Segons explicaven a casa, abans hi havia bruixes i
bruixots. És a dir, persones que tenien poders màgics o almenys ho feien creure
a la gent senzilla amb qui tractaven.
A casa nostra, les tardes dels diumenges, en què els
grans aturaven les activitats habituals de la setmana -si no anàvem al Centre
Catòlic a veure teatre- es prestaven a converses de tot tipus, narracions de
records antics, esment de personatges singulars, fets sorprenents i també històries
carregades de misteri, que jo escoltava amb delectança i amb paüra a la vegada.
Parlaven d’un parent de Reus, devia ser un avantpassat
de la branca dels Prats -perquè l’àvia Bonet era de Valls-, que habitava a l’edifici
on més endavant vam viure nosaltres, al carrer de les Galanes. Contaven que la
seva dona va emmalaltir i se li va posar a casa una cosina, per cuidar-la. La
malalta cada dia estava més feble i l’home temia per la seva vida.
Un dia va trobar un amic seu, que era mig bruixot i se
li va sincerar. L’amic va escoltar el relat dels fets i, en acabar de
sentir-lo, va sentenciar:
- Aquesta
cosina que tens a casa és una bruixa i el que pretén és matar la teva dona per
suplantar-la. Per tant, mentre ella sigui a casa teva, la malalta no es curarà,
al contrari, anirà de mal en pitjor.
- I
doncs, què puc fer jo, pobre de mi!?
- El
primer que has de fer és treure-la de casa. Digues que ja la cuidaràs tu, la
teva dona. Llança totes les potingues que li dona i segueix el règim que jo et
prescriuré. La donota et demanarà que la perdonis, però tu no ho has de fer
perquè, si ho fas, tot el meu poder es debilitarà, ella tornarà a ser més forta
que jo, i la teva dona morirà. Ah! I aquesta nit, després de sopar, no vagis a
la taverna.
Dit
això, li va explicar com havia de tractar la malalta i el que li havia de donar,
i es van acomiadar.
El marit se’n va anar cap a casa i va fer tot el que l’amic
bruixot li havia recomanat, començant per dir a la cosina que ja no la
necessitava. La dona es va quedar ben parada i va començar a dir:
-Ai, Pepet,
perdona’m, perdona’m!
I el Pepet li contestava amb evasives:
-I
ara, noia, el saps fer molt bé el “quentu”...!!
-Perdona’m,
perdona’m!!!- anava suplicant la cosina.
-Decididament,
fas molt bé la comèdia...!
Però de la seva boca no va sortir una paraula de
perdó.
Quan es va quedar sol amb la dona, va fer el que l’amic
li havia recomanat: llançar tots els medicaments que s’havia estat prenent fins
aleshores i donar-li allò que el bruixot li havia preparat expressament.
Al vespre, després de sopar, l’home es va recordar de
la prohibició d’anar a la taverna però, tenint la dona dormint tranquil·la, va
pensar que no faria mal a ningú si hi anava una estona.
Va sortir de casa seva i va enfilar el carreró que va
cap al carrer de Vallroquetes on hi havia la taverna. Però, quan va ser a l’alçada
de la font, es va sentir una bufetada tan forta a la galta, que gairebé el va
fer caure a terra. Va mirar a dreta i esquerre, al davant i al darrere i no va
veure a ningú, el carrer estava ben buit. Llavors va agafar por i se’n va
tornar cap a casa.
De cada dia la dona estava millor i la cosina s’anava
marcint a casa seva fins que un dia, quan la malalta va estar curada del tot,
ella es va morir.
No cal dir que aquella història era capaç d’impressionar
una nena poruga i sensible, com era jo, sobretot l’episodi de la bufetada del
carreró de la font.
La meva mare, que era filla d’un poble de les
Garrigues, també ratificava que de bruixes i bruixots n’hi havia hagut a tot
arreu: a Castelldans hi havia el Sargaire, un home vell que, a l’estiu, sempre
s’estava assegut al brancal de casa seva, amb el bastó entre les mans i la gorra
al cap. Les dones, que també aprofitaven l’horabaixa per baixar a esgarrapar
una mica d’aire de la marinada i refrescar-se de la calor del dia, xerraven al
carrer. I tan amenes eren les converses, que mai veien l’hora d’aturar-les.
Alguna deia:
-Ai, es fa
tard, me’n vaig a encendre el foc per fer el sopar. – Però seguia garlant amb
les altres i no acabava de marxar mai.
Un dia, l’Adelaida de ca la Mixona, va romancejar més
que les altres i no se n’acabava d’anar. Per fi, quan es va decidir, el
Sargaire li va dir:
-No cal que hi
vagis cap a dalt, que no l’encendràs el foc.
Però era tard i ella va pujar a casa.
Va preparar llenya prima, va posar-hi una o dues pinyes
i un paper, com feia cada dia. Va intentar vàries vegades que allò prengués amb
un llumí, però no ho aconseguia. El foc s’apagava una vegada i una altra.
Nerviosa, se’n va tornar al carrer i dirigint-se al
vell li va dir:
-Sargaire, què
has fet que no se m’encén el foc?
I l’home, amb una mitja rialla burleta, li va dir:
-Ja pots anar
cap dalt, que ara se t’encendrà a la primera.
I, efectivament, el foc se li va encendre de seguida,
com cada dia.
Potser n’havien explicat d’altres, d’històries de bruixots,
però aquestes dues són les que recordo amb més nitidesa. De tal manera que, en
escriure-les, no he de fer gaire esforç perquè em retornin els sentiments d’aleshores.
