Cada dimecres hi entrava a matar el temps que em
quedava entre una classe i l’altra. Es deia Bar Stop i no sé per què el preferia
al de la facultat, doncs era petit, impersonal i vell i feia olor de fum
consumit i d’oli barat fregit i recremat.
Era estret i llarg. La banda esquerra estava ocupada
per la barra i a la dreta s’hi afileraven quatre o cinc tauletes vora una
vidriera que donava a un carrer perpendicular al de l’entrada.
A l’angle del fons, a la dreta, i una mica elevada, hi
estava instal·lada una televisió bastant gran, sempre apagada.
Al fons, a l’esquerre, el local es prolongava i donava
cabuda a la zona de joc: unes tauletes, que els contertulians movien segons les
conveniències de la partida, i un billar que suportava amb resignació les
caramboles dels jugadors poc destres.
Tot respirava un aire d’antigor i de decadència. Les
parets s’havien anat enfosquint pel greix i el fum dels anys. La fusta dels
armaris estava desconjuntada per l’ús i abús, i les làmines dels quadres que
penjaven, d’ací i d’allà, per les parets, amb el temps i sense cap vidre que
les subjectés, havien esdevingut com petits mapes físics en relleu en què les
faldes de les fingides muntanyes testimoniaven capes de pols pretèrites.
Jo sempre em posava a la primera taula d’entrant a la
dreta, d’esquena a la porta i vora els vidres. Les veus dels jugadors m’arribaven
somortes i podia llegir.
La concentració, però, no em durava gaire estona,
sovint em distreia el posat esquerp del cambrer, que sempre feinejava, i
sobretot aquell home que no hi faltava mai.
Restava mig assegut en un tamboret, davant de la
barra, mirant el no-res. Ulls vermellosos i terriblement tristos. Davant d’ell,
una ampolla de cervesa, grossa, quasi buida i un vas només embromerat. Uns dits
tremolosos sostenien un cigarret a mitges. Pantaló gris i una panxa rodona i
rebotida, que sortia d’una caçadora negra, massa estreta.
De sobte, s’aixecava, a poc a poc, com intentant
sostenir quelcom imaginari dalt del cap, i es desplaçava amb posat inestable,
passos curts, cap a la zona de joc i es quedava allí, palplantat, matant el
temps. O es gratava el cap, ben quiet. I se’n tornava, feixugament, emetent
roncs afònics, que el balancejaven. I, amb aquells ulls de pena infinita i el
tremolor a les mans, passava pel meu costat, com un cec, fins a palpar la porta.
I se n’anava.
I al Bar Stop, després d’això, no s’hi observava cap
canvi aparent, tot seguia igual, només que jo ja no podia tornar a agafar el
fil del llibre que llegia...
