ÈPICA D'UN IMPLANT

 

És el tercer que em posen però mai abans hi havia anat amb la disposició i seguretat d’ara.

Rebuda càlida del metge i dues infermeres, bata blava, casquet i mascareta.

Deixo l’abric i la bossa, i em conviden a seure en el setial prèviament desinfectat. La més jove, amb les mans enguantades, m’acosta un drap quirúrgic perquè hi posi la mascareta i les ulleres. M’estiro. Em posen plana.

L’espera em serveix per relaxar-me. Ells, tots tres, parlen d’altres coses: la més gran ha rebut una citació per presentar-se en una oficina, no sap per a què, diu unes sigles que els altres no coneixen.

De sobte, el metge diu: “bé”. Interpreto que ja està preparat i que es disposa a actuar. Sento que es posa els guants de làtex. S’apaga la intensitat de la llum de la sala i s’encén un focus rodó format per uns halògens disposats dins de petits cercles, damunt del meu cap. El doctor se’m situa a la dreta i la infermera, a l’esquerre amb l’aspirador engegat i a punt. Ofereixo la boca tan oberta com puc.

Em diu que em posarà l’anestèsia. Penso en una agulla grossa punxant-me la geniva, però deu ser minúscula, perquè gairebé no la sento. Només unes serpentines de líquid que van penetrant fins deixar-me la part inferior dreta ben insensible.

S’aparta. La noia, que manipula el tub de l’aspirador a través de la meva boca, em convida a tancar-la i a relaxar-me.

Torna el noi, jovenot; manipula. Se separa. Altra vegada la relaxació que suposa la boca closa. Aquesta noia, amb el seu gest mecànic cada vegada que el metge s’aparta, em porta, sense saber-ho, un alè de confort. Li estic agraïda. Em sento bé.

Torna el cirurgià. M’avisa que sentiré una petita vibració. Tinc els ulls tancats. No veuré res, però intuiré el que em vagi fent. Me l’imagino com un d’aquells obrers que, amb un trepant sorollós, fa malbé les rajoles del carrer. S’inicia la vibració. Deu començar a foradar l’os. Silenci. Només el sorollet tènue de l’aspirador. Penombra. Descans.

Torno a obrir. Ara el soroll és més fort i la pressió, també. Deu arribar més avall. Jo sé que el cargol que posen en un implant és força llarg. Lapses de calma, petits oasis, que contrasten amb la tensió que tinc quan ell treballa. L’estri perforador, prou minúscul com puc veure de reüll, va arribant al límit. Ho fa en set o vuit intervals. Mentrestant, intercanvien petites frases, paraules, en veu molt baixa. Vull pensar que no parlen de mi.

La infermera més gran potser ha marxat. No la sento. Només em custodien la jove i el metge. Però, en sec, ell diu: “acosta’m una mica de membrana”. I sense que es mogui ningú -no devia haver marxat la infermera gran-, comença a manipular altra vegada. Obro els ulls. Veig que té agafat amb els dits una mena de ganxo. Em dona la sensació que li serveix per embotir l’os artificial entre l’implant i la geniva. Pressiona amb aquell objecte lluent. O també podria injectar-lo, aquest os, en forma semi líquida en un polsim minúscul. No ho sé. A partir d’ara comença a deixar algun estri damunt del meu pit. No em molesta, al contrari, és un motiu més de distracció.

Mentre m’ho fa em diu que convé reforçar l’os perquè, de la part de fora, n’hi havia poc. Para una estona. Em diu: “ara donarem uns quants punts” i sento un fil per sobre els meus llavis, pel nas... Me l’imagino fent un sargit. Puntada va, puntada ve, amb un fil gruixut. Però és molt prim, com de seda. Ha de cosir en males condicions. Repenja el colze en el meu front. Complaença. Dedueixo que ja ha donat el primer punt perquè estira el fil. Ara el segon, i un tercer. Ja falta poc. Abans de l’últim m’agafa la galta suaument amb el seu dit i me l’aparta com si obrís el teló d’un escenari. Tots els gestos són suaus i delicats.

I què deu cosir? Després, se’m fa la llum: per posar-me la membrana, ha separat la carn de la geniva, l’ha fet baixar, ha posat l’os postís i després l’ha unit altra vegada amb quatre o cinc puntades. Em fa angunia pensar-ho, però ja està. “Ja està”, diu ell.

La bona nova és ben rebuda. Miro el rellotge. Tres quarts d’hora escassos. Per a ell, és un de més. Quants en deu fer al dia?, i a la setmana? Per a mi, és la meva boca, el meu queixal, el meu mal. Però ja està. El que ve ara és senzill: posar fredor a la mandíbula, prescriure medicació, programar visites de control, recomanacions. Unes hores una mica incòmodes. Efectivament, em tiba la galta i tinc la zona dolorida i inflada durant unes hores, bastantes. Però a la nit dormo com un tronc. Al matí següent em truca la infermera interessant-se pel meu estat. Em diu que tot el que li explico és normal. D’aquí a un temps, ja no em recordaré de res i seguiré la meva vida amb un queixal flamant, que hauré adoptat com si fos meu.

I és per això, perquè ho oblidaré aviat, que se m’ha acudit deixar-ne constància.

20 de gener de 2021

LLEGIM?

 

GASCON NAVARRO, Elionor, La Rosa. Trenta dies. Molts records! PDF

 

Aquesta novel·la curta l’he aconseguit via PDF, enviat per la pròpia autora. Fa cosa d’un mes, em va arribar una informació d’ella al Facebook en què anunciava el seu llibre i l’oferia a qui el volgués llegir. Jo li vaig demanar i el vaig rebre per correu electrònic al cap de poc.

 

La protagonista, la Rosa, és una dona de seixanta i tants anys, vídua, professora d’anglès jubilada i amb un fill únic a Austràlia. Quan s’acaba l’època del confinament, a començaments de juny del 2020, ella es decideix a escriure el seu dia a dia i les seves experiències en aquesta època de Covid-19. A mesura que va escrivint, en un estil planer però correcte, se li van acudint records de la seva vida, que aprofita per explicar.

 

És un llibre que enganxa ja que aquesta dona ha tingut una vida molt atzarosa. Se m’ha fet amè i agradable de llegir perquè en moltes coses m’hi he sentit identificada, sobretot per la seva manera positiva d’encarar la vida, per les seves ganes d’escriure i de transmetre als altres els propis pensaments, per l’amistat incondicional amb les seves amigues, per l’estreta relació que té amb el fill però mantenint-se al marge de la seva vida, etc.

 

Jo el recomano i us animo a llegir-lo. (Si el voleu aconseguir, poseu-vos en contacte amb l’autora, via Facebook o demaneu-me’l a mi, que tinc permís d’ella per fer-lo córrer).

Desembre 2020

Adjunto també algunes fotos del que veia la protagonista quan sortia a caminar pels entorns del seu poble, cedides gentilment per l'autora.

 

                                                                                                                 

AVUI FA 20 MESOS

Com cada dia 13, recordem el nostre germà Joan amb un poema que devia escriure quan estava bé, treballant, viatjant, escrivint, llegint, vivint i compartint petits plaers amb la seva companya de viatge. O potser quan començava a intuir que el seu final s'acostava. No ho sabem, però farem el possible perquè "allò magnífic que fou" no estigui "ara irremissiblement perdut" del tot.

Així deu ser

 Així deu ser, quan veus que el cos

    se te’n va per no tornar.

Com aquelles ànimes migpartides

que veuen com llur esperit

se’ls desintegra i se’ls en va,

se’ls separa;

trossos de madalena que no són madalena,

heroïnòman que es desdobla,

un ell resta en terra

i l’altre s’enlaira a l’espai,

fragments de CD, que mai més

tornaran a ser un CD…

 

Així deu ser…

Quan el cor funciona però no el fetge,

quan les cames no obeeixen

els estímuls del cervell,

quan la vista és un vidre

del tot ratllat.

 

Així deu ser, notar com et fragmentes,

com cada cop ets menys tu

i només queda un pinyol

en algun lloc, que recordi

el que fores.

 

I quan fins el pinyol s’estova

i ja només els altres

poden dir és aquella persona,

però tu ja no.

Només un respir fatigat

que s’extingeix,

un cor que fa els últims espetecs,

unes llàgrimes -no ploris:

és natural i necessari- que recorden

allò magnífic  que fou,

ara irremissiblement perdut.

                                    

                                

LLEGIM?

 

BAKEWELL, Sarah, Cómo vivir o Una vida con  Montaigne. Traducción de Ana Herrera Ferrer, Barcelona, Ed. Ariel, 2011

 Aquest llibre ha estat ideal per acostar-me al personatge de Montaigne. Potser no m’hauria atrevit, d’entrada a llegir-me els seus assajos i, en canvi, pensar que una altra persona ens en seleccionava uns quants temes de manera que poguéssim anar comprenent la seva filosofia i la seva manera de viure, fa que t’enfrontis al llibre amb confiança i tranquil·litat.

Montaigne és un personatge amb qui molta gent s’hi pot sentir identificat. És el primer autor que crea el gènere assagístic. Abans hi havia hagut persones que escrivien les seves biografies, les gestes que havien fet, però no explicaven les reflexions que es feien, la seva visió del món, les reaccions que els provocaven els diferents fets que la vida els anava deparant. I això és el que fa Michel Eyquem de Montaigne, que en moltes coses s’avança al seu temps. A part de la que acabem d’exposar, també va ser educat d’una manera curiosa, que segurament va influir en la seva manera de ser. De petit, el seu pare no el va fer anar a l’escola, el tenia a casa, lliure, amb un preceptor que només li parlava amb llatí.

D’aquest autor m’he quedat en la seva manera estoica -o epicúria- d’afrontar la vida. És com si davant de qualsevol desgràcia, ell hi passés pel costat, sense entomar-la, sense submergir-s’hi (com farien els estoics).

Era amant de la contenció, no li agradaven les estridències i acceptava les seves imperfeccions. No pontificava, no defensava cap tesi, simplement anava escrivint sobre el que anava essent motiu de reflexió, amb contradiccions, de vegades.

Un assaig és una prova, i això és el que fa ell.

La idea de la mort l’espantava, però va tenir una experiència que el va reconfortar: després de caure del cavall, de jove, va quedar masegat i molt greu, es convulsava com si estigués molt malament, en canvi, ell recorda la pau que sentia en el seu interior quan es veia que li faltava molt poc per abandonar el cos. O sigui, diu, no et preocupis per la mort.

Una altra màxima seva és la de posar atenció a totes les seves vivències, observar-les, analitzar-les, no passar-hi només per sobre. Com deia Sèneca, la vida no es deté per recordar-te que s’està escapant. Així, Montaigne agafa el costum d’escriure com a tècnica per a fascinar-se de cada moment viscut: “quan ballo, ballo; quan dormo, dormo”.

No enumeraré els vint capítols, que són les vint respostes que tria l’autora per a la pregunta de Com viure?, però sí que exposaré les que em semblen més interessants o les que jo comparteixo. “Lee mucho, olvida gran parte de lo que has leído y sé lento de entendederas”. Aquesta màxima em va com l’anell al dit, perquè jo tinc poca memòria i oblido una part important del que he llegit. Però, com que frueixo llegint o contemplant art, e escoltant coses interessants, ja em val la pena haver experimentat plaer fent-t’ho, encara que no ho recordi tot. També soc lenta.

“Sobrevive al amor y a la pérdida” . En aquest capítol s’explica la compenetració que va tenir amb La Boétie, un company que treballava al parlament, com Montaigne, i que es van anar coneixent, llegint i intimant fins que es van fer tan amics que ja no van poder viure l’un sense l’altre. Llàstima que La Boétie va morir jove i Montaigne en certa manera va haver d’aprendre a conviure amb aquesta pèrdua.

Una altra màxima d’ell es “Ten una habitación privada en la trastienda”. En el seu cas era tota una torre del seu castell. Però s’hi recloïa sovint i d’allí van sortir la majoria dels seus escrits. Jo, de vegades, també tinc necessitat d’evadir-me de la quotidianitat i d’enclaustrar-me en un lloc solitari per pensar, per escriure, per llegir. Després, la relació amb els altres és més fructífera.

I la següent màxima sembla que es contradigui amb l’anterior, però no és així. “Sé sociable, convive con los demàs”. Si un està bé amb sí mateix i sap buscar els seus espais d’aïllament, de serenor interior, llavors és més fàcil ser sociable, poder oferir ajut als altres, perquè estem plens i tenim molt per oferir.

Una altra recomanació per viure bé és “Vive con moderación”. Les estridències no són bones, segons ell. I jo ho subscric.

També estic d’acord en aquesta altra recomanació d’ell: “Ve mundo”. Viatjant s’aprèn  molt, hom aconsegueix tenir amplitud de mires, no quedar-se i acceptar només el que tenim més a la vora, sinó obrir-nos al món, a altres maneres de fer i de veure les coses. O sigui, viatjar ens fa més condescendents.

En fi, no puc fer res més que recomanar aquest llibre i convidar tothom que entri en l’apassionant món de Montaigne.

                                                                                                   Desembre de 2020