CRISÀLIDE

 

Era la nit de Cap d’Any i totes les companyes de la residència se n’havien anat amb els nuvis respectius o les amigues, per celebrar-ho. Jo m’estava empolainant i fent temps perquè sabia que l’Andreu arribaria just per anar al restaurant de més a prop, engolir un sopar triat a les palpentes i ennuegar-nos amb els dotze grans de raïm menjats a corre-cuita.

Devien ser dos quarts d’onze i va sonar el telèfon. El vaig agafar temorosa que no em truqués ell dient-me que se li havia complicat la feina i que li seria impossible arribar, que a aquella hora encara era a La Pobla, que s’havia de dutxar, que estava cansat i que seria millor deixar-ho per a demà. Jo ja quasi anava a clavar-li un escàndol abans que parlés i per això em va sobtar aquella veu d’home misteriosa preguntant per a la Mercè Sunyol. Li vaig dir distreta que no era a casa, però la veu semblava no tenir cap ganes d’abandonar aquella comunicació casual.

-                I tu, què hi fas a casa? -em va etzibar amb un to irònic i pausat.

-                Jo?

Aquella pregunta no me l’havia fet mai cap amic de cap de les onze companyes que compartien el pis amb mi. Vaig haver de meditar la resposta, tampoc es tractava de dir-li d’entrada tota la veritat. Què s’havia cregut! Vaig voler respondre amb una frase que digués molt i poc a la vegada:

-                Estava a punt de sortir.

-                Amb qui?

Ah, no, això no! Què es pensava, que li diria “amb el meu promès”? No li havia de posar tan fàcil... Però tampoc es tractava de dir-li: “I ara, què s’ha cregut, vostè!” i penjar-li el telèfon, perquè aquella conversa i aquell personatge enigmàtic em començaven a interessar.

No recordo exactament què li vaig contestar però vam estar parlant, o millor dit, “connectant” una bona estona. D’ell només vaig saber que es deia Toni i que era psicòleg; de mi, aquell vespre, ell devia esbrinar tot el que va voler, fins i tot la qüestió del nuvi, que no volia dir-li al principi. Però no va semblar importar-li gaire perquè, en comprovar que celebràvem el sant els dos al 17 de gener, el dia de Sant Antoni dels rucs, va proposar ampliar la festa d’aniversari que havia d’oferir jo a les meves companyes i fer-la plegats, en un lloc que triaria ell.

Ho vaig trobar fantàstic i aquella trucada la vaig prendre com un bon auguri que em servia amb safata el nou any que encetàvem.

Amb la perspectiva d’ara, no sé si va ser bo o dolent, l’auguri, però el que sí és cert és que, a partir d’aquell dia i durant dues setmanes, la monotonia de la vida plàcida d’aquella estudiant de filologia, amb nuvi formal inclòs, es va veure alterada considerablement.

Per la Mercè vaig saber que el Toni (un amic molt especial, com me’l va definir ella) havia trobat lloc per a la festa i que ell i jo convidàvem a totes el dia disset al vespre. Això va crear expectatives, emoció, intriga, nerviosisme i una alteració en aquell petit gineceu on estava posada.

Dos dies abans ja vam rebre una capsa de cartró que contenia una vaixella completa de “Duralex” blanc i un escrit que no sé què deia però va encertar el to perquè totes van coincidir en què realment aquell era un home molt especial.

Les meves companyes no ho sé, però jo, el dia de sant Antoni, estava ben nerviosa.

Al vespre vam arribar fins un hotel cèntric del carrer Provença. Jo em vaig quedar endarrerida, em feia molta por aquella trobada. Les catifes del vestíbul ja em van transportar a un món de somni i anava a pujar per una escala luxosa quan vaig sentir a dalt la veu de la Mercè i la de d’altres i la d’ell, parlant animosament. Vaig alçar el cap i vaig veure’l: cos fornit, cabells canosos i rialla ampla. Abocat a la barana, semblava esperar-me a mi, només a mi.

Vaig tenir bastanta decepció perquè me l’havia imaginat gran però no tant. Quan vaig arribar a dalt, em va fer dos petons i em va saludar com si em conegués des de l’eternitat. Vaig tocar de peus a terra quan, en entrar a una mena de menjador, vaig veure una taula llarga, assortida amb tota mena de canapès selectes. Em va començar a venir una suor freda pensant que jo havia de pagar la meitat de tot allò que probablement costava deu vegades més del que el meu pare m’ingressava per passar el mes.

Vaig intentar passar-m’ho bé i no pensar-hi, però el sentit del ridícul em feia imaginar el trist paper que faria en acabar. Ell semblava absent a aquells meus pensaments i parlava eufòric amb una i una altra, i passava lleuger d’un lloc a l’altre, com el veritable rei de la festa. Havia aconseguit posar-se a tothom a la butxaca i els anava endevinant el signe zodiacal, el caràcter i els gustos a partir de la dedicatòria que cada una li havia fet en un disc que li havíem anat a comprar a corre-cuita al Drugstore, abans de trobar-nos.

Quan li va tocar parlar de mi, va arrufar el nas, em va mirar als ulls amb ulls penetrants i va dir que allí hi havia moltes coses per a dir i que ja ho faria en un altre moment.

La festa es va acabar i, quan vaig preguntar-li amb timidesa on havíem d’anar a pagar tot allò. Va dir-me triomfant que ja estava liquidat. I, encara que, en el to menys convincent d’aquest món, i per pur formalisme, vaig insistir a pagar la meva part, suposo que va endevinar el pes que m’acabava de treure de sobre.

Vam arribar a la residència esvalotades, tot eren comentaris i rialles. Cada una explicava anècdotes de la festa. La Mercè semblava empipada i absent, com si li sabés greu haver de compartir un amic tan especial. I jo callava perquè sabia que entre aquell home i jo s’havia obert una porta secreta i em feia por no tenir por de res.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

 

 

TRAUMES

 

Va començar com un  joc, fa molts anys. Jo no en tenia més de set o vuit. Un bon dia, em vaig posar davant del mirall i em vaig espantar, em mirava i no reconeixia aquella cara com la meva. Però una força externa m’obligava a seguir-me mirant, de fit a fit. I m’anaven pujant els colors a la cara i se’m feia difícil respirar. Entenia la personalitat dels meus companys, entenia que ells dirigissin els jocs i que responguessin el que la mestra els preguntava, però se’m feia incomprensible que jo pogués ser l’únic protagonista del meu rostre, de la meva mirada, del meu cos i dels meus actes. Se’m va fer un nus a la gola i, quan les llàgrimes em van esborrar la imatge del mirall, vaig fugir corrent a l’altra banda del pis i em vaig refugiar a la falda de la mare que, absent, em va amanyagar amb dits dolços i paraules suaus.

Aquesta sensació se m’anava repetint, obsessivament, cada vegada que m’acostava a un mirall. I, a poc a poc, em vaig acostumar a evitar-los i a enterrar els meus neguits.

Un dia, però, els meus pares, que no sabien què fer per complaure’m, em van portar a la Fira de Mostres de Barcelona. El pare no sabia com encomanar-me el seu entusiasme pels cotxes, els tractors, les grues, la mecànica dels motors que funcionaven com per art d’encanteri. La mare m’arrossegava cap els estants més petits, on presentaven objectes insòlits i curiosos, aparells de mil usos, que compres ensarronat per la làbia del venedor i que després moren arraconats en un calaix.

Jo, quan vaig perdre el respecta a la immensitat, als llums i als sorolls del recinte, em vaig distreure dels cotxes del pare i de les andròmines de la mare i em vaig anar deixant portar per aquell riu de gent que m’empenyia. A mi només m’interessava recollir la propaganda que unes noies altes i ben vestides donaven aquí i allà. I a fe que en vaig aconseguir dues bosses ben plenes!

Encara no sé com ni quan que vaig voler trobar-los i no els veia per enlloc. Em vaig quedar plantat i atemorit, amb una bossa plena de papers a cada mà i un allau de gent que m’ignorava. I vaig tornar a palpar la por que m’escanyava. Em va venir l’ofec, els colors a la cara i les llàgrimes als ulls. I cada vegada la música se’m feia més fonda i els colors més apagats fins que devia perdre el coneixement durant una bona estona perquè, quan vaig tornar en sí, em vaig trobar envoltat de gent desconeguda però aviat vaig sentir la feu potent del meu pare i els sanglots ofegats de la mare. Altra vegada em vaig abandonar als seus braços i el neguit va fugir.

