho són, perquè coneguin com viu un professor el seu dia a dia.

                                                                                 Abril del 2024

LLEGIM?

 VERGÉS, Salvador, Els pergamins de l’Alguer, Barcelona, Ed. Viena (Col. Narrativa,                                           86), 2023

 

Aquest llibre el vaig veure exposat i recomanat a la Biblioteca de Nou Barris i, com que tenim previst viatjar a Sardenya, em va fer gràcia llegir-lo.

La primera part de la novel·la ens transporta a mitjan segle XIV i ens situa a l’Empordà i a l’Alguer.

Narra la història de l’Ermessenda, una noia poc comú en aquell temps,  perquè el seu pare, que era escrivà i treballava pel baró de Vila-Sacra, li havia ensenyat a llegir i a escriure, copiava pergamins i dibuixava tant o millor que ell. Però sempre en secret perquè, en aquella època, a una dona el baró ni ningú no li hauria donat feina.

La història de l’Ermessenda es narra a partir de la mort del seu pare, quan ella tenia 16 anys.

Un narrador en tercera persona va relatant els fets, fent salts enrere per informar sobre els antecedents de la noia i de com havia quedat orfe de mare molt petita per un tràgic accident.

La seva vida, que passa entre l’Empordà i l’Alguer, és una lluita constant contra la misèria, la injustícia, l’espera i l’adversitat. Però coneix bona gent, que l’ajuda en moments crítics. Pel narrador sabem que ella, per deixar constància de les seves desgràcies, les va relatant en bocins de pergamí que guarda en una arqueta, com un tresor. Quan veu que el seu secret perilla, amaga l’arca sota una rajola de la torre de la muralla de l’Alguer, on havia viscut reclosa un temps.

Quan la història de l’Ermessenda sembla que ja ha arribat al desenllaç feliç, després de tantes contrarietats, s’atura i ve la segona part, ambientada als anys seixanta del segle XX.

La nova protagonista és una escriptora, M. Mercè Cataldi, algueresa, que ha estudiat Filosofia i Lletres i Paleografia a la Universitat Central de Barcelona i té la sort de poder llegir els pergamins de l’Ermessenda, que han trobat uns paletes mentre reconstruïen la muralla algueresa. Es proposa fer un llibre, que es titularà Els pergamins de l’Alguer, i que  reconstruirà la vida de l’Ermessenda i de la seva família.

Aquesta segona part està escrita en primera persona, des del punt de vista de l’escriptora.

Al final, l’autor ens torna al segle XIV i ens transcriu una carta, escrita pel fill de l’Ermessenda i dirigida a un monjo del Monestir de Sant Pere de Rodes, que intervé molt en la història. Gràcies a ella, els lectors podem concloure la història de la primera part, allargant-la uns anys més.

 El llibre m’ha interessat per diversos aspectes:

-       Per la part històrica: l’època (1354) en què Pere el Cerimoniós, casat amb Leonor de Sicília, nolieja centenars de vaixells, milers d’homes i cavalls, per lluitar contra els defensors de la família Arborea i mantenir els seus dominis. Tota aquesta comitiva va sortir de la badia de Roses.

-       Per la recreació de la societat medieval, estamental i desigual.

-       Pel paper dels escrivans reials, molt lligats als monestirs perquè, en aquella època, eren els monjos els que sabien llegir i escriure. Ells havien de plasmar a les cròniques allò que el rei o el noble els dictava, que no sempre era la veritat.

-       Pel coneixement sobre la vida de les dones en aquell temps i els abusos a què estaven sotmeses.

-       Per tot el que es narra a la segona part sobre la vida universitària i el compromís polític dels estudiants. És el que jo vaig viure en els anys dels meus estudis universitaris.

-       Per les referències a la Barcelona d’aquell temps.

 

Per tot això i perquè el llibre està escrit en un llenguatge amè, que facilita la lectura, el recomano.

                                                                                               Setembre 2024

LLEGIM?

 REDONDO, Dolores, El guardià invisible. Traducció de Laia Font i Núria Garcia,                                 Barcelona, Ed. Columna, 2012

 

De Dolores Redondo fa temps que me’n parlava la meva cunyada Irene i de com havia llegit amb deler la seva trilogia sobre la vall navarresa de Baztan. Fins i tot en un viatge que van fer pel nord d’Espanya, van fer una visita al poble d’Elizondo.

Va ser fa pocs dies que, essent a casa seva, vaig veure els llibres a la prestatgeria i l’hi vaig demanar el primer.

L’he llegit en poc temps perquè és d’aquelles novel·les que enganxen. L’autora sap captar l’interès presentant-te els fets de gota en gota i deixant-te sempre alguna incògnita que tens ganes de descobrir. A mesura que vas avançant la lectura, intentant assabentar-te de qui va ser l’autor dels assassinats de tres nenes adolescents trobades vora el riu, vas coneixent històries familiars, secrets tèrbols d’infantesa velats durant molts anys, històries de bruixes, pràctiques del tarot. Tot descrit amb tanta minuciositat i detallisme que fa que el lector es trobi en els llocs on passen els fets, que es trobi passejant pels carrers d’Elizondo, l’església, que senti la humitat de la pluja i el fred del febrer, que senti la remor del riu al seu pas per la ciutat. Quan algun personatge és al bosc, és com si hi estiguéssim nosaltres, trepitjant la fullaraca seca, entrant en els espais més frondosos, descobrint coves i “caseríos” abandonats, que podrien ser amagatalls de qualsevol assassí o de qualsevol animal.

L’elenc de personatges és molt divers, tot i que la protagonista, Amaia Salazar, és inspectora de policia i es mou en un ambient de comissaries, sales d’autòpsies, laboratoris, vorejada d’inspectors, guàrdies civils, policies, forenses, però també de la seva família, que té un obrador on fan pastissos de gran qualitat. Tota l’acció passa a la vall del Baztan, però els personatges es mouen per Pamplona, Ainsa, Irun... i alguns estan relacionats amb altres països, com Amèrica, França, Holanda, Rússia.

Un llibre molt engrescador que, com totes les novel·les negres, té moments ben truculents.

Ara ja em disposo a començar el segon que, amablement, la Irene m’acaba de portar.

                                                                       Maig de 2024

SETEMBRE