LA CASTANYERA DUBTA: VOLEU AJUDAR-LA?

 

CANVI D'HORA "UNA ALTRA VEGADA!!!"

 

LLEGIM?

 RUÍZ PALÀ, Gemma, Les nostres mares, Barcelona, Omnium-Proa, 2023

 

Aquest llibre va guanyar el Premi Sant Jordi a l’any 2022 i ha estat rècord de vendes per Sant Jordi d’aquest any. A mi me’l va regalar la nostra amiga Mercè.

Són deu narracions que parlen de les històries de deu dones nascudes a mitjans segle XX. Cada una ha hagut de renunciar a alguna cosa en casar-se i tenir fills.

A cada història surt la família de la dona en qüestió, sobretot el marit i els fills. I, a mesura que avances, t’adones que totes elles estan relacionades les unes amb les altres. O són amigues, o són una mare i una filla, o la cangur de la nena o l’amiga de la cangur o la mestressa de la fonda on va a parar la cangur, etc.

Hi trobem moltes al·lusions a l’època post franquista, fets concrets o referències i costums.

Surten temes com l’avortament, la pederàstia, les drogues, els embarassos no desitjats i la renúncia a la criatura, les vagues obreres, les separacions, la immigració a Catalunya, l’homosexualitat, el canvi de sexe. Amb moltes referències a pel·lícules, a llibres, a escriptores i a artistes.

Tots els temes i subtemes resulten ser molt amens, però el que crida més l’atenció és la forma en què està escrit el llibre. El narrador explica sense donar cap referència d’espai ni de temps, ni de qui parla. Això fa que, de vegades, el lector es perdi i hagi de rellegir el paràgraf per tornar a agafar el fil. Però queda gratament sorprès en veure que tot lliga, que tots els personatges estan relacionats.

És un llibre que recomano, tot i que soc conscient que potser hi haurà algú a qui aquesta forma de narrar no li plagui, ja que obliga a fer un esforç de concentració per entendre el que ens queda velat, com m’ha comentat alguna amiga.

De totes maneres, constitueix un repte important per al lector.

 

                                                                       Setembre 2023

LLEGIM?

 IX PREMI GUILLEM DE BALIBASTA. 2023. Tragó de Segre

 

Aquest llibre recull els cinc relats finalistes d’aquest premi al que es va presentar el meu nebot, Àlvar Llobet Sotelo, que, des de fa un any o dos s’està fent un nom en el món de la literatura.

El seu relat es titula El Cigne i la Creu i és el quart.

És una història d’odis i venjances, ambicions, sang i fetge, escrit en tercera persona. Crida l’atenció el llenguatge, cuidat i ric[1] i els fragments en estil directe que es fa seus el narrador, malgrat sortir de la boca d’algun personatge.

El senyor de Gurp vol venjar la mort del seu fill de mans sarraïnes, amb Almansor al front. El Compte Borrell es presenta amb tot un exèrcit per fer-li costat.

Mentre això passa, una jove, la Garsa, per venjar-se del senyor de Gurp, que l’ha enganyada, lliura un pergamí secret a una monja, Udalgarda, que el comparteix amb l’ambiciós Fruià, bisbe de Vic i enemic d’Ansulf de Gurp.

El bisbe aconsegueix desxifrar l’enigma del pergamí i trobar el tresor, però, com que es veu sorprès pel senyor de Gurp, no dubta a esbudellar-lo. I ho hauria aconseguit si, Hermengol, un brivall que s’estrenava com a guerrer, no hagués estat allí de pura casualitat i hagués fet justícia matant l’abat abans de fer el seu fet.

Resulta que aquest xicotet no és altre que el germà de la Garsa. Amb ells la història passa de l’Alt Urgell al Montseny i Osona i queda relacionada amb el comptat de Barcelona.

Així el relat queda tancat i rodó. Les diferents parts, aparentment inconnexes al principi, per sorpresa del lector, cobren sentit al final.

 

El primer relat, Pessoa, Pla, Pushkin i Piñero i altres relats, es de Jesús Serrano Pous. Està narrat en primera persona per boca d’una dona gran que explica la seva història. Més que la història en sí, enganxa el seu llenguatge ebrenc i la manera particular d’anar desgranant les desgràcies familiars.

 

El segon és de Montserrat Espallargas Barceló. Parla un home en primera persona, un tal Josep Miquel Castellvell, que pertany a una família de cacics. Hem d’arribar al final del relat per entendre o pressentir què li ha passat. I això pot ser gràcies al que li van dient els interlocutors que es troba pel camí. El llenguatge sorprèn per les metàfores arriscades que empra.

El tercer és de Pere Gorgollo i Noell, Una collita excel·lent.

 

El cinquè, signat per Joan Roca i Casals, és molt descriptiu. El llenguatge, massa cuidat i metafòric pel meu gust. El tema recorda la llegenda de Bécquer Los ojos verdes. Misteriosa història.

                                                             Agost, 2023

 

---

[1] Encertir-se, butxaquejar…