Vaig anar creixent jo i la meva por. A l’adolescència, mentre els meus companys es feien homes amb secrets jocs nocturns, jo desfogava el meu mal viure mullant de plors el coixí.

Pensava en el dia que perdria els meus pares, patia per si agafaven un mal o morien d’accident o morien de vells... que, grans com eren, envellirien quan jo encara seria jove. Quina soledat la vida sense ells! Quina desemparança! I tornava a sentir l’opressió al pit i la suor freda i el nus a l’estómac. No gosava, però, anar-los a buscar, perquè ningú no pogués descobrir el meu pànic i no en parlava mai amb ningú de tot això. Em vaig acostumar a passar-m’ho amb secret, com qui s’amaga d’un acte íntimament vergonyós.

Quan va venir el moment d’escollir una carrera, les nits d’angoixa es van anar multiplicant. No podia ni volia ni sabia dissenyar el meu futur. Els meus pares, pobra gent senzilla, no m’hi ajudaven. La feina del pare era treballar molt per no haver-me de negar res i la de la mare, alimentar-me, que feia ulleres i estava molt prim; però, sense saber-ho, m’estaven deixant orfe. Jo no em sentia preparat com els altres per encarar sol la meva vida. Em sentia malalt, el cap sempre em feia mal, l’estómac no m’admetia el menjar i l’ànim em dequeia. Vaig anar malvivint durant aquells mesos i els que vingueren. Vaig fer físiques, com hauria pogut fer arquitectura o història. Em vaig aplicar en els estudis per no pensar en res més, però sempre m’acompanyava el neguit del fugitiu que no sap qui el persegueix ni quin serà el seu nord. Evitava els miralls, evitava l’insomni i evitava estar sol per no sentir l’amenaçador rossec que sempre estava a punt d’instal·lar-se’m al pit.

No sé com, una noia de la facultat es va fixar en mi, m’anava al darrere, em carregava d’atencions, m’afalagava. De primer la defugia però més endavant vaig pensar que només ella em podria ajudar a allunyar les meves obsessions. Hi estava bé al seu costat. Ella tenia la capacitat de distreure’m del meu món oferint-me’n un altre molt més gratificant i plàcid. Me’n vaig enamorar. Em vaig enamorar de la corda que havia de pujar-me del pou fosc on em trobava.

No vaig ser capaç però d’explicar-li el meu sofriment (per què, si estava a punt d’esvair-se’m?).

LLEGIM?

             VALENTÍ, Helena, L’amor adult, Barcelona: Ed. 62 (El Balancí, 107), 1977

 

Aquest llibre l’he llegit moguda per dues circumstàncies. La primera, haver conegut Helena Valentí a través de la biografia de Gabriel Ferrater, llegida fa poc. Ella va ser parella de l’escriptor quan era molt jove i ell ja gran. Això va provocar que els pares de la jove Helena, que eren molt amics del poeta, l’allunyessin d’ell i a ell li tanquessin les portes de casa seva. Aquest fet em va cridar l’atenció i em va fer reflexionar sobre el paper d’aquestes noies joves universitàries que, quasi encara adolescents, s’enlluernen d’avant d’homes grans, cultes i bons conversadors, amb un magnetisme particular, que probablement els fan treure el millor d’elles mateixes. En el cas de Ferrater, n’hi va haver d’altres de dones amb aquestes característiques. La segona raó va ser fruit d’una casualitat: parlant amb la meva amiga Conxita C., vaig saber que tenia dos llibres d’aquesta autora i, el dia que ens vam trobar, em va portar aquest.

L’amor adult és un llibre de contes que tracta de relacions de parella singulars. Quasi sempre hi ha un tercer -l’altre- que fa que es creï un conflicte. La dona hi té un paper estrany, perquè sembla que estigui molt alliberada i pugui viure comportaments anòmals del marit o d’ella, però en realitat, pel que explica el narrador, s’evidencia la seva feblesa, el seu equilibri trencadís, la seva inseguretat, por i buidor.

Alguns contes, com “Visita a les Catacumbes” són decebedors. Pinta uns personatges frustrats que viuen una vida sense cap il·lusió i això fa que la relació que mantenen amb la parella sigui angoixant, tòxica. “El vell Amós” narra una història més “normal”. Amós és un home excèntric, pal de paller de la família, però la seva dona, que és dolça i treballadora, al seu costat, està anul·lada.

En el titulat “En el bosc”, costa saber la relació entre el personatges. El narrador calla i al lector se li escapen detalls que l’obliguen a tornar-lo a llegir per desentrellar-ne el sentit, sense aconseguir-ho massa. La primera part de “Monàrquic” m’ha agradat. És molt descriptiva i el narrador és totalment objectiu i bon observador. Però, a la meitat del conte, introdueix una altra història sense cap nexe aparent amb la primera, i s’atura, i continua amb l’anterior. Queden moltes incògnites per al lector, que l’autora no es preocupa d’aclarir. Ho trobo un frau.

El darrer conte és com un monòleg interior, malgrat que hi ha diàleg. El lector intueix que l’autora escriu per a ella mateixa, com a teràpia. Podria tractar-se d’un diari personal comprensible només per a qui l’ha escrit.

Alguns contes passen a Anglaterra, tot i que la protagonista és estrangera -com Helena Valentí ho va ser quan hi va viure- i d’altres `passen a Barcelona.

El llenguatge no el trobo massa cuidat. Hi ha algunes repeticions que haurien pogut evitar-se. De vegades, has de rellegir el paràgraf per endevinar què ens vol dir.

En fi, un llibret que, malgrat ser breu, se m’ha fet difícil.

Tracta casos tan anòmals que no em resulten motivadors. Ara m’adono que, quan llegeixo ficció i m’agrada és perquè m’identifico amb alguns personatges o perquè el que s’explica és creïble per mi o per la gent del meu entorn. I en el cas d’aquests contes això no em passa.

Quan just havia acabat la lectura, vaig tenir ocasió d’assistir al Centre de Lectura de Reus a una conferència d’Anna Cris Mora sobre “Helena Valentí: escriptora i traductora feminista”. Va ser positiu sentir aquesta experta, que va fer la tesi sobre l’escriptora de la que parlem. Per ella vaig comprendre que Helena Valentí havia estat una pionera en el seu temps i que havia obert nous camins en el món de la narrativa i del feminisme.

                                                                                    

Octubre de 2022

LLEGIM?

 SANTA-MARIA, Glòria i Pilar TUR,  Els anys americans d’Irene Polo, Barcelona: Cal Carré. Editorial artesana (Menuts,4), 2022

 

Quan la meva companya d’institut i bona amiga, Glòria Santa-Maria, em va enviar la invitació per a la presentació del llibre, vaig mirar l’agenda per comprovar amb complaença que aquella tarda no la tenia ocupada.

Ja havia assistit a la que les mateixes autores havien fet l’any 2003, en editar el llibre Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). En llegir-lo, vaig conèixer la personalitat d’aquesta dona periodista que parlava de tots els temes amb un estil personal i desenfadat. (La crònica d’aquest llibre està publicada al blog gargolesdelcampanar.blogspot.com, el 17 de març de 2020, a l’apartat LLEGIM?).

En aquest segon llibre, les autores se centren en l’època que Irene Polo va viure a Buenos Aires, després que anés a Amèrica, com a relacions públiques de la companyia teatral de Margarita Xirgu.

El llibre sembla senzill, però després d’haver assistit a la presentació, comprenem que és una acurada selecció de tot el material que han anat recollint durant més de vint anys sobre l’autora amb cartes, fotografies i documents, aconseguits de testimonis orals, consultes bibliogràfiques, hemeroteques, etc.

Es centren en disset cartes que l’autora que ens ocupa va escriure, del 1940-42, al pintor amic seu, Miquel Villà, afincat a Tucuman. Pel seu contingut sabem com la periodista vivia, des de Buenos Aires, els esdeveniments de l’Espanya i de l’Europa d’aquells anys convulsos.

A continuació, venen dos articles que Polo va publicar al diari l’Instant sobre Miquel Villà i Margarita Xirgu i una original conferència que va fer al Casal Català de Buenos Aires, el 1937, parlant de Joan Salvat-Papaseit, i que després transcriu el Diari Catalunya, de la mateixa ciutat.

Els tres articles que segueixen són de tres periodistes de l’època en què parlen d’Irene Polo. Són il·lustradors del prestigi que s’havia guanyat entre els seus companys i de la seva manera de ser i de fer. El primer és de José Pomés Damón i explica la sorpresa que va causar la notícia de l’abandó del periodisme, la seva incorporació a la companyia de Margarita Xirgu que feia una gira per Amèrica del Sud i el comiat que li van dedicar els seus amics o companys de professió. El segon el signa Francesc Madrid i pel títol Irene Polo parla de Margarita Xirgu i nosaltres parlem d’Irene Polo, ja podem comprendre que el periodista ens la descriu i ens parla amb admiració de trets de la seva personalitat. El tercer el publica el Diario La Tribuna, de Rosario. Un cronista, que no s’identifica, fa una entrevista a Irene Polo per parlar de Margarita Xirgu, però en ella es palpa també la personalitat de lrene Polo.

Finalment, el Postfaci que fan les autores ens aclareix els anys en què la periodista va passar a Buenos Aires, la seva manera de pensar i de fer, les seves dificultats econòmiques, la càrrega familiar que va haver de suportar, la tristesa i decepció que li provocaven les notícies de les guerres, els alts i baixos amorosos. Tot plegat la va dur a una gran depressió que va acabar en suïcidi quan només tenia 32 anys. A la contraportada se la defineix com “una reportera fascinant dels diaris més importants de la Segona República ... una dona agosarada, moderna, reivindicativa, lesbiana i suïcida”.

Aquest llibre ha estat per a mi un bon complement del primer per conèixer Irene Polo i la constatació que les autores han fet una feina de recerca constant i exhaustiva. Els recomanaria a tothom.

                                                                                                   Setembre 2022

CONVERSES

RANCÚNIA         

 

            - Mira, Enriqueta, aquesta vida és un engany, i els homes, tots són iguals: tots van pel mateix. Jo, sempre li deia a la Maria Mercè: "Fes-te respectar, que quan arribis al matrimoni, l'única arma que podràs alçar és la de la teva integritat”.

            - Dona, jo al matrimoni hi penso anar per amor, i si l'home que estimo...

            - Bajanades! Tot això no són més que romanticismes de joventut. Jo també creia això. Jo també me l'estimava al Jaume quan m'hi vaig casar. Si encara era una nena, jo... Divuit anys només tenia quan vaig entrar en aquesta casa. Divuit anys i tres homes per cuidar. No sé com ho vaig poder aguantar... si a les nits em feia un fart de plorar... Jo, que m'havia criat entre puntes i brodats. A casa, hi havia minyona. Jo no havia fet mai res més que cosir i brodar, i cantar al cor de l'Església.

            I vaig venir aquí i em vaig trobar en una casa de pagès en que, des que havia mort la seva mare, no hi entrava cap dona. Ja t'ho pots imaginar... El pare, el seu germà i el Jaume anaven vivint com podien. La terra i les collites no van conèixer el canvi, però aquestes quatre parets... Això semblava una cova de lladres. Ja ho dic jo, Enriqueta, aquí sempre he estat l'escarràs de tots.

            I a més de matar-me treballant, vaig haver d'aguantar, durant vint anys, la mirada d'aquell vell que no em va estimar mai. Sempre me'l trobava darrera amb aquells ulls recelosos que repassaven tot el que feia i que no trobaven mai res ben fet.

            L'Eudal estava a casa com si estigués a la fonda. Arribava, menjava, deixava la roba bruta, dormia i marxava. Parlava amb ells, però amb mi, quasi que no em dirigia mai la paraula, només l'imprescindible. Alguna vegada vaig pensar que estava enamorat de mi i que per això feia aquell paper perquè se sentia incòmode. M'agradava pensar això quan estava trista i desesperada. De vegades, alguna d'aquestes tardes llargues del bon temps, en què no acabaven d'arribar mai del tros, em quedava amb la peça de roba a la falda i l'agulla a la mà, tancava els ulls i somniava que em deia que no podia suportar més aquella situació, que m'estimava i que em volia per a ell. I aquest somni m'afalagava, i sentia com unes pessigolles pel ventre i semblava que això em treia una mica la fel que portava dins. Però mai va passar res entre ell i jo, ni jo li vaig donar mai motius per què passés. Un dia ens va dir que es casava i se'n va anar a viure a Vic. Hi pugen poc al poble, encara que el vell li va deixar la casa més maca i les terres més bones. La casa de la plaça li va deixar a ell, i la tenen bruta i abandonada, que es perdrà.

            Aquell vellot no em podia veure a mi. Em va odiar fins després de mort. El dia que vam anar a llegir el testament, si l'hagués tingut davant, l'hauria escanyat. Quina barra! Després de cuidar-lo tants anys i de fer-li tot, Enriqueta, que, al final, s'ho feia tot a sobre i el Jaume i jo vinga netejar-lo, canviar-lo, perfumar-lo... I per a res, perquè qui va quedar més afavorit va ser l'Eudal, que no es dignava ni a venir-lo a veure els diumenges.

            Ai, Enriqueta, si toquessin a descasar, jo seria la primera!

            - Doncs, vinga, senyora Pepita, que ara donen el divorci!

            - Jo no dic el divorci, jo dic "descasar". Si es pogués dir: "Mira, d'allò, res, ni fills, ni res". En fi, que tot tornés enrere un altre cop.

            Jo no m'hi havia d'haver casat amb el Jaume. Si al poble tenia tants pretendents com volia! I rics, alguns! Ara recordo, el Tonet de l'Adelaida, que sempre s'asseia al banc de la plaça més prop de casa per veure'm entrar i sortir. No em deia res, però jo veia, pels ulls que posava, que li bullia la sang en veure'm... Es va casar amb una altra noia del poble, després que jo en marxés, però em sembla que no ha estat tampoc gaire feliç. Quan hi vaig cada estiu per la Festa Major, assegut a les tauletes de la plaça o al ball d'envelat, segueix mirant-me amb els mateixos ulls d'abans. I la dona, grossa i deixada, s'està quieta, al seu costat i no s'adona de res.

            Jo, quan vaig al poble, em poso el millor que tinc i m'arreglo més que mai. No vull que ningú pugui dir: "Pobra Pepita"... Allà es pensen que he fet sort.

            - Dona, de sort, sí que n'ha fet. El senyor Jaume és treballador i a vostè no li ha faltat mai res.

            - Mira, això és exactament el que em diu el Jaume: "Quantes dones, si estiguessin al teu lloc, viurien com a reines, i tu... No sé què vols més si tens tot el que desitges! Vas voler arreglar la cuina, vas tenir la millor cuina del poble; vas voler canviar les portes, em vaig gastar quasi mig milió amb el renoi de portes; vas voler arreglar el lavabo, i vas tenir lavabo amb banyera i amb sauna inclosa. I jo, no fumo, ni bec, em preocupo pels fills i t'estimo. Què més vols?" Què més vols! No sé el que vull, però el que sé és que no vull el que tinc. Jo sé que això d'ell no és amor, és egoisme. El Jaume mai no m'ha comprès. No entén que aquestes ganes que tinc d'arreglar la casa i de comprar-me coses les tinc per compensar aquesta falta d'amor i de comprensió, que ell no em dona.

            - Però jo al senyor Jaume l'he vist sempre molt pendent de vostè.

            - Sí, pendent de veure si ja té el dinar a taula quan ve del tros o si té la camisa planxada quan ve del cafè o pendent de si ja estic llesta quan baixem a Vic per no fer tard a Mercat. Aquest és l'amor dels homes al cap dels anys...

            - Doncs, de jove, sí que se la devia estimar d'una altra manera, oi?

            - Mira, l'home que estima de veritat a una dona no permet que passi per on jo vaig haver de passar. No li he perdonat mai, Enriqueta, que tolerés la meva situació quan ens vam casar. Si m'hagués estimat, hauria fet alguna cosa, m'hauria allunyat d'aquella casa. Ja t'ho dic, jo era una criatura. En una casa de pagès hi ha molta feina: els homes arribaven bruts i plens de fang moltes vegades. I, apa, la Pepita, a rentar! i a fer el "ranxo" per a tots i a l'hora en punt, que venien afamats, i a endreçar, i a les nits, quan començava a explicar-li com em sentia, em tapava la boca i em buscava i em feia pessigolles perquè rigués. Els homes, Enriqueta, no en volen sentir de penes ni problemes; al llit, volen bones cares. A sobre havia de fer veure que m'ho passava bé. Allí ja va començar el meu ressentiment. Allí ja em vaig desenganyar jo dels homes i de l'amor. Enriqueta, recorda-ho: tots els homes van pel mateix...

            - Els homes d'ara són diferents. Els de la seva època, no és que fossin bons o dolents, és que havien estat educats d'una altra manera. Recordo coses que feia el meu pare que estic segura que no les feia amb mala intenció, però vistes amb els ulls d'ara eren de jutjat de guàrdia.

            Recordo que es plantava a la cuina contemplant com la mama li preparava l'esmorzar, com donant-li pressa sense dir-li res. I quan ja estava fet, se n'anava a poc a poc, xiulant, cap al menjador i ella el seguia al darrera, passadís enllà amb la safata de l'esmorzar. I, quan havíem d'anar al poble a veure els avis, es llevava primer que ningú i es mudava i després no feia res més que anar darrera de la mama dient-li que era tard, que a veure si no havíem de marxar i que si encara no estava... I ella s'anava posant nerviosa perquè havia d'arreglar-nos a tots i donar-nos l'esmorzar i fer els llits i preparar les coses que havíem de prendre. I ell mai no es va plantejar aquell desequilibri; oh!, i ni ella tampoc, eh? Tenien perfectament assumit que ell treballava i portava les garrofes i que ella es cuidava de la casa i dels nens.

            - No, si ja ho sé que això ha passat a les millors famílies.

Però això no fa que jo em senti més bé. M'hauria agradat que tot hagués anat d'una altra manera. Mira, jo sempre dic que el matrimoni és com una flor delicada: mentre la cuides, i la regues, i la mimes, fa goig, però si l'arrenques un dia per posar-la en un gerro a sobre de la taula, es mor per sempre. I això va passar amb el meu matrimoni, ningú ha cuidat la flor, Enriqueta, i s'ha mort. Ara, ja ens anem fent grans i ens hem acostumat a suportar-nos. Des de que el Joan i la Maria Mercè s'han casat, vivim com dos estranys, ens parlem poc i ens ignorem. Jo, amb el meu ganxet i les meves labors i ell, les seves partides al cafè i el seu diari. Està estrany. Els homes, Enriqueta, quan es fan grans, es tornen morruts. Els fa ràbia haver de reconèixer que no se'ls aixeca com abans. Sí, sí, és així mateix. La ràbia els consumeix. No volen acceptar que es tornen vells. No veus com són egoistes? Quan jo vaig passar la menopausa, em tractava amb duresa i no comprenia ni acceptava els meus alts i baixos. Jo hauria necessitat un home dolç al meu costat, comprensiu, afectuós, i no el vaig tenir. Ara que ell necessitaria comprensió, tampoc la tindrà. M'agrada mirar-me'l amb orgull i amb una mitja rialleta com dient-li: "Que no ho veus, desgraciat, que ja no vals per a res.  A tu ja se t'ha acabat tot" I ell se n'adona d'això que jo penso i encara es posa més nerviós i es torna murri i jo disfruto. I quan es lleva al matí, sempre em quedo al llit, encara que només siguin deu minuts. M'agrada posar-me espatarrada i ocupar la seva part i sentir la fredor dels llençols i saber que estic sola. Després em llevo amb més ànims per suportar un altre dia.

Jo, sort en vaig tenir de la canalla, em sembla que sense ells no ho hauria pogut aguantar. Com que mentre eren petits em donaven tanta feina, no tenia massa temps per a pensar.

A més, quan era jove, tenia el cap ple de pardalets, encara vivia de renda de l'èxit que havia tingut amb els nois jo, al meu poble. Hi havia un xicot, alt i ros  -Marcel, es deia-, que era un rodamon. Quan només devia tenir setze o disset anys ja va marxar de casa i, al cap d'un temps, va tornar carregat de regals i de coses insòlites. Recordo que, quan va arribar en el cotxe de línia, jo era a la plaça amb les amigues. De seguida es va fixar en mi i va buscar el moment propici per parlar-me a soles.

Em va dir que havia voltat per molts països i que enlloc havia trobat una noia tan maca com jo, que ara se n'havia d'anar altra vegada però que tornaria i que jo l'esperés, i em va fer un petó molt fort a cada galta. Jo només devia tenir catorze o quinze anys i allò em va semblar un conte de fades. A ell el veia gran i segur. Passava dels vint anys, era alt i reforçat i tenia les mans grosses i endurides. Vestia diferent dels altres nois. No li vaig dir res ni a ell ni a les amigues, però vaig pensar que l'esperaria. Cada dia pensava en ell, m'imaginava històries en què jo era la protagonista i ell l'heroi que em salvava dels perills i se m'enduia i es casava amb mi. Encara recordo el que sentia quan se m'acostava algun noi del poble. Pensava: "desgraciat, què pretens? No veus que jo no he nascut per a quedar-me en aquest poble de mala mort, ni per casar-me amb un pagès, ni per a ser l'escarràs de ningú?" I me'l mirava amb una mirada tan altiva que els acovardia. Pensava en la vida que portaria al costat del Marcel, la seguretat que em donaria un home de món com ell, la delicadesa amb què em tractaria. I pensava en l'enveja i l'admiració amb què em mirarien els del poble quan hi anéssim de tant en tant.

            La gent deia que ara ell era a Madagascar. Sí que hi era. Va tornar al cap de dos anys més home i més maco que abans.

            De seguida va venir a buscar-me i em va regalar una pedra grossa i maca, que m'havia portat perquè me'n fes una joia. Em va preguntar, tot confiat, si el volia seguir a Madagascar o a on fos i compartir amb ell "part de la vida o la vida sencera, segons ens anés". Em vaig quedar glaçada. Ho vaig veure clar: aquell home no em convenia. Era un aventurer, no pensava quedar-se en un lloc fix ni tenir una dona per sempre, ni casar-se...

            Quan jo anava a contestar-li, ell em va agafar d'una revolada i m'anava a fer un petó, com els de les pel·lícules. Mira, encara ara se'm posa la pell de gallina. Em vaig esfereir, em vaig desfer d'ell com vaig poder, li vaig llançar la pedra que m'havia portat i vaig arrencar a córrer cap a casa. Aquell dia em vaig fer un tip de plorar. Havia estat dos anys alimentant un somni impossible i menyspreant els més bons partits que m'havien anat sortint. Quin contrasentit! Cap dels meus pretendents més insistents ha estat pagès ni s'ha quedat al poble. El Manel de cal Torres se'n va anar a Barcelona, es va casar amb una noia d'allà i ara és l'amo d'una empresa important; guanya els duros que vol. El Pep Sentís, que deien que no valia gaire pels estudis, va anar amb una beca als Estats Units, s'hi va casar i ja no n'ha tornat. Al Xesco de cal Ros el van posar de meritori en un despatx a Vic, va anar pujant de categoria, va arribar a ser l'home de confiança de l'amo i quan aquest es va jubilar, li va deixar el negoci. Fa dos o tres anys, va comprar la torre més luxosa del poble -era d'uns ricassos que havien anat a menys- Hi va als estius amb tota la família. Es va casar amb una dona senzilla però com que ara la trumfen tant, fan vida de senyors i tothom els respecta i els admira. I el Fernando del baster, pobre...

            - Renoi, senyora Pepita, però quants pretendents havia tingut vostè?

            - Ja t'ho he dit, el milloret del poble.

            - I aquest Fernando, què?

            - Aquest, pobre, es va morir jove, va agafar un mal dolent.

Però tot i els pocs anys que va ser casat, va poder fer-se una bona posició. Va posar una parada de verdura en un mercat de Barcelona i, treballant, treballant, la vídua ha pogut pujar els fills i quedar-se arregladeta...

            - Em sembla que ja arriba el seu marit.

            - Sí, ara desa el cotxe a baix... Ja veus quines històries, Enriqueta. Se'n podria fer una novel·la de la meva vida.

            - Oh, sí!

            - Ara, veus, ja he de córrer a preparar-li el sopar, perquè ve afamat, si no... males cares.

            - Bé, doncs, me'n vaig corrent, a veure si rebré jo i tot.

            - I ca! de cap manera: amb els de fora de casa és suau com un guant. És a mi a qui castiga. Això també em posa nerviosa: pels de fora té totes les atencions i a mi, que soc la qui més treballo per a ell i la que mereixeria més consideració, em tracta a vaqueta. Ja t'ho he dit, Enriqueta: dels homes no se'n pot esperar res... Dona molts records a la teva mare i veniu, alguna tarda, que farem petar la xerradeta.

            - Sí que ho farem. Au, bona tarda.

            - Adeu, Enriqueta, adeu.