Coincidint amb els 19 mesos de la mort del nostre germà i seguint amb el costum de fer-ne esment el dia tretze de cada mes, avui continuem l’article que va escriure en els Quaderns de Capafonts, de què vam parlar en el recordatori dels 17 mesos.
En aquesta segona part, en
lloc de signar amb el seu nom, ja signa amb el pseudònim Sòrboles, que
darrerament feia servir en els seus escrits literaris. Mireu quina excusa posa el
molt burleta per justificar el canvi d’autoria:
Una estona de tertúlia a la placeta dels alls (2a part)
El servei militar i altres antiguitats
Primer de tot he d’explicar
per què aquesta tertúlia no l’escriu la persona que la va començar. La raó és
molt simple: l’autor de la primera “tertúlia” em va demanar que la continués
jo, que de tradicions de pobles en sé un gavadal. A més a més, diu que ell té
moltes ocupacions, que de tot arreu l’estiren, i no s’hi pot dedicar. Jo, per
tal de fer un favor a un amic, vaig acceptar l’encàrrec encantat. I aquí teniu
una cara nova.
I és que els canvis de cara
són habituals en una tertúlia. Allí ningú hi és particularment invitat, però
sempre qualsevol s’hi troba ben acollit. A l’hivern, quan el sol no escalfa i
fa un temps inhòspit, la tertúlia s’ha de fer a la vora del foc.
Una altra manera d’escalfar-se
és xarrupant un bon vi negre de 16 o 18 graus. Aquesta afirmació dona la
solució a l’endevinalla, de to irreverent:
Senyora,
us vinc a veure
amb
molta voluntat,
m’agenollo
als vostres peus
per
veure-us el forat.
Després del que acabo de dir, ja haureu capiscat, desvetllats lectors, que
la solució és “la bota del racó”, a la qual el bevedor dona el tractament de
senyora, i el forat és l’aixeta per on surt “lo xumerri”.
Encara que portis galons, no s’hi val a tocar-me els
botons
Avui centraré l’article en una sèrie de tradicions populars derivades de l’obligació que tenia tot espanyol mascle d’anar a fer el soldat. Als homes que van fer la milícia obligatòria, i sobretot els que van anar a la guerra, aquest sortir de casa, anar lluny i trobar-se, com un pardal fora del niu, en un ambient de colla i aquest passar-les magres tots junts, els va deixar marcats per sempre.
Molts són els dies que, després
d’una hora de garlar davant de l’escalfapanxes, apareixen els records de la mili i de
la guerra, aquella guerra per a alguns llunyana, que va emmerdar -i perdoneu l’expressió-
tots els pobles del país, enfrontant veïns contra veïns. Ara, però no vull parlar
d’aquest conflicte: molta gent ja ho ha fet i algú hi haurà que potser n’aportarà
algun testimoni en aquesta mateixa revista.
El que volia dir és que, com
a fruit de la mili (que a molts els va durar cinc o sis anys), van arribar
al poble cobles i cançons foranies que, d’altra manera, no haurien arribat.
Vegeu-ne algun exemple, quasi sempre referit a homes i dones, que és un tema
que no s’esgota. Començarem pel toc de diana, que és la manera de començar el
dia en una caserna:
La
diana que tocan mañana
es
por los quintos que van a venir.
Y la
que tocan pasado mañana
es
por los padres que se van a ir.
Algunes vegades, hi trobem
una barreja de castellà i català, molt xocant, com aquella definició de l’amor:
L’amor
de los hombres
es
como la caña:
es
larga y estrecha
y
dentro no hay nada.
Al costat de la definició de l’amor hi ha la descripció de les dones, que potser peca de simplista, però té la seva gràcia:
Totes
les dones tenen
en
el pecho dos melones
y un
poquito més abajo
la
perdición de los hombres.
Ai la perdició dels homes! A
vegades, a la vida, va bé perdre’s una mica; per això diu el refrany: “Al
juriol ni dona ni caragol, però caragol i dona tot temps és bona”.
[Parlant de caragols (o “cargols”,
per això no renyirem), em ve a la memòria aquell verset que parla d’aquests
gastròpodes banyuts i llefiscosos, que porten la casa a l’esquena, com els
excursionistes; que transcric així:
A
Farena caragols,
a
mas d’en Toni caraguines,
al
clotet de Capafons
lo floret
de les mantellines.
No sé si m’allargo massa. Ho pregunto al redactor en cap i em diu que encara puc escriure una altra pàgina. Seré estricte perquè ja diu la dita: “No et fiïs de qui et vol donar massa”.][i]
Si mires enrere, et veuràs lo clatell
“Dona
nostra, dona nostra,
vós que
del conill feu mostra,
mig
rostit i mig en suc,
per Dominus vobiscum, Amén.”
Aquesta és de la
sèrie del Rector de Vallfogona. Si no us ha fet riure, no patiu, no esteu pas
malalts. No riu el que vol, sinó el que pot. En realitat, quan es tenen ganes
de riure, es riu per qualsevol fotesa, i, si no se’n tenen ganes, ni el Bonafont
ni les cridaneres de “Jet-lag”[ii]
no us provocaran la cleca (o l’esclat de riure).
Lo sol
se’n va a la posta,
les
gallines al joquer;
quina
cara farà l’amo
Anem, doncs, a fer
alguna cosa, per exemple, el sopar, que “cansalada i ous fregits fan perdre la vista als marits” i “Val més
morir de tip que de gana”.
Ara veig que ja
apunta la lluna, una bola rogenca i brillant de la banda de Montllats. Algun
pixapins diu: “Mira quina lluna més maca!” i un altre del poble li respon:
Quina
lluna fa més clara,
per
a mi mai que la fes,
que
totes les noies guapes
les
prenen los forasters.
Quarteta a la qual un
altre de la penya remata així:
Margarida
s’està al terrat,
amb
lo cul estarrufat.
Tant
si neva com si plou,
Margarida
no se’n mou.
Aquesta, sagaç públic
lector, és l’endevinalla que us proposem. Si no la descobriu, us haureu d’esperar
fins a “Una estona de tertúlia (3)”. Passiu bé tinguin.
[i]
Aquest últim fragment que he posat
entre claudàtors no va sortir a l’article, però sí que el tenia al full de l’original.
[ii]
Es refereix als monòlegs d’Andreu
Buenafuente i a la sèrie “Jet-lag” que feien per TV3 les del grup T de Teatre.
(Nota de la transcriptora)
M'ha agradat per la forma rigurosa i entenedora Joan en mig de passatges simbòlics i eufemistics. Constantí Sotelo.
ResponElimina