ELS GERMANS CAMPS (continuació)

 III.- LI POSAREM MARIA

             

              A la nena li van posar Maria, com la padrina del poble.

              Mentre la Maria va ser un bebè, només menjava, dormia i es feia gran.

              El Joan i el Pere s'ho passaven molt bé distraient-la quan la seva mare la canviava i la rentava. S'ho passaven molt bé posant-li el menjar a la boca i, més endavant, ajudant-la a caminar, però per jugar amb ells, no els servia.

              Quan la nena va anar creixent i ja caminava segura, ells també havien crescut i jugaven a jocs de més grans. O sigui que ben poques vegades van poder jugar plegats.

              Passada l'emoció dels primers dies i dels primers mesos, a poc a poc, van anar prescindint de la nena i a fer-se la idea que ella no podria ser mai a companya dels seus jocs. Fins i tot, de vegades, els contrariava una mica quan els anava darrera, intentant cridar la seva atenció. Un dels dos l'agafava d'una revolada i la portava prop de la seva mare o la seva àvia perquè la vigilessin.

              Encara que, malgrat tot, també els afalagava que els cridés pel seu nom i els fes aquelles rialles de pam quan arribaven a casa, i els abracés i els petonegés omplint-los de baves.

 

IV.- A L'ESTIU, AL MAS

                

                    Mentre durava el curs, el Joan i el Pere tenien la sensació que els quedava poc temps per jugar, de tantes activitats com feien i de tants deures com els posaven.

                     Però tot aquest temps el recuperaven a l'estiu.

            Un dia o dos després d'haver acabat l'escola, a finals del mes de juny, la família Camps es traslladava a un mas que tenien als afores de la ciutat, al qual només s'hi podia arribar a peu, pel caminet del costat de la via del tren o amb carro, per una riera pedregosa.

     Era una finca molt gran plena d'arbres fruiters. La caseta on habitaven era petita i tenia poques comoditats, però per a passar l'estiu ja n'hi havia prou.

        Al costat de la casa hi havia un cobert amb la cuina, el rentador i un pou d'on treien una aigua fresca i bona. Al davant hi tenien un rafal que servia de menjador.

                    Davant del rafal hi creixia un fals pebrer enorme i després venia un caminal vorejat de lilàs que arribava fins a la tanca de la finca, paral·lela a la via del tren. A la banda dreta, sortint del mas, hi havia un camí ample que conduia a la riera, per on arribava el carro que els portava les pertinences en començar l’estiu. Al darrere de la casa hi havia un recambró amb una senzilla dutxa, una cisterna, i us espai per guardar-hi la llenya. Allí, s’hi ajocava una gallina ponedora que la mare Camps tenia i que es passava el dia per fora picotejant. A uns metres d’aquesta cambra hi havia un garrofer plantat dalt d’un cercle elevat on els petits pujaven per representar les seves obres de teatre. Més enrere hi tenien un hort amb verdures i unes quantes tomaqueres que feien molta olor. També hi havia una figuera d’Índia, però les figues de moro que li creixien no les podien agafar perquè estaven plenes de punxes.

A l’altra banda del camí hi havia un pi alt sota el qual les dones s’hi asseien a cosir, els nens, a berenar, i la petita Maria s’hi passava moltes estones entretinguda damunt d’una manteta.

             Allí a la vora, hi havia uns quants pins baixets d’un verd més clar que el gros, formant tres rengleres en mig dels quals hi havia plantades herbes aromàtiques: romaní, farigola, lavanda i menta. A aquell espai en deien El Bosquet.

            Els nens s'ho passaven molt bé, al mas, perquè podien jugar i córrer sense que ningú els controlés massa.

           Tenien dos amics, uns nens de dos masos veïns, i s'inventaven jocs, anaven en bicicleta, es banyaven a la bassa de cal Benjamí i preparaven representacions teatrals pels diumenges a la tarda.

              En un recó apartat de la finca s'hi havien fet una mena de cabana secreta amb unes cordes trenades i unes branques de pi. Allí hi portaven tot el que trobaven: un bocí de fusta vella, un tros de rajola de colors, un tub d'uralita que algú havia abandonat al barranc, una roda de bicicleta, rebentada, una ouera de cartró mig trencada, un botó gros, la closca d'una petxina, un fòssil... Qualsevol cosa, en aquella cabanya, es convertia en un tresor preuat.

