CERTESA

No trucarà ningú,

ni el carter,

ni un missatger,

ni el que passa

a llegir el comptador,

ni la veïna...

I aquesta evidència

fa mal, angoixa.

La por treu el nas

més d’una vegada

per la finestra.

Fins ara

li he tancat la porta

als nassos

abraçant-me

en certeses plaents.

Però no sé

si serà

per molt de temps.

Una mala notícia,

les paraules de desànim

d’un fill,

l’enyorança,

algun mal físic,

el, de sobte, no trobar sentit

a res...

Què fràgils érem

quan ens movíem

forts

plens de somnis!

Què forts que hem de ser

ara

que estem a punt

de perdre-ho

tot.

         20 de març de 2020

LLEGIM?

SOLDEVILA, Carles, Valentina, Barcelona: Proa, 2006

Aquesta obra de teatre, versió de Jordi Galceran, es va reeditar per ser representada al Teatre Nacional. Està basada en la que va fer Carles Soldevila l’any 1932 però ampliada amb alguns monòlegs interiors de la Valentina que l’autor va escriure un any més tard com a novel·la, per la que va guanyar el Premi Crexells.

És una obra que planteja les relacions familiars dins de la societat burgesa i s’endinsa en el cor de la Valentina que, des del primer moment ja endevinem que és un personatge tràgic, que va a contra corrent, que xoca amb la vida plàcida i evasiva de tots els que l’envolten, menys el majordom, el Jeroni, que és qui la comprèn i amb qui pot parlar.

La Valentina viu desconsolada per la mort del seu pare, un home bo, íntegre i que, segons ella, tenia totes les virtuts. No pot deixar d’estar trista i de plorar-lo com al primer dia. En canvi, la seva germana M. Teresa, acompanyada sempre del seu promès Eudald, viu un estat de felicitat permanent i somnia un futur esperançador. La seva mare, Clotilde, està molt preocupada per la seva filla, la tracta tendrament i pacient i voldria veure-la més tranquil·la i relaxada, però el seu amant, el Dr. Eusebi Baixeres, insisteix en què, ara que no tenen cap impediment, es casin com més aviat millor i l’insta a que parli amb la Valentina i li ho comuniqui. Ella no vol donar-li un disgust en l’estat nerviós i depressiu en què viu. Finalment, troba el moment adient per dir-li que es casarà amb el Baixeres, que aquest ha estat el seu amant durant anys i que ella és filla del doctor.

La noia li retreu aquesta traïció al que ella creia que era el seu pare, però la mare li desmitifica aquell home, que va ser molt important com a polític i home públic però que a ella no la va tenir per res i que no va saber fer-la feliç.

A l’últim acte ja ens situa a bord d’un vaixell de luxe navegant pel mar Bàltic, camí de sant Petersburg. Hi ha anat tota la família. Fa un mes que la Clotilde i el doctor s’han casat, la Valentina sembla que està més conformada tot i que li costa tractar al doctor com a pare. La M. Teresa i l’Eudald segueixen en el seu món de cotó fluix.

A bord hi ha una poetessa, moderna i alliberada, que es relaciona amb la família i parla sovint amb la Valentina.

Aquí veiem que la parella gran tenen fortes crisis. Després de tants anys d’adulteri, el casar-se no ha estat una bona pensada. La mare es lamenta i s’adona del seu error. En canvi la M. Teresa està segura que el seu amor serà diferent i durarà per sempre.

El viatge no acaba bé. La Valentina protagonitza un fet que la reconcilia amb ella i amb el món. Sembla que actua moguda per una força superior que l’empeny.

Tot i que reconeixo que se’n poden treure moltes conclusions, de l’obra, em quedo amb les ganes de llegir la novel·la, en què l’autor, hereu del racionalisme il·lustrat i la tradició filosòfica liberal, desenvoluparà més la psicologia de cada personatge.

                                                                                                          Març del 2020

LLEGIM?

BOSCH, Xavier, Nosaltres dos, Barcelona: Columna (labutxaca), 2017

He de dir que he gaudit molt d’aquesta novel·la i que m’ha enganxat fins al final.

Es tracta de la història del Kim i la Laura, que es coneixen als 17 anys mentre fan primer de Traducció i Interpretació a la Autònoma. Ell es fill d’un prestigiós hoteler del Passeig de Gràcia i ella, d’una família més senzilla de Banyoles. Viuen l’època d’estudiants amb despreocupació i alegria, forjant una bona amistat. Però els seus camins es separen: només es troben en una ocasió al cap de quinze anys i ho tornen a fer al cap de quinze anys més, amb motiu d’una festa sorpresa del 50è aniversari del Kim.

La novel·la ens mostra el microcosmos del Kim en torn de l’Hotel Rafaeli, el seu pare, el Paco Ràfales, el pal de paller de la família, els seus germans, la seva dona, els seus filla, un oncle que té un altre hotel a Roma, amb la seva família...

I la història de la Laura que, acabada la carrera, se’n va a Londres per fer d’intèrpret i viu dues vides molt diferents. Una amb un professor de filosofia que li dobla l’edat; l’altra, amb un mànager i productor de grups de rock. Després d’una breu estada a Catalunya, troba una feina a Austràlia i se n’hi va. Dels seus pares se’n parla poc.

El Kim i la Laura es tornen a trobar després de 30 anys i s’adonen que, malgrat la distància i el temps passat, la seva amistat s’ha enfortit.

En realitat, l’argument és el de menys, el que atrapa és com el presenta l’autor. Tot i que explica els fets d’una manera lineal, sempre juga a anar endavant i enrere. Per exemple, el llibre ja comença presentant el discurs que fa el Kim a la seva festa d’aniversari i fa referència a uns fets importants de la història. Cada capítol comença d’una manera sorprenent, has de llegir deu o quinze línies per saber qui parla, on són, a què es refereixen. Va creant incògnites, confusions en el lector que fa que estigui enganxat a la novel·la fins al final.

Posa diàleg, que li serveix per mostrar millor la manera de ser dels personatges, les seves reaccions, el seu parlar, els seus silencis, però al narrador li agrada agafar les brides de la història i, contant en tercera persona, tot el que fan els personatges i el que pensen.

En el llibre hi ha de tot: sorpreses agradables, sorpreses desagradables, intriga, traïcions, amistat, amor. També moltes referències musicals, pictòriques, culinàries, olfactives, florals...

En fi, un llibre que us entretindrà, sobretot si us heu d’estar a casa per molt de temps...

                                                                       20 de març de 2020

LLEGIM?

POLO, Irene,  La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), Edició de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur,  Barcelona: Quaderns Crema (D’un dia a l’altre, 14), 2003

         “I el periodista és l’autor de tot això: els fets brillants i els espantosos, i els admirables; la glòria i la catàstrofe i l’encís, passen per les seves mans i ell els distribueix. És el centre del moviment del món... És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós, gairebé... Ah, un periodista!...”

                                               Irene Polo

La lectura del llibre Dones Rebels d’Aina Torres, en què es parla d’Irene Polo, entre 23 dones més, em va fer memòria que jo tenia a casa els articles d’aquesta autora editats per una companya de feina i bona amiga. Recordava haver-lo llegit, quan va sortir al 2003. Però com que només recordava que m’havia agradat i poca cosa més, m’he decidit a reiniciar-ne una altra lectura.

Realment, ara n’he fruït molt més. El trobo un llibre totalment recomanable. L’autora, autodidacta i joveníssima, però amb una formació excel·lent, gran sensibilitat i dots d’observació, ens parla dels temes candents de l’època amb una gràcia, ironia, precisió i professionalitat que sorprenen. Busca els assumptes que més poden interessar els lectors: de moda, de costums socials, de personatges cèlebres, de col·lectius, de fets denunciables, d’esdeveniments polítics.

Té una gràcia especial en fer les cròniques, realistes, de llenguatge àgil, viu i fresc. De vegades, quan no pot aplegar gaire informació, es limita a explicar, fil per randa, tots els passos frustrats que ha fet per aconseguir l’article. I el fa igualment, i se’n surt. Introdueix molts diàlegs i descripcions minucioses del que va veient, cosa que ens posa dins del context i ens implica.

M’ha agradat recordar o informar-me sobre fets i personatges de la política d’aquells anys -que, per cert, no són tan diferents dels actuals: polítics empresonats, travetes entre partits, concentracions feixistes...

Va col·laborar en diferents publicacions de l’època, la revista Imatges, el diari La Humanitat, el setmanari La Rambla, el diari L’Opinió, el diari L’Instant i el diari Última Hora. Pel que es desprèn del que llegim, devia ser una dona moderna, combativa, compromesa i molt intel·ligent.

Per acabar, he de tornar a felicitar la Glòria Santa-maria per la seva bona feina i dir que m’han agradat especialment els articles que parlen d’Eivissa, perquè hi tinc dues bones companyes, la Francesca i l’Anna, i m’han fet pensar en elles.

                                                                                     Març de 2020

AVUI FA DEU MESOS

Avui recordem els deu mesos d'absència del nostre germà Joan amb un text del poeta i company Albert Planelles. Aquest mes estem especialment sensibles per una altra mort, innocent i tendra. Per això serà útil buscar oasis de pau entre la ràbia.

ELS OASIS NECESSARIS

Les ganyotes de Schiele estrafan les mirades endins. Com les arrels entortolligadores de l’heura, els ulls s’arrapen a l’ànima com paparres malignes. Com deseixir-se de l’ull que t’estreny? Com alliberar del sentiment la força bruta i despietada de tu mateix? Només la fatiga de la lluita i el repòs de la batalla pot amorosir tanta vigilància, tanta cremor a flor de pell. La guerra continuarà. I les treves són els oasis necessaris del desert més solitari.

                                                                        Albert Planelles, Els ulls de l’ombra, 2015