RANCÚNIA
- Mira, Enriqueta, aquesta
vida és un engany, i els homes, tots són iguals: tots van pel mateix. Jo,
sempre li deia a la Maria Mercè: "Fes-te respectar, que quan arribis al
matrimoni, l'única arma que podràs alçar és la de la teva integritat”.
- Dona, jo al matrimoni hi
penso anar per amor, i si l'home que estimo...
- Bajanades! Tot això no
són més que romanticismes de joventut. Jo també creia això. Jo també me
l'estimava al Jaume quan m'hi vaig casar. Si encara era una nena, jo... Divuit
anys només tenia quan vaig entrar en aquesta casa. Divuit anys i tres homes per
cuidar. No sé com ho vaig poder aguantar... si a les nits em feia un fart de
plorar... Jo, que m'havia criat entre puntes i brodats. A casa, hi havia
minyona. Jo no havia fet mai res més que cosir i brodar, i cantar al cor de
l'Església.
I vaig venir aquí i em
vaig trobar en una casa de pagès en que, des que havia mort la seva mare, no hi
entrava cap dona. Ja t'ho pots imaginar... El pare, el seu germà i el Jaume
anaven vivint com podien. La terra i les collites no van conèixer el canvi,
però aquestes quatre parets... Això semblava una cova de lladres. Ja ho dic jo,
Enriqueta, aquí sempre he estat l'escarràs de tots.
I a més de matar-me
treballant, vaig haver d'aguantar, durant vint anys, la mirada d'aquell vell
que no em va estimar mai. Sempre me'l trobava darrera amb aquells ulls
recelosos que repassaven tot el que feia i que no trobaven mai res ben fet.
L'Eudal estava a casa com
si estigués a la fonda. Arribava, menjava, deixava la roba bruta, dormia i
marxava. Parlava amb ells, però amb mi, quasi que no em dirigia mai la paraula,
només l'imprescindible. Alguna vegada vaig pensar que estava enamorat de mi i
que per això feia aquell paper perquè se sentia incòmode. M'agradava pensar
això quan estava trista i desesperada. De vegades, alguna d'aquestes tardes
llargues del bon temps, en què no acabaven d'arribar mai del tros, em quedava
amb la peça de roba a la falda i l'agulla a la mà, tancava els ulls i somniava
que em deia que no podia suportar més aquella situació, que m'estimava i que em
volia per a ell. I aquest somni m'afalagava, i sentia com unes pessigolles pel
ventre i semblava que això em treia una mica la fel que portava dins. Però mai
va passar res entre ell i jo, ni jo li vaig donar mai motius per què passés. Un
dia ens va dir que es casava i se'n va anar a viure a Vic. Hi pugen poc al
poble, encara que el vell li va deixar la casa més maca i les terres més bones.
La casa de la plaça li va deixar a ell, i la tenen bruta i abandonada, que es
perdrà.
Aquell vellot no em podia
veure a mi. Em va odiar fins després de mort. El dia que vam anar a llegir el
testament, si l'hagués tingut davant, l'hauria escanyat. Quina barra! Després
de cuidar-lo tants anys i de fer-li tot, Enriqueta, que, al final, s'ho feia
tot a sobre i el Jaume i jo vinga netejar-lo, canviar-lo, perfumar-lo... I per
a res, perquè qui va quedar més afavorit va ser l'Eudal, que no es dignava ni a
venir-lo a veure els diumenges.
Ai, Enriqueta, si
toquessin a descasar, jo seria la primera!
- Doncs, vinga, senyora
Pepita, que ara donen el divorci!
- Jo no dic el divorci, jo
dic "descasar". Si es pogués dir: "Mira, d'allò, res, ni fills,
ni res". En fi, que tot tornés enrere un altre cop.