             El tren també constituïa una bona distracció per als amics. Quan sentien que en venia un, deixaven el que estaven fent i corrien vora la via. Es posaven els quatre de costat, recolzats a la tanca que limitava la finca; esperaven que el tren passés i li feien "adéu". De vegades, els passatgers els tornaven la salutació i això els emocionava molt.

Els germans Camps s'havien inventat un entreteniment que mantenien en secret ells dos. Algun dia que, per alguna raó, no estaven amb els amics i els seus pares estaven distrets, sortien de la finca per una porteta petita de ferro que grinyolava molt i es col·locaven davant de la via del tren. Quan s'havien assegurat que no en venia cap, posaven amb molt de compte unes monedes planes sobre la via, s'apartaven i esperaven pacientment que passés el primer tren. De vegades l'espera se'ls feia eterna, es neguitejaven i fins i tot encetaven un altre joc, però sempre, finalment, arribava el tren, per la dreta o per l'esquerra, però arribava. El deixaven passar sense apartar els ulls d'allà on eren les monedes, però només veien rodes i més rodes que corrien com un llampec. Quan havia passat el darrer vagó i la via quedava lliure, veien que les monedes s'havien aplanat totalment i ja no eren ben rodones. Les agafaven a poc a poc, perquè estaven una mica calentes, les acariciaven i les guardaven com un altre tresor.

La mare Camps tenia una maquineta rasuradora de pèl i, en arribar al mas, agafava els seus fills i els fills dels veïns que li ho demanaven i els rapava al zero a tots. Segons deia ho feia perquè anessin més frescos, no agafessin polls i també perquè li havien dit que els cabells després sortien amb més vigor. Devia ser curiós veure tota aquella canallada -de vegades sis o set- amb el cap pelat com si estiguessin en un camp de concentració.

Algunes tardes, agafava la canalla i anava a comprar verdura a un mas que hi havia allí a prop, via amunt. Els pagesos que l’habitaven tenien altres nens i nenes i jugaven tots junts una bona estona, mentre les dues mares aprofitaven per parlar dels fills o del que volien. Un dia hi va anar sola amb la Maria que tenia sis o set mesos. La portava adormida als braços i va passar un tren que casualment va xiular en aquell moment. A la petita aquell so tan estrident la va despertar i va obrir els ulls esglaiada, però en veure la cara de la seva mare i el recer segur on es trobava, va tornar a tancar-los i a dormir plàcidament.

 La nena es va anar fent gran i els germans, també, per tant ells dos buscaven els seus entreteniments, com fer una revista que redactava el Joan i dibuixava el Pere; fer una dotzena de fregalls amb fils d’espart als que hi posaven una faixa de paper simulant una etiqueta que havien dissenyat els dos; el text, el gran; el dibuix, el petit. Llavors, pretenien vendre les seves manufactures als pares, àvia i gent dels masos de la vora. Com que no posaven un preu gaire elevat, tothom els les comprava.

La nena encara era petita per aquestes coses i s’avorria bastant. Alguna vegada va intentar seguir-los però, si els germans estaven amb algun amic, aquest els deia: “la vostra germana que no vingui, que ens farà nosa” i ells, es dirigien a la petita i li deien: “No, tu no pots venir”. I marxaven amb les bicicletes, camí enllà o a la cabana o a qualsevol lloc. I ella se’n tornava amb la seva mare demanant-li atenció. Quan aquesta netejava col, n’hi donava els tronxos i ella, convertida en carnissera, els tallava, els embolicava en uns quadrats de paper de diari que havia tallat barroerament i els venia a uns compradors imaginaris, que li pagaven bé. Algun altre dia, si agafava a la mare menys enfeinada, aquesta li feia unes balances amb la tapa i el fons d’una llauna buida de llustre de les sabates i ella jugava a vendre peix. A una llauna hi posava unes pedretes -el peix- i, a l’altra, unes altres -les peