LLEGIM?

SAUCIER, Jocelyne,   Plovien ocells. Traducció de Marta Hernández  Pibernat.                                                     Barcelona, Ed. Minúscula, (Col.Microclimes, 25), 2024

La raó de començar a llegir un llibre, per a mi, és quasi sempre una carambola. El cas d’aquest llibre és totalment casual.

Era una tarda de juliol, anava al Romea a veure El Gegant, que interpreta el J.M. Pou i, en arribar al teatre, em vaig adonar que m’havia confós d’hora i que em sobrava molt de temps. Això em va contrariar perquè no portava res per llegir a la bossa. Vaig vagarejar pels carrers del Raval, buscant alguna biblioteca, però vaig topar amb la llibreria Nocturana, al carrer Peu de la Creu. A l’entrada, un expositor amb uns quants llibres, entre els quals, aquest. Era petit i de títol suggerent. Vaig llegir la contraportada i la informació sobre l’autora, canadenca, com la meva professora d’anglès. Tenia molts punts per ser escollit, però vaig entrar per repassar els altres llibres. Al fons de la llibreria, un sofà ple de coixins semblava esperar-me. Vaig comprar el llibre i el vaig començar a llegir asseguda còmodament, convençuda que havia fet una bona elecció.

          És la història de tres vells que s’han apartat del món a un bosc del nord del Canadà. Allí viuen la seva vida en la llibertat més absoluta. Només dos xicots, l’Steve i el Bruno saben de la seva existència i són els que els porten el que necessiten a canvi d’un favor que els proporciona diners.

          Un dia hi fa cap una fotògrafa que busca supervivents dels Grans Incendis que es van produir al 1916. Va darrera d’un tal Boychuck, que és un dels tres vells, que ha mort fa poc. Parla amb els altres dos, que es mostren hermètics i desconfiats. Se’n va prometent-se tornar.

          Però abans de fer-ho, els vells reben una altra sorpresa: la tieta del Bruno, una velleta menuda i fràgil que no vol tornar al centre psiquiàtric on ha estat tancada fa molts anys. La seva presència revolucionarà la plàcida vida libertària dels vells.

La fotògrafa torna i es fa molt amiga de la nova habitant de les cabanes del bosc.

Passen moltes coses en poques pàgines, però el més important és gaudir de l’estil de l’autora, que escriu meravellosament. Té la capacitat de presentar-te els fets de tal manera que et sents molt a prop dels personatges. L’entorn que han escollit està descrit minuciosament, el que es veu, el que se sent, les olors... També palpem els sentiments dels personatges. En menys de dues-centes pàgines, els veiem evolucionar, sentir, emocionar-se. Quasi sempre el narrador és omniscient y parla en tercera persona, introduint alguns diàlegs, però, en els primers capítols, és el propi personatge qui parla, com per exemple, la fotògrafa, que inicia la narració, el Bruno i l’Steve.

És un llibre totalment recomanable i molt adequat per portar-lo a la bossa, quan vas de vacances, perquè pesa molt poc. Bon estiu.

                                                                                                         Juliol 2025

 HA-LEVI IBN KHASDAI, Avraham ben Xemuel, El Príncep i el Monjo. Traducció de Teresa Calders i Artís. Edicions Siderals, S.L. (Col.Tres Portals, 1), 2024

            Aquest llibre el vaig veure recomanat a la Biblioteca de Cabrils i, com que el títol em va cridar l’atenció, el vaig agafar, sense saber massa què em trobaria. He de confessar que, durant els primers capítols, em va costar d’adaptar-me a l’estil i al llenguatge, però una vegada hi has entrat, ja no sorprèn.

Es tracta de la llegenda de Barlaam i Josafat, que va arribar a Europa procedent de l’Índia, escrita en sànscrit, i va passar a occident, traduïda a diversos idiomes. En un principi es tracta de la joventut de Buda i el desvetllament del seu món interior que el portarà a la fundació del budisme. Però a mesura que aquestes doctrines es van anar escampant, cada cultura s’ha fet seu el llibre i les diverses religions l’han adaptat a les seves doctrines. Això explica que se n’hagin trobat tantes versions.

Al començament, la història va d’un rei gran i poderós que, a les seves velleses té un fill. Un endeví li pronostica que de gran seguirà la vida monacal i viurà amb l’esperança del món venidor. Llavors ell, ple de por i d’ira, fa construir una ciutat en una illa del seu regne i el fa portar allà acompanyat dels seus criats més fidels, per protegir-lo del mal d’aquest món: les malalties, les pestes, les epidèmies, la mort, els sepulcres, per tal que només tingués experiències bones i plaents.

El rei també va fer perseguir tots els monjos que trobà en el regne i, els que no van morir a les seves mans, van haver de marxar cap a altres terres. I així va créixer el noi, ignorant de les veritats que aquells homes de Déu predicaven.

Però va arribar un moment, quan ja era gran, que va saber d’un home que vivia pobrament amagat a les muntanyes. El va fer venir on era ell i, encuriosit per aquella vida de meditació i sacrifici que portava, li va demanar que li ensenyés tot el que l’empenyia a tenir aquell comportament i aquella pau d’esperit.

Llavors, a través dels diàlegs entre el príncep i el monjo, ens anem assabentant de tota la tradició filosòfica medieval i, en aquest cas concret, del judaisme català d’aquell temps. El príncep, ple d’inquietuds i dubtes, li fa preguntes al monjo i aquest li contesta.

Parlen dels temes que preocupaven -i preocupen- a la humanitat: el bé i el mal, la vellesa, la malaltia i la curació, la mort, l’amistat, l’amabilitat, el perdó, la modèstia, la saviesa, la intel·ligència, el respecte als progenitors, Déu. La recompensa o càstig que el Creador donarà a l’ànima quan es separi del cos. La importància del fons sobre la forma externa. No convé buscar l’impossible, allò que sabem que no podrem assolir.

Finalment, el monjo i el príncep, que havien arribat a un grau sublim d’amistat, s’han de separar. Aquell ha de seguir el seu camí i anar pel món il·lustrant altres persones, ensenyant-los el camí del bé. El príncep encara no està preparat per marxar del seu palau i es queda trist enyorant el monjo, meditant i practicant tot el que li ha ensenyat.

Abans de deixar la temàtica del llibre i passar a comentar-ne la forma, he d’esmentar l’escàs paper que hi té la dona en aquesta història. Es parla d’ella molt poques vegades i, quan ho fa, és per descriure algun comportament negatiu i fora de lloc. Es veu clarament que el paper de la dona era ben minse. Per exemple, quan explica que el rei a les seves velleses va tenir un fill i el que va decidir fer amb ell, en cap moment anomena la dona que el va infantar. També he de ressaltar la concepció tràgica del món i de la vida que es té en aquella època.

L’estil és propi de les obres medievals. L’autor empra un llenguatge arcaic i repetitiu, amb frases encadenades. El monjo, després de teoritzar sobre un tema, el glosa amb un epigrama en vers. En moltes ocasions li fa entendre els conceptes explicant-li paràboles. L’estructura sempre és la mateixa: El monjo explica un tema i després li diu: “això és com el que li va passar a...”, i el príncep li pregunta: “Què li va passar?”. Llavors ell li explica una història que aclareix el que ha dit abans. També és important el llibre per saber l’estat de la nostra llengua en el seu estat més primitiu.

Malgrat la sorpresa inicial, he llegit el llibre amb interès per tots els coneixements que aporta.

                                                                                                 

                                                                                                            Juliol 2025

JULIOL