LLEGIM?

 

MORLEY, Christofer, La llibreria ambulant. Traducció de Dolors Udina. Barcelona, Viena Edicions (Col. El cercle de Viena, 41), 2014

 Aquest llibre me’l va recomanar la Carme Picó el dia que el grup de Caminante no hay camino ens vam trobar per visitar el Cementiri del Poble Nou (no hi ha trobada que no parlem de llibres). Doncs bé, el vaig agafar a la biblioteca del barri i, després de llegir el de la Maggie O’Farrell, que m’havia recomanat l’Anna el mateix dia, el vaig començar. Si un és bo, l’altre és millor. Amb quina senzillesa la protagonista, parlant en primera persona, et fa entrar en la curiosa història d’aquest parnàs ambulant ple de llibres!

L’Helen McGill és una dona quarantona i grassa que viu al camp -Sabine Farm- amb el seu germà. Ella és la que cuina i s’encarrega de la casa des que ell va començar a escriure llibres sobre la felicitat de la vida al camp, i a fer-se famós amb ells.

Un bon dia, es presenta a la granja, mentre el germà era al poble, un home amb un “ridícul carruatge”, on hi havia pintades unes lletres que deien: “Parnàs ambulant del senyor Mefflin”. El senyor en qüestió, assabentat que a la granja hi vivia un escriptor famós, s’hi acostava per intentar vendre-li aquella biblioteca ambulant, ja que ell, que l’havia regentat durant més de set anys, anant pels camins d’Amèrica –“de Florida a Marne”-, ara volia establir-se a Brooklyn, amb el seu germà, per escriure un llibre sobre les seves experiències.

La Helen, que va intuir de seguida que al seu germà li interessaria l’oferta, va decidir comprar-lo ella i iniciar una aventura. El venedor va amb la Hellen tot el dia per ensenyar-li l’art de la venda ambulant, però una sèrie de circumstàncies l’impedeixen agafar el tren i s’ha de quedar més temps, cosa que fa que els dos es vagin coneixent i establint una relació que ultrapassa els valors comercials.

Mentre van pels camins, al pas que marca un vell cavall blanc, la Peg, que és qui arrastra el carromat, percebem la personalitat dels dos protagonistes i les peripècies que passen. El germà, quan s’assabenta de la fugida de la seva germana no li ho posa fàcil i a l’homenet que li ha venut el negoci, tampoc. Per sort, tot té un final satisfactori.

És plaent veure la passió que el senyor Mefflin té pels llibres i de quina manera la transmet a la gent senzilla del camp. Els parla d’autors, d’arguments i els convenç perquè llegeixin i facin llegir els seus fills, ja que és la base per sortir de la incultura i l’estretor de mires de la gent d’aquells pobles. A més, darrere el seu caràcter extravagant  s’hi amaga un home sensible i bo.

Quan acabes de llegir el llibre, et venen ganes de començar La biblioteca encantada, del mateix autor.       

                                                                                                                 Agost, 2021

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

 

EL 15 D'AGOST

 

EL CISCO I LA MARIA

 

Quan va baixar al poble, el Cisco era un jove alt i fort, cabells negres, rapats, ulls verdosos i posat altiu.

Era el més petit de set germans i al seu pare, el Miquel del Corteres, li havia quedat massa poqueta terra per poder-se’n servir tots.

Així, una matinada de finals d’abril, amb un farcellet minse, la butxaca ben buida i l’esperança dibuixada als llavis, va besar les galtes enllagrimades de la seva mare i va deixar la casa i el poble on havia nascut, la Pobla de Cèrvoles.

En arribar a Castelldans es va posar a servir de mosso a cal Vicent, una casa de les de tota la vida a punt de malmetre’s a causa de la voluntat feble del pare i del mal cap dels tres fills que dilapidaven l’herència amb beguda, joc i dones.

El Cisco es consumia veient la ganduleria d’aquells tres mossos que no veien mai l’hora de llevar-se per anar al defora i la paciència del pare, que ho permetia estoicament.

Ben aviat, quan va gaudir del favor i la confiança del vell, li deia:

-          Pepet, si em doneu permís, ja els cridaré jo els nois perquè s’alcin.

-          Fes, fes, Cisco, que a tu et faran més cas que a mi -responia alliberat.

I ell anava decidit allà pon dormien i els escridassava fins que els dropos, de grat o per força, havien de llevar-se, avergonyits, i seguir-lo al tros.

* * *

Més endavant, quan  ja tenia estalviats uns calerons, va ullar la pubilla de Cal Ton de la Rosa, una joveneta dòcil que havia pujat sense mare i vivia amb un pare entristit, un padrí vell i una cosina decidida que tothom sabia que era la que manava en aquella casa i la que se n’enduia més profit.

El Cisco va anar a parlar amb el pare de la noia per fer-la demanar i aquest, que devia veure en aquell jove fort i treballador la solució dels problemes d’aquella casa, que s’anava perdent de mica en mica, hi va venir bé.

Quan es va casar, la pubilla tot just havia fet els divuit anys i ves a saber amb quins ulls es mirava ella a aquell jove de mirada profunda i posat decidit que li portava onze anys i que tenia molt clar el que calia fer en aquella casa.

Aquell casament va caure com una bomba, al poble. Els pares estaven queixosos contra els seus fills perquè s’havien deixat perdre una de les millors pubilles, i els fadrins, engelosits d’aquell foraster que havia arribat feia poc temps, amb una sabata i una espardenya, i ara havia gosat prendre’ls l’hereva més preuada.

Així, després del casament, cada nit es plantaven al portal de la casa pairal on vivien i cantaven unes corrandes iròniques adients a la seva situació, tot fent soroll amb llaunes i tapadores.

La Maria, que així es deia la núvia, estava esgarrifada i esporuguida i intentava retenir el marit que, enfurismat, volia sortir. Potser la primera i la segona nit ho va aconseguir, però quan al Cisco li va semblar que ja en tenia prou, es va llevar d’una revolada, es va lligar els pantalons, va baixar amb quatre gambades fins al portal i va obrir la porta de bat a bat.

Els mossos, en veure’l sorpresos per aquell comportament desafiador, que no esperaven, van arrencar a córrer, però el valent els va escometre fins a atrapar-ne un.

Aquell pobre, tremolós com una fulla, s’excusava davant d’aquell braç ferm que el premia:

-          Ai, pubill, perdona’m, que jo ja els ho deia, que et deixessin tranquil.

El Cisco finalment el va deixar anar però ho va fer amb l’amenaça que si els tornava a veure trauria la pistola que tenia a casa i que dispararia sense pietat.

La pistola era cert que la tenia (m’ho havia dit la seva filla Ramona, molts anys més tard). Potser encara ronda per aquella casa, però no hauria pogut fer gaire mal amb ella perquè es veu que era del temps dels carlins i ves a saber els anys que feia que no funcionava...

* * *

LLEGIM?

 

O’FARRELL, Maggie, L’estranya desaparició d’Esme Lennox. Traducció de Josep Alemany. Barcelona, Ed. La Campana (Col. Tocs, 69), 2007

 Aquest és un altre llibre que mereix el títol d’especial per la manera com es narra. Darrerament, m’he topat amb uns quants llibres que t’exigeixen un esforç de concentració i anàlisi, perquè l’autor -en aquest cas autora- no t’explica una història linealment, sinó a través de diversos personatges i fent salts en el temps.

En aquest cas, comença presentant-nos flaixos d’una família escocesa que està vivint a l’Índia colonial. Ben aviat centra l’objectiu en una de les filles, l’Esme, una nena una mica especial i díscola, perquè no accepta les normes que li imposa la família i la societat. Té un comportament que els pares -sobretot la mare i després l’àvia paterna- no poden admetre ni tolerar. La germana, la Kitty, sis anys més gran que ella i molt més dòcil, sembla que és la que l’entén millor, però també li té una mica d’enveja i n’està gelosa.

Els esdeveniments es van complicant. La mare fa tots els possibles perquè coneguin nois i es puguin casar -i perdre de vista l’Esme, tot sigui dit-, però no li resulta gens fàcil.

Abans que ens puguem fer capaços d’aquesta història, apareix un altre personatge, l’Iris, una noia que té una botiga d’antiguitats, un gos i un germanastre -l’Àlex-, casat amb una tal Fran.

La història de la família a l’Índia va agafant cos, apareix una mainadera, Jamila, i un germanet, l’Hugo. Passen coses, desgràcies. Les noies coneixen un noi de bona família, que hauria de ser el pretendent de la gran però s’encapritxa de la petita, precisament perquè és descarada i no té límits. Aquesta història també acaba malament. La família torna a Escòcia i s’instal·la a casa de l’àvia paterna, que els acull, però els fa seguir les estrictes normes socials pròpies de la seva classe. L’Esme no hi encaixa. I d’una manera molt cruel la tanquen en un sanatori.

L’Iris, que va apareixent i desapareixent del relat, rep la notícia que té una bestia, germana de la seva àvia, que està en un sanatori psiquiàtric, el Cauldstone. I com que aquest centre s’ha de tancar, els administradors, es posen en contacte amb ella per consultar-li què han de fer amb l’Euphemia Lennox, l’Esme. Ella mai havia sentit parlar d’aquesta germana de la seva àvia, es pensava que aquesta era filla única, i no li ho pot preguntar perquè actualment està en una residència, afectada d’Alzhaimer. El seu fill -i pare de l’Iris- és mort.

Aquí comença una altra història per a l’Iris, una noia molt independent i solitària, amb un amant casat que sempre li promet que deixarà la seva dona, però que no ho fa mai, i amb un confident, el seu germanastre que, de mica en mica descobrim que potser és alguna cosa més que un bon amic.

Tot i que l’Àlex li recomana que no s’emboliqui amb la història d’aquesta parenta “boja”, ella s’hi va trobant embolicada i la porta a casa durant un cap de setmana.

A partir d’aquí, anem sabent coses del passat pel que pensa l’Esme, que no està tan boja com volen fer creure i pels moments de lucidesa de l’àvia que, a partir de la visita de la seva germana, va recordant coses inconnexes.

Doncs bé, nosaltres, els lectors, hem d’anar refent el curs de la història a través d’aquets pensaments caòtics de dos personatges mentalment desequilibrats: una desmemoriada i una dona -boja o no- però que s’ha passat més de seixanta anys tancada en un sanatori, convivint amb d’altres internes igual o pitjor que ella. També hi ha la figura del narrador, que ens explica el que van fent l’Iris i l’Esme, durant el cap de setmana que la té a casa.

Reconec que el llibre està ben escrit i, amb les frases interrompudes, sense acabar, l’autora posa a prova la teva capacitat d’observació i de relació d’uns fets amb els altres. El final et deixa ben desconcertat. Me’l va recomanar l’Anna Villanueva en una de les trobades de “Caminante no hay camino”. Gràcies!

Juliol 2021

                                                                                                                 Juliol 2021