Jo no m'hi havia d'haver
casat amb el Jaume. Si al poble tenia tants pretendents com volia! I rics,
alguns! Ara recordo, el Tonet de l'Adelaida, que sempre s'asseia al banc de la
plaça més prop de casa per veure'm entrar i sortir. No em deia res, però jo
veia, pels ulls que posava, que li bullia la sang en veure'm... Es va casar amb
una altra noia del poble, després que jo en marxés, però em sembla que no ha
estat tampoc gaire feliç. Quan hi vaig cada estiu per la Festa Major, assegut a
les tauletes de la plaça o al ball d'envelat, segueix mirant-me amb els
mateixos ulls d'abans. I la dona, grossa i deixada, s'està quieta, al seu
costat i no s'adona de res.
Jo, quan vaig al poble, em
poso el millor que tinc i m'arreglo més que mai. No vull que ningú pugui dir:
"Pobra Pepita"... Allà es pensen que he fet sort.
- Dona, de sort, sí que
n'ha fet. El senyor Jaume és treballador i a vostè no li ha faltat mai res.
- Mira, això és exactament
el que em diu el Jaume: "Quantes dones, si estiguessin al teu lloc,
viurien com a reines, i tu... No sé què vols més si tens tot el que desitges!
Vas voler arreglar la cuina, vas tenir la millor cuina del poble; vas voler canviar
les portes, em vaig gastar quasi mig milió amb el renoi de portes; vas voler
arreglar el lavabo, i vas tenir lavabo amb banyera i amb sauna inclosa. I jo,
no fumo, ni bec, em preocupo pels fills i t'estimo. Què més vols?" Què més
vols! No sé el que vull, però el que sé és que no vull el que tinc. Jo sé que
això d'ell no és amor, és egoisme. El Jaume mai no m'ha comprès. No entén que
aquestes ganes que tinc d'arreglar la casa i de comprar-me coses les tinc per
compensar aquesta falta d'amor i de comprensió, que ell no em dona.
- Però jo al senyor Jaume
l'he vist sempre molt pendent de vostè.
- Sí, pendent de veure si
ja té el dinar a taula quan ve del tros o si té la camisa planxada quan ve del
cafè o pendent de si ja estic llesta quan baixem a Vic per no fer tard a
Mercat. Aquest és l'amor dels homes al cap dels anys...
- Doncs, de jove, sí que
se la devia estimar d'una altra manera, oi?
- Mira, l'home que estima
de veritat a una dona no permet que passi per on jo vaig haver de passar. No li
he perdonat mai, Enriqueta, que tolerés la meva situació quan ens vam casar. Si
m'hagués estimat, hauria fet alguna cosa, m'hauria allunyat d'aquella casa. Ja
t'ho dic, jo era una criatura. En una casa de pagès hi ha molta feina: els
homes arribaven bruts i plens de fang moltes vegades. I, apa, la Pepita, a
rentar! i a fer el "ranxo" per a tots i a l'hora en punt, que venien
afamats, i a endreçar, i a les nits, quan començava a explicar-li com em
sentia, em tapava la boca i em buscava i em feia pessigolles perquè rigués. Els
homes, Enriqueta, no en volen sentir de penes ni problemes; al llit, volen
bones cares. A sobre havia de fer veure que m'ho passava bé. Allí ja va
començar el meu ressentiment. Allí ja em vaig desenganyar jo dels homes i de
l'amor. Enriqueta, recorda-ho: tots els homes van pel mateix...
- Els homes d'ara són
diferents. Els de la seva època, no és que fossin bons o dolents, és que havien
estat educats d'una altra manera. Recordo coses que feia el meu pare que estic
segura que no les feia amb mala intenció, però vistes amb els ulls d'ara eren
de jutjat de guàrdia.
Recordo que es plantava a
la cuina contemplant com la mama li preparava l'esmorzar, com donant-li pressa
sense dir-li res. I quan ja estava fet, se n'anava a poc a poc, xiulant, cap al
menjador i ella el seguia al darrera, passadís enllà amb la safata de
l'esmorzar. I, quan havíem d'anar al poble a veure els avis, es llevava primer
que ningú i es mudava i després no feia res més que anar darrera de la mama
dient-li que era tard, que a veure si no havíem de marxar i que si encara no
estava... I ella s'anava posant nerviosa perquè havia d'arreglar-nos a tots i donar-nos
l'esmorzar i fer els llits i preparar les coses que havíem de prendre. I ell
mai no es va plantejar aquell desequilibri; oh!, i ni ella tampoc, eh? Tenien
perfectament assumit que ell treballava i portava les garrofes i que ella es cuidava
de la casa i dels nens.
- No, si ja ho sé que això
ha passat a les millors famílies.
Però això no fa que jo em senti més bé. M'hauria agradat que tot hagués
anat d'una altra manera. Mira, jo sempre dic que el matrimoni és com una flor
delicada: mentre la cuides, i la regues, i la mimes, fa goig, però si
l'arrenques un dia per posar-la en un gerro a sobre de la taula, es mor per
sempre. I això va passar amb el meu matrimoni, ningú ha cuidat la flor,
Enriqueta, i s'ha mort. Ara, ja ens anem fent grans i ens hem acostumat a
suportar-nos. Des de que el Joan i la Maria Mercè s'han casat, vivim com dos
estranys, ens parlem poc i ens ignorem. Jo, amb el meu ganxet i les meves
labors i ell, les seves partides al cafè i el seu diari. Està estrany. Els
homes, Enriqueta, quan es fan grans, es tornen morruts. Els fa ràbia haver de
reconèixer que no se'ls aixeca com abans. Sí, sí, és així mateix. La ràbia els
consumeix. No volen acceptar que es tornen vells. No veus com són egoistes?
Quan jo vaig passar la menopausa, em tractava amb duresa i no comprenia ni
acceptava els meus alts i baixos. Jo hauria necessitat un home dolç al meu
costat, comprensiu, afectuós, i no el vaig tenir. Ara que ell necessitaria
comprensió, tampoc la tindrà. M'agrada mirar-me'l amb orgull i amb una mitja
rialleta com dient-li: "Que no ho veus, desgraciat, que ja no vals per a
res. A tu ja se t'ha acabat tot" I
ell se n'adona d'això que jo penso i encara es posa més nerviós i es torna
murri i jo disfruto. I quan es lleva al matí, sempre em quedo al llit,
encara que només siguin deu minuts. M'agrada posar-me espatarrada i ocupar la
seva part i sentir la fredor dels llençols i saber que estic sola. Després em
llevo amb més ànims per suportar un altre dia.
Jo, sort en vaig tenir de la canalla, em sembla que sense ells no ho hauria
pogut aguantar. Com que mentre eren petits em donaven tanta feina, no tenia
massa temps per a pensar.
A més, quan era jove, tenia el cap ple de pardalets, encara vivia de renda
de l'èxit que havia tingut amb els nois jo, al meu poble. Hi havia un xicot,
alt i ros -Marcel, es deia-, que era un
rodamon. Quan només devia tenir setze o disset anys ja va marxar de casa i, al
cap d'un temps, va tornar carregat de regals i de coses insòlites. Recordo que,
quan va arribar en el cotxe de línia, jo era a la plaça amb les amigues. De
seguida es va fixar en mi i va buscar el moment propici per parlar-me a soles.
Em va dir que havia voltat per molts països i que enlloc havia trobat una
noia tan maca com jo, que ara se n'havia d'anar altra vegada però que tornaria
i que jo l'esperés, i em va fer un petó molt fort a cada galta. Jo només devia
tenir catorze o quinze anys i allò em va semblar un conte de fades. A ell el
veia gran i segur. Passava dels vint anys, era alt i reforçat i tenia les mans
grosses i endurides. Vestia diferent dels altres nois. No li vaig dir res ni a
ell ni a les amigues, però vaig pensar que l'esperaria. Cada dia pensava en
ell, m'imaginava històries en què jo era la protagonista i ell l'heroi que em
salvava dels perills i se m'enduia i es casava amb mi. Encara recordo el que
sentia quan se m'acostava algun noi del poble. Pensava: "desgraciat, què
pretens? No veus que jo no he nascut per a quedar-me en aquest poble de mala
mort, ni per casar-me amb un pagès, ni per a ser l'escarràs de ningú?" I
me'l mirava amb una mirada tan altiva que els acovardia. Pensava en la vida que
portaria al costat del Marcel, la seguretat que em donaria un home de món com
ell, la delicadesa amb què em tractaria. I pensava en l'enveja i l'admiració
amb què em mirarien els del poble quan hi anéssim de tant en tant.
La gent deia que ara ell
era a Madagascar. Sí que hi era. Va tornar al cap de dos anys més home i més
maco que abans.
De seguida va venir a
buscar-me i em va regalar una pedra grossa i maca, que m'havia portat perquè
me'n fes una joia. Em va preguntar, tot confiat, si el volia seguir a
Madagascar o a on fos i compartir amb ell "part de la vida o la vida
sencera, segons ens anés". Em vaig quedar glaçada. Ho vaig veure clar: aquell
home no em convenia. Era un aventurer, no pensava quedar-se en un lloc fix ni
tenir una dona per sempre, ni casar-se...
Quan jo anava a
contestar-li, ell em va agafar d'una revolada i m'anava a fer un petó, com els
de les pel·lícules. Mira, encara ara se'm posa la pell de gallina. Em vaig
esfereir, em vaig desfer d'ell com vaig poder, li vaig llançar la pedra que
m'havia portat i vaig arrencar a córrer cap a casa. Aquell dia em vaig fer un
tip de plorar. Havia estat dos anys alimentant un somni impossible i menyspreant
els més bons partits que m'havien anat sortint. Quin contrasentit! Cap dels
meus pretendents més insistents ha estat pagès ni s'ha quedat al poble. El
Manel de cal Torres se'n va anar a Barcelona, es va casar amb una noia d'allà i
ara és l'amo d'una empresa important; guanya els duros que vol. El Pep Sentís,
que deien que no valia gaire pels estudis, va anar amb una beca als Estats
Units, s'hi va casar i ja no n'ha tornat. Al Xesco de cal Ros el van posar de
meritori en un despatx a Vic, va anar pujant de categoria, va arribar a ser
l'home de confiança de l'amo i quan aquest es va jubilar, li va deixar el
negoci. Fa dos o tres anys, va comprar la torre més luxosa del poble -era d'uns
ricassos que havien anat a menys- Hi va als estius amb tota la família. Es va
casar amb una dona senzilla però com que ara la trumfen tant, fan vida de
senyors i tothom els respecta i els admira. I el Fernando del baster, pobre...
- Renoi, senyora Pepita,
però quants pretendents havia tingut vostè?
- Ja t'ho he dit, el
milloret del poble.
- I aquest Fernando, què?
- Aquest, pobre, es va
morir jove, va agafar un mal dolent.
Però tot i els pocs anys que va ser casat, va poder fer-se una bona
posició. Va posar una parada de verdura en un mercat de Barcelona i,
treballant, treballant, la vídua ha pogut pujar els fills i quedar-se
arregladeta...
- Em sembla que ja arriba
el seu marit.
- Sí, ara desa el cotxe a
baix... Ja veus quines històries, Enriqueta. Se'n podria fer una novel·la de la
meva vida.
- Oh, sí!
- Ara, veus, ja he de
córrer a preparar-li el sopar, perquè ve afamat, si no... males cares.
- Bé, doncs, me'n vaig
corrent, a veure si rebré jo i tot.
- I ca! de cap manera: amb
els de fora de casa és suau com un guant. És a mi a qui castiga. Això també em
posa nerviosa: pels de fora té totes les atencions i a mi, que soc la qui més
treballo per a ell i la que mereixeria més consideració, em tracta a vaqueta.
Ja t'ho he dit, Enriqueta: dels homes no se'n pot esperar res... Dona molts
records a la teva mare i veniu, alguna tarda, que farem petar la xerradeta.
- Sí que ho farem. Au,
bona tarda.
- Adeu, Enriqueta, adeu.
.png)
.png)
.png)