LLEGIM?

 

COLE, Teju, Ciutat oberta. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona, Ed. Quaderns Crema (Col. Biblioteca mínima, 190), 2012

 No tenia cap referència d’aquest autor fins que vaig veure el llibre a l’expositor de llibres recomanats de la biblioteca. La lectura de la contraportada i el fet que l’havia traduït Xavier Pàmies -que jo vaig confondre amb Sergi Pàmies- em van decidir a emportar-me’l i a llegir-lo.

El protagonista, Julius, un metge psiquiatre jove i bastant solitari, agafa el costum d’anar a passejar sense rumb pels carrers de Nova York. Això em va agradar d’entrada perquè em feia reviure la nostra estança allà, a l’any 2011, i el record de llocs per on vam passar.

Qualsevol visió, fet o pensament el mou a descriure’l amb minuciositat, a explicar alguna anècdota o a elucubrar sobre un tema.

A més el fet d’haver nascut a Nigèria i ser fill de pare nigerià i mare alemanya, refugiada a Bèlgica durant la Segona Guerra Mundial, augmentava l’interès per conèixer detalls de la seva infantesa i el perquè, mort el pare, decideix anar-se’n als Estats Units per iniciar una nova vida allà.

La novel·la cobra interès quan decideix anar a passar unes vacances de Nadal a Brussel·les, a buscar pistes de la seva àvia materna. Allí fa noves coneixences i pot observar com hi viuen els emigrants.

A Nova York, només ens parla de quatre relacions: la Nadège, una parella amb qui va compartir algunes experiències, el seu ex-professor Saito, a qui admira i visita de tant en tant, el seu amic professor, amb qui es troba quan té necessitat de compartir alguna cosa i uns amics de la infantesa, assentats a Nova York. De tots ells, en destaca la Moji, que, al final del llibre li retreu un fet que va passar fa molts anys entre els dos i que ella en guarda un record molt amarg. Ho explica com una crònica, sense comentar res del que en recorda ell o de com se sent després d’aquesta confessió.

El llibre acaba de la manera més inesperada.

No m’ha desagradat, perquè tracta fets de vida comuns, que poden extrapolar-se a molta gent. A partir del que diu hom pot reflexionar també sobre certs temes. Però no m’ha entusiasmat.

                                                                                     Barcelona, 31 d’octubre de 2021

ELS GERMANS CAMPS

 I.- EL JOAN I EL PERE CAMPS

                   Ja fa bastants anys, en una ciutat no gaire gran hi vivien dos germans, el Joan i el Pere Camps, amb el seu pare, la seva mare i la seva àvia Cesca, que era la mare del pare.

                  Els nens eren entremaliats com tots els altres germans, feien cridar la seva mare, es barallaven força però també jugaven molt junts.

                  Al matí, anaven els dos a l'escola amb la roba neta i planxada, les sabates enllustrades i els cabells ben pentinats, xops de colònia i amb una ratlla ben recta. A la tarda, quan sortien, no semblaven els mateixos: els pantalons arrugats, bruts i fins i tot amb algun foradet de tant de jugar a futbol pel pati, les sabates plenes de pols i la ratlla dels cabells, desapareguda. Amb aquella fila que feien, alguns dies encara havien d'anar a música o a dibuix. Quan ho passaven millor era el dimarts, perquè al sortir de classe anaven a jugar a hockey.

                  Un dia, mentre sopaven, la seva mare els va dir que tindrien un germanet o una germaneta.

                  El Joan no va dir res. Es va posar vermell i va pensar que tant de bo fos un nen per poder-hi jugar a pilota.

                  En canvi el Pere, es va posar a saltar, a riure i a cridar que ell volia una nena amb els cabells ben rossos i els ulls ben blaus.

                  Van esperar impacients l'arribada del nou germà o germana. Cada dia en parlaven a casa i feien especulacions de què seria, si nen o nena, de com seria, de com es portaria...

                  Un dia, en sortir de l'escola, els esperava la seva tieta Pepeta, que els va dir que se'ls enduria a casa seva perquè la seva mare no es trobava gaire bé.

                  Ells no hi van donar importància i els va agradar la idea de canviar d'ambient encara que fos per un dia.

                  La seva tieta era una dona ja gran i soltera. Feia de modista i vivia en un pis del Raval. Quan s'hi entrava en aquell pis, se sentia la mateixa olor que fan els armaris de casa quan la mare desa la roba d'hivern i hi posa boles perfumades perquè no hi entrin papallones. Tenia uns mobles molt antics i lluents i tota la casa estava endreçada i silenciosa. A l'entrar-hi, el Joan i el Pere sempre pensaven que aquella casa era freda i trista, i sentien unes pessigolletes aquí a dins, a la panxa, com un enyorament. Però la tieta Pepeta, que se'n devia adonar i se'ls estimava molt, els treia de seguida una capsa amb unes joguines antigues de quan ella era petita.

                  Allí hi havia una cartereta de cartró pintat que ella havia portat per anar a l'escola, unes peces de Mecano rovellades per fer alguna construcció, una arquitectura de fusta descolorida, dues baldufes, unes tassetes de terrissa, deu o dotze boles de vidre de colors. Però el que més els agradava era un ninot molt simpàtic que tenia el cos de roba, les cames i els braços fets amb unes mitges i els cabells, de llana marró. Com que sempre se li queixaven que al ninot no se li veien ni els ulls ni la boca de tant descolorits com estaven, un dia la tieta li va posar dos botons allí on en altre temps hi havia hagut els ulls pintats i va fer una treneta amb fil vermell per assenyalar la boca, i dos lunars negres feien de nas. Amb aquesta transformació el ninot els semblava perfecte i es barallaven per tenir-lo i per jugar-hi.

                  Després de remenar les joguines antigues i de veure la tieta feinejant amb davantal, anant d'un lloc a l'altre i escalfant el menjar, ja es començaven a sentir quasi com a casa.

                  Aquella nit van dormir a casa de la tieta, en una habitació de dos llits alts i tous. Com que era a l'hivern, perquè no passessin fred, els va portar una bossa d'aigua calenta a cada u. Els va explicar un conte i un altre i un altre (la tieta tenia molta paciència) fins que es van quedar adormits com a socs.

          A l'endemà el seu pare va arribar a casa de la tieta a les vuit del matí i els va dir, una mica emocionat, que la seva mare era a la clínica i que havia nascut una nena molt maca i molt grassa, la seva germana. El pare, que se'l veia atrafegat, es va veure a peu dret un got de llet calenta que li va preparar la tieta i se'n va tornar cap a la clínica abans d'anar a treballar. Al Pere i al Joan els hauria agradat fer festa de l'escola i anar a conèixer la seva germana, però el seu pare ho havia deixat ben clar: "Heu de fer la vostra feina, anireu a l'escola i, en sortir, podeu anar una estoneta a veure la mare i la nena".

         Aquell dia a la tieta li va costar fer fer via als dos germans. Estaven eufòrics, xerraven molt, es distreien, no s'acabaven de vestir i no es podien empassar les torrades que els havia preparat per esmorzar. Pensar que tenien una germana i que no sabien quina cara feia! Pensar que els metges i les infermeres ja la coneixien i que ells encara no l'havien vista! Estaven enrabiats. Com devia ser la nena? I quin nom l'hi posarien? El Joan, com que sempre havia pensat que naixeria un nen, tenia pensats noms de nens, però no de nenes. El Pere sempre somniava amb una nena rossa i amb ulls blaus però mai no havia pensat amb el nom. Els pares sempre havien parlat del "germanet" o de la "germaneta". Estaven molt intrigats.

         Aquell matí es va fer més llarg que un dia sense pa. En arribar a l'escola tothom es va assabentar que els germans Camps havien tingut una germana. La Glòria va haver d'avisar al Joan més de deu vegades. La Roser va agafar el Pere amablement per l'orella i se'l va endur a la seva taula. "Encara que tu avui no facis res, al menys, no distrauràs els teus companys", va dir.

A l'hora de dinar i mentre eren al pati, s'anaven buscant l'un a l'altre, no podien deixar de pensar que tenien una nova germana, a qui no coneixien. La tarda es va fer inacabable.

         En sortir a les cinc, l'àvia Cesca els esperava amb el berenar.

         - Bereneu de seguida que anirem a veure la nena- va dir l'àvia.

         - Tu ja l'has vista, àvia?        

- I tant, era a l'habitació quan l'han pujada.

         - Quina sort que teniu els grans! Oi que és rossa?        

- Rossa? Mal aniríem que fos rossa! Si a la família tots tenim els cabell negre!- va respondre l'àvia rient.

         - Però els ulls blaus sí que els hi té, no? -va seguir el Pere.

         - Fill meu, els té marró ben fosc, quasi negres.

         Però el Pere estava tan content que es va oblidar aviat que ell volia una nena rossa i amb ulls blaus. El Joan es va mirar al Pere i va pensar que ben mirat la nena potser també podria jugar a pilota quan fos gran, si ell n'hi ensenyava...

                                                    

LLEGIM?

 BOSCH, Xavier, La dona de la seva vida. Ed. Columna (Col. Clàssica, 1306), 2021

 

Del Xavier Bosch ja havia llegit un altre llibre (Nosaltres dos) que em va enganxar força. D’aquest en van fer molta propaganda per sant Jordi, però, com que en tenia molts a la llista, no el vaig arribar a comprar i, quan el vaig voler agafar de la biblioteca, em vaig trobar que tenia molts sol·licitants. Hi havia una llista d’espera de set o vuit persones en tots el centres de Barcelona que el tenien. Per tant, em vaig posar a la cua i, quan em van dir que m’havia arribat el torn, el vaig anar a buscar i el vaig començar a llegir pretenent alternar-lo amb els altres que tenia començats, però és tan amè i interessant i fàcil de llegir, que ha desbancat els altres i l’he llegit d’una tirada.

Tracta d’una família, els Estrada Vilalta i comença amb la mort de la mare, la Maria, una dona que malgrat que ja no hi és té molta entitat al llibre perquè la seva personalitat ha marcat el seu marit, el Seül i als seus tres fills, el Joel, el Raimon i la Victòria que, des de fa anys estan separats per raons de feina, però que s’han reunit per enterrar la mare i parlar dels assumptes més imminents del dia a dia del pare, que quasi té noranta anys.

El llibre et porta de la vida d’un personatge a la de l’altre, quasi sense adornar-te’n i el lector va entrant en cada història i se la fa seva gràcies a la perícia de l’autor. Aquest escriu molt bé quan fa de narrador, amb un llenguatge ric, ple de metàfores, comparacions, aclariments, observacions i comentaris que demostren la seva sensibilitat. Però en els diàlegs es deixa anar i crea un llenguatge col·loquial i distès, diferent per a cada personatge.

M’ha impressionat especialment el capítol 13, en que el pare es fa portar al cementiri i manté un monòleg amb la seva dona, natural, creïble, com qualsevol persona podria parlar amb la seva parella de tota la vida:

Ai, Maria, quina putada fer-se gran...

Perdona, no he vingut aquí a plorar. Estic fort, jo.

Has vist quina corbata duc? Em va fer il·lusió trobar-la i vaig pensar, calla, ja sé quin dia me la posaré. És la manera que tinc de dir-te hola. I que et trobo a faltar. I que t’he estimat molt. La manera de donar-te les gràcies per tots aquests anys de... Això nostre ha estat bé, oi? Jo n’estic convençut. I orgullós. Tranquil·litat, confiança... Dies millors que d’altres, moments bons, d’altres que la vida ens ha ventat algun bolet, però els núvols sempre acaben passant... Potser hauríem pogut fer més? A bona hora... I arriscar-nos i fer algun d’aquells plans que fèiem al llit, ho vèiem claríssim, i l’endemà a l’hora d’esmorzar ja quedava arraconat perquè el dia a dia...

I també m’ha impressionat el que fa dir a dos dels germans Estrada:

-          Un germà és un tros d’infantesa.

-          Un germà és el tros d’infantesa que no perdràs mai.

 Quant a la temàtica, tot i que sembla que el tema principal hauria de ser la pèrdua de la mare i la situació com queda la família després de la seva mort, a mesura que avança el llibre va agafant cos el tema dels nens robats i la xarxa que hi va haver durant més de vint anys per fer creure a alguns pares que el seu fill s’havia mort i, en canvi, el nadó era venut a un alt preu a un matrimoni d’una altra part d’Espanya que desitjaven un fill. També es tracta el tema de l’homosexualitat, la separació de les parelles i, fins i tot, hi ha uns quants ingredients de thriller. Els fets passen a Barcelona, però surt Estrasburg, Copenhaguen i fins i tot Londres.

En fi, es un llibre amb el que he fruit i el recomano.

                                                                                                    Setembre, 2021

LLEGIM?

 CARRERAS, Helena, Dinou Vint. Premi Novel·la curta Just M. Casero 2020. 3a ed. Barcelona, Ed. Empúries (Col. Narrativa, 574), 2021

És un llibre bastant intranscendent sobre com una mare i una filla -i de rebot, el pare- viuen el curs 2019-20, el procés de Catalunya, la pandèmia i el confinament, els moviments universitaris reivindicatius, la separació de la parella, el primer amor...

Està escrit en forma de notes personals o diari. A casa capítol canvia la veu, quasi sempre és la Cuba, la filla, qui escriu, però a l’altre capítol, és la mare, la Diana, qui explica el seus pensaments i el seu dia a dia.

El que m’ha agradat més és el llenguatge de la Cuba, com si l’autora hagués posat un magnetòfon a la sortida d’un institut i s’haguessin pogut gravar les converses dels joves. La noia és la típica adolescent  que es creu madura però que té molt per aprendre. Amb la mare, professora de català en un institut, amiga de la poesia  s’hi poden sentir identificades les dones grans, mares o fins i tot àvies. El pare el coneixem a través de la seva exdona i de la filla. El Fede, el nuvi de la Cuba és el típic noi compromès amb la societat que intenta alliçonar la seva xicota. La Wendy, una immigrant a qui ajuda la Diana, l’àvia que viu a pagès, sola i ha quedat aïllada de la família a causa de la pandèmia és la típica dona de poble que té les seves rutines i no demana res a la família ni al fill.

Es tracten molts subtemes, la soledat, les relacions sexuals, l’amistat, les relacions-pares i fills, l’ambient d’institut, la poesia, la immigració, etc.

En fi, un llibret sense pretensions que et fa reviure aquells mesos en què estàvem confinats.

                                                                                                                 Agost de 2021

LLEGIM?

 ORLEAN, Susan, La biblioteca en llamas. Historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducción de Juan Trejo, Barcelona, Ed. Planeta, 2019

 

Amb el propòsit d’explicar com es va cremar la biblioteca de Los Àngeles, el 29 d’abril de 1986, el mateix dia que hi va haver l’explosió a Txernòbil, l’autora parla del principal sospitós i inculpat, de com va néixer la biblioteca, de la junta que la gestiona, dels bibliotecaris que l’han anat dirigint, de les diferents ubicacions que va tenir. Tot això plegat de personatges singulars, curioses anècdotes i una radiografia exhaustiva del tarannà de la ciutat de Los Àngeles.

He gaudit molt d’aquesta lectura.

                                                                                                   (febrer de 2021)