TRAUMES

 

Va començar com un  joc, fa molts anys. Jo no en tenia més de set o vuit. Un bon dia, em vaig posar davant del mirall i em vaig espantar, em mirava i no reconeixia aquella cara com la meva. Però una força externa m’obligava a seguir-me mirant, de fit a fit. I m’anaven pujant els colors a la cara i se’m feia difícil respirar. Entenia la personalitat dels meus companys, entenia que ells dirigissin els jocs i que responguessin el que la mestra els preguntava, però se’m feia incomprensible que jo pogués ser l’únic protagonista del meu rostre, de la meva mirada, del meu cos i dels meus actes. Se’m va fer un nus a la gola i, quan les llàgrimes em van esborrar la imatge del mirall, vaig fugir corrent a l’altra banda del pis i em vaig refugiar a la falda de la mare que, absent, em va amanyagar amb dits dolços i paraules suaus.

Aquesta sensació se m’anava repetint, obsessivament, cada vegada que m’acostava a un mirall. I, a poc a poc, em vaig acostumar a evitar-los i a enterrar els meus neguits.

Un dia, però, els meus pares, que no sabien què fer per complaure’m, em van portar a la Fira de Mostres de Barcelona. El pare no sabia com encomanar-me el seu entusiasme pels cotxes, els tractors, les grues, la mecànica dels motors que funcionaven com per art d’encanteri. La mare m’arrossegava cap els estants més petits, on presentaven objectes insòlits i curiosos, aparells de mil usos, que compres ensarronat per la làbia del venedor i que després moren arraconats en un calaix.

Jo, quan vaig perdre el respecta a la immensitat, als llums i als sorolls del recinte, em vaig distreure dels cotxes del pare i de les andròmines de la mare i em vaig anar deixant portar per aquell riu de gent que m’empenyia. A mi només m’interessava recollir la propaganda que unes noies altes i ben vestides donaven aquí i allà. I a fe que en vaig aconseguir dues bosses ben plenes!

Encara no sé com ni quan que vaig voler trobar-los i no els veia per enlloc. Em vaig quedar plantat i atemorit, amb una bossa plena de papers a cada mà i un allau de gent que m’ignorava. I vaig tornar a palpar la por que m’escanyava. Em va venir l’ofec, els colors a la cara i les llàgrimes als ulls. I cada vegada la música se’m feia més fonda i els colors més apagats fins que devia perdre el coneixement durant una bona estona perquè, quan vaig tornar en sí, em vaig trobar envoltat de gent desconeguda però aviat vaig sentir la feu potent del meu pare i els sanglots ofegats de la mare. Altra vegada em vaig abandonar als seus braços i el neguit va fugir.

Vaig anar creixent jo i la meva por. A l’adolescència, mentre els meus companys es feien homes amb secrets jocs nocturns, jo desfogava el meu mal viure mullant de plors el coixí.

Pensava en el dia que perdria els meus pares, patia per si agafaven un mal o morien d’accident o morien de vells... que, grans com eren, envellirien quan jo encara seria jove. Quina soledat la vida sense ells! Quina desemparança! I tornava a sentir l’opressió al pit i la suor freda i el nus a l’estómac. No gosava, però, anar-los a buscar, perquè ningú no pogués descobrir el meu pànic i no en parlava mai amb ningú de tot això. Em vaig acostumar a passar-m’ho amb secret, com qui s’amaga d’un acte íntimament vergonyós.

Quan va venir el moment d’escollir una carrera, les nits d’angoixa es van anar multiplicant. No podia ni volia ni sabia dissenyar el meu futur. Els meus pares, pobra gent senzilla, no m’hi ajudaven. La feina del pare era treballar molt per no haver-me de negar res i la de la mare, alimentar-me, que feia ulleres i estava molt prim; però, sense saber-ho, m’estaven deixant orfe. Jo no em sentia preparat com els altres per encarar sol la meva vida. Em sentia malalt, el cap sempre em feia mal, l’estómac no m’admetia el menjar i l’ànim em dequeia. Vaig anar malvivint durant aquells mesos i els que vingueren. Vaig fer físiques, com hauria pogut fer arquitectura o història. Em vaig aplicar en els estudis per no pensar en res més, però sempre m’acompanyava el neguit del fugitiu que no sap qui el persegueix ni quin serà el seu nord. Evitava els miralls, evitava l’insomni i evitava estar sol per no sentir l’amenaçador rossec que sempre estava a punt d’instal·lar-se’m al pit.

No sé com, una noia de la facultat es va fixar en mi, m’anava al darrere, em carregava d’atencions, m’afalagava. De primer la defugia però més endavant vaig pensar que només ella em podria ajudar a allunyar les meves obsessions. Hi estava bé al seu costat. Ella tenia la capacitat de distreure’m del meu món oferint-me’n un altre molt més gratificant i plàcid. Me’n vaig enamorar. Em vaig enamorar de la corda que havia de pujar-me del pou fosc on em trobava.

No vaig ser capaç però d’explicar-li el meu sofriment (per què, si estava a punt d’esvair-se’m?).

LLEGIM?

             VALENTÍ, Helena, L’amor adult, Barcelona: Ed. 62 (El Balancí, 107), 1977

 

Aquest llibre l’he llegit moguda per dues circumstàncies. La primera, haver conegut Helena Valentí a través de la biografia de Gabriel Ferrater, llegida fa poc. Ella va ser parella de l’escriptor quan era molt jove i ell ja gran. Això va provocar que els pares de la jove Helena, que eren molt amics del poeta, l’allunyessin d’ell i a ell li tanquessin les portes de casa seva. Aquest fet em va cridar l’atenció i em va fer reflexionar sobre el paper d’aquestes noies joves universitàries que, quasi encara adolescents, s’enlluernen d’avant d’homes grans, cultes i bons conversadors, amb un magnetisme particular, que probablement els fan treure el millor d’elles mateixes. En el cas de Ferrater, n’hi va haver d’altres de dones amb aquestes característiques. La segona raó va ser fruit d’una casualitat: parlant amb la meva amiga Conxita C., vaig saber que tenia dos llibres d’aquesta autora i, el dia que ens vam trobar, em va portar aquest.

L’amor adult és un llibre de contes que tracta de relacions de parella singulars. Quasi sempre hi ha un tercer -l’altre- que fa que es creï un conflicte. La dona hi té un paper estrany, perquè sembla que estigui molt alliberada i pugui viure comportaments anòmals del marit o d’ella, però en realitat, pel que explica el narrador, s’evidencia la seva feblesa, el seu equilibri trencadís, la seva inseguretat, por i buidor.

Alguns contes, com “Visita a les Catacumbes” són decebedors. Pinta uns personatges frustrats que viuen una vida sense cap il·lusió i això fa que la relació que mantenen amb la parella sigui angoixant, tòxica. “El vell Amós” narra una història més “normal”. Amós és un home excèntric, pal de paller de la família, però la seva dona, que és dolça i treballadora, al seu costat, està anul·lada.

En el titulat “En el bosc”, costa saber la relació entre el personatges. El narrador calla i al lector se li escapen detalls que l’obliguen a tornar-lo a llegir per desentrellar-ne el sentit, sense aconseguir-ho massa. La primera part de “Monàrquic” m’ha agradat. És molt descriptiva i el narrador és totalment objectiu i bon observador. Però, a la meitat del conte, introdueix una altra història sense cap nexe aparent amb la primera, i s’atura, i continua amb l’anterior. Queden moltes incògnites per al lector, que l’autora no es preocupa d’aclarir. Ho trobo un frau.

El darrer conte és com un monòleg interior, malgrat que hi ha diàleg. El lector intueix que l’autora escriu per a ella mateixa, com a teràpia. Podria tractar-se d’un diari personal comprensible només per a qui l’ha escrit.

Alguns contes passen a Anglaterra, tot i que la protagonista és estrangera -com Helena Valentí ho va ser quan hi va viure- i d’altres `passen a Barcelona.

El llenguatge no el trobo massa cuidat. Hi ha algunes repeticions que haurien pogut evitar-se. De vegades, has de rellegir el paràgraf per endevinar què ens vol dir.

En fi, un llibret que, malgrat ser breu, se m’ha fet difícil.

Tracta casos tan anòmals que no em resulten motivadors. Ara m’adono que, quan llegeixo ficció i m’agrada és perquè m’identifico amb alguns personatges o perquè el que s’explica és creïble per mi o per la gent del meu entorn. I en el cas d’aquests contes això no em passa.

Quan just havia acabat la lectura, vaig tenir ocasió d’assistir al Centre de Lectura de Reus a una conferència d’Anna Cris Mora sobre “Helena Valentí: escriptora i traductora feminista”. Va ser positiu sentir aquesta experta, que va fer la tesi sobre l’escriptora de la que parlem. Per ella vaig comprendre que Helena Valentí havia estat una pionera en el seu temps i que havia obert nous camins en el món de la narrativa i del feminisme.

                                                                                    

Octubre de 2022

LLEGIM?

 SANTA-MARIA, Glòria i Pilar TUR,  Els anys americans d’Irene Polo, Barcelona: Cal Carré. Editorial artesana (Menuts,4), 2022

 

Quan la meva companya d’institut i bona amiga, Glòria Santa-Maria, em va enviar la invitació per a la presentació del llibre, vaig mirar l’agenda per comprovar amb complaença que aquella tarda no la tenia ocupada.

Ja havia assistit a la que les mateixes autores havien fet l’any 2003, en editar el llibre Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). En llegir-lo, vaig conèixer la personalitat d’aquesta dona periodista que parlava de tots els temes amb un estil personal i desenfadat. (La crònica d’aquest llibre està publicada al blog gargolesdelcampanar.blogspot.com, el 17 de març de 2020, a l’apartat LLEGIM?).

En aquest segon llibre, les autores se centren en l’època que Irene Polo va viure a Buenos Aires, després que anés a Amèrica, com a relacions públiques de la companyia teatral de Margarita Xirgu.

El llibre sembla senzill, però després d’haver assistit a la presentació, comprenem que és una acurada selecció de tot el material que han anat recollint durant més de vint anys sobre l’autora amb cartes, fotografies i documents, aconseguits de testimonis orals, consultes bibliogràfiques, hemeroteques, etc.

Es centren en disset cartes que l’autora que ens ocupa va escriure, del 1940-42, al pintor amic seu, Miquel Villà, afincat a Tucuman. Pel seu contingut sabem com la periodista vivia, des de Buenos Aires, els esdeveniments de l’Espanya i de l’Europa d’aquells anys convulsos.

A continuació, venen dos articles que Polo va publicar al diari l’Instant sobre Miquel Villà i Margarita Xirgu i una original conferència que va fer al Casal Català de Buenos Aires, el 1937, parlant de Joan Salvat-Papaseit, i que després transcriu el Diari Catalunya, de la mateixa ciutat.

Els tres articles que segueixen són de tres periodistes de l’època en què parlen d’Irene Polo. Són il·lustradors del prestigi que s’havia guanyat entre els seus companys i de la seva manera de ser i de fer. El primer és de José Pomés Damón i explica la sorpresa que va causar la notícia de l’abandó del periodisme, la seva incorporació a la companyia de Margarita Xirgu que feia una gira per Amèrica del Sud i el comiat que li van dedicar els seus amics o companys de professió. El segon el signa Francesc Madrid i pel títol Irene Polo parla de Margarita Xirgu i nosaltres parlem d’Irene Polo, ja podem comprendre que el periodista ens la descriu i ens parla amb admiració de trets de la seva personalitat. El tercer el publica el Diario La Tribuna, de Rosario. Un cronista, que no s’identifica, fa una entrevista a Irene Polo per parlar de Margarita Xirgu, però en ella es palpa també la personalitat de lrene Polo.

Finalment, el Postfaci que fan les autores ens aclareix els anys en què la periodista va passar a Buenos Aires, la seva manera de pensar i de fer, les seves dificultats econòmiques, la càrrega familiar que va haver de suportar, la tristesa i decepció que li provocaven les notícies de les guerres, els alts i baixos amorosos. Tot plegat la va dur a una gran depressió que va acabar en suïcidi quan només tenia 32 anys. A la contraportada se la defineix com “una reportera fascinant dels diaris més importants de la Segona República ... una dona agosarada, moderna, reivindicativa, lesbiana i suïcida”.

Aquest llibre ha estat per a mi un bon complement del primer per conèixer Irene Polo i la constatació que les autores han fet una feina de recerca constant i exhaustiva. Els recomanaria a tothom.

                                                                                                   Setembre 2022