Si em poso a recordar la meva infantesa, em venen unes
imatges molt nítides de persones, espais, anècdotes i, en canvi d’altres,
resten a l’oblit més absolut.
Tinc molt present el menjador de casa on, a l’hivern,
hi fèiem estada tots perquè era l’únic lloc calent de l’habitacle. Una estufa
de clofolla i remòlta cremava sense parar i escalfava l’estada i les
habitacions més pròximes. La resta del pis era gèlida.
Asseguda en el balancí, l’àvia potser pelava patates o
netejava bajoques, la meva mare recosia alguna peça de roba o planxava. Del meu
germà Joan només recordo els “hola” i els “adeu” des del llinda de la porta,
perquè segur que, quan era a casa, es devia recloure a la seva cambra llegint o
escrivint. Al Pere sí que el veig estirat al terra fent rodar les seves bales o
assegut pintant uns ninotets amb els colors dels equips de futbol -els coneixia
tots- o muntant damunt de la taula l’enorme camp de botons per improvisar
partits. El meu pare no hi és mai en aquests records, perquè sempre estava
treballant. Només arribava a l’hora dels àpats i presidia la taula on ens hi
concentràvem tots. Allí no sé de què es parlava perquè, com que era la petita,
no devia entendre el que deien i em refugiava en el meu món de somnis
infantils.
Però sí que recordo un conte que m’explicava sovint el
meu pare i que m’agradava molt, no sé si per la història en sí o pel fet que
aquell home gran, distant i enfeinat em dediqués uns minuts.
Tot i que em manquen alguns elements, he intentat refer-lo
i reproduir-lo. Deia així:
Un dia, una
cabreta caminava per damunt del glaç, va relliscar i es va trencar la poteta. Aleshores
va dir:
-
Què fort ets, glaç, que m’has trencat la poteta!
Però el glaç va respondre:
-
Més fort és el sol, que fon
el glaç.
-
Caram!, sol, que fort ets, que fons el glaç”. Llavors el sol va dir:
-
Més fort és el núvol, que
tapa el sol.
-
Òndia!, núvol, què fort ets, que tapes el sol! El núvol va replicar:
-
Més fort és el vent, que fa
córrer el núvol.
-
Uau!, Vent, que fort ets, que fas córrer el núvol! Però el vent va exclamar:
-
Més forta és la paret, que
atura el vent.
-
Ei!, paret, què forta ets, que atures el vent! La paret va raonar:
-
Més forta és la rata, que
forada la paret.
-
Hola!, rata, què forta ets, que forades la paret! La rata es va queixar:
-
Més fort és el gat, que es
menja la rata!
-
Oh! gat, que fort ets, que et menges la rata! Però el gat va protestar:
-
Més fort és el gos, que
espanta el gat!
-
Vatua!, gos, que fort ets, que espantes el gat! El gos es va lamentar:
-
Més fort és el garrot, que
pega el gos!
-
Bufa!, garrot, què fort ets, que pegues el gos! El garrot va puntualitzar:
-
Més fort és el foc que crema
el garrot!
-
Renoi!, foc, què fort ets, que cremes el garrot! Però el foc va al·legar:
-
Més forta és l’aigua, que apaga
el foc!
-
Redimonis!, aigua, que forta ets, que apagues el
foc! L’aigua es va aturar un moment per contradir:
-
Més forta és la presa, que
atura l’aigua!
-
Ei!, presa, que forta ets, que atures l’aigua! Però la presa va opinar:
-
Més fort és l’home que construeix la presa!
-
Home, què fort ets, que
construeixes la presa! L’home va pontificar:
-
Més fort és Déu, que crea l’home!
I després d’aquesta sentència, el meu
pare iniciava una lletania -a la que jo estava invitada a participar- dient:
Déu crea l’home. Home
construeix la presa. Presa atura l’aigua.
Aigua apaga el foc. Foc crema el garrot. Garrot pega el gos. Gos espanta el gat. Gat menja la rata. Rata forada la paret. Paret
atura el vent. Vent fa córrer el
núvol. Núvol tapa el sol. Sol fon el glaç. Glaç trenca la poteta de la pobra cabreta.
I ara, després de més de seixanta anys, explico aquest conte -amb lleugeres variacions- als meus nets per tal d’encadenar la memòria, com les anelles d’aquesta història...
