DÍAZ, Hernán, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball, Barcelona, Ed. Periscopi (Antípoda, 44). 2ªed, 2020
Durant el confinament, per la Covid-19,
un dia, per la televisió, vaig veure la Montsant Fonts, de la llibrera Gaudí de
Reus, recomanant aquest llibre i vaig pensar que, quan tingués ocasió d’anar a
Reus, li aniria a comprar i me’l llegiria. I així ho he fet. No me’n penedeixo.
És un relat molt dur sobre el
recorregut vital d’un home, en Hakan Söderström. Comença narrant-nos la seva infantesa
difícil en un espai desèrtic i gelat. Els seus pares treballaven una terra cada
vegada més estèril i esgotada que pertanyia a un amo ric que, per mitjà del seu
administrador els anava escanyant. El Hakan tenia idealitzat el seu germà gran,
Linus, que li explicava històries fantàstiques i el protegia. Els pares i les circumstàncies
els tenien acostumats a portar una vida austera i a trobar gust banyant-se a l’aigua
gelada. Un dia que una euga va parir 2 poltres, el pare va mentir a l’administrador n’hi va lliurar només un i els diners que va
obtenir de la venda de l’altre els va donar als seus fills perquè anessin a
Amèrica, per tal de tenir una vida millor.
Van anar a Göteborg i allí van agafar
un vaixell que anava a Portsmouth. Es van repartir els diners i el Linus li explicava
les meravelles d’Amèrica i de la ciutat on anaven, “Nujárk”. Hi havia molt de
moviment al port d’aquella ciutat del sud del Regne Unit i molta gent. Allí el
Hakan va perdre el seu germà. Pensant que ja havia embarcat, va pujar a un
vaixell que li van dir que anava a Amèrica. Però allí el Linus no hi era.
Així és com comença l’odissea d’aquest
nen que passa la vida més solitària i difícil que hom es pugui imaginar. Quasi
tots els contactes que té amb els altres individus són hostils i negatius
perquè conviu amb una família, els Brennan, que de primer el van acollir però a
mesura que el pare troba or, perd el cap i es torna dèspota, desconfiat i
violent. A Clangton és raptat per una dona poderosa que fa el que vol amb ell fins
que aconsegueix escapar.
Busca llocs poc freqüentats perquè no
el trobin, però sempre amb la idea d’anar a “Nujárk”, que ara ja sap que és New
York, a buscar el seu germà. Es va
acostumant a viure del que li ofereix la terra, de vegades ben pobra, perquè travessa
el desert i grans extensions de salines. Allí es troba un naturalista que li
ensenya el seu respecte per la natura i la seva filosofa de la vida. Ajuden uns
indis malferits que havien estat atacats. Aconsellats per un savi pell-roja i
amb els coneixements anatòmics del naturalista, curen, desinfecten i amputen,
guanyant-se l’agraïment i el respecte de tot el poblat. Però el naturalista vol
tornar a l’espai erm de les salines per seguir investigant i Hakan vol anar cap
a l’est. Per això s’han de separar. Però abans ell rep de regal un cavall, una
brúixola, una capseta amb instrumental quirúrgic, ungüents i pocions per
desinfectar, alleugerir i drogar per suportar el mal. El cavall se li mor i ha
de seguir a peu.
Tot el que havia passat era molt i molt
dur, però no té parió amb el que encara viurà. Mentrestant el seu cos ha
crescut desmesuradament i sembla un gegant, cosa que fa que no pugui passar
desapercebut vagi on vagi.
Quan troba la caravana de famílies que
viatgen a l’oest en busca d’or, els ataquen uns homes a cavall i comencen a
matar gent, llavors ell, per defensar-los, mata els assaltants això li crea un mite entre els iguals, però
també el busquen els enemics. Passa moltes peripècies, moltes. Tot el que li passa
és duríssim, només un home molt fort pot suportar el que li va deparant el
destí. Troba un amic que creu en ell i l’ajuda, però és per poc temps i ha de
tornar a passar els anys en soledat i amagant-se. Arriba un punt que ja desisteix
d’anar a New York.
Ja és vell quan un fet casual li brinda
l’oportunitat d’embarcar-se cap a Alaska. Però ell sempre mira l’horitzó l’esma li diu que ha de seguir avançant,
potser cap enlloc.
Per què un llibre tan cru t’enganxa
tant? Doncs suposo que perquè està ben escrit, ben estructurat i ben traduït.
El primer capítol ens porta quasi al
final de la història. No en sabem res ni del personatge ni del que li ha
passat.
La narració, a partir d’ara segueix un
ordre cronològic. Està en boca d’un narrador en 3ª persona omniscient, però que,
en alguns moments, agafa el punt de vista del protagonista. Hi ha algun diàleg,
però no és abundant.
Descriu amb minuciositat t’evoca colors, olors, sons -silencis-,
tactes i gustos. Per això resulta tan dur, perquè podem veure i viure tot el que passa com si es
tractés d’una pel·lícula en tres dimensions.
En fi, és un llibre diferent, curiós,
que s’aparta dels cànons –tot i que a mi m’ha recordat Intemperie de
Jesús Carrasco en alguns aspectes-, i
que recomano.
Setembre
de 2020

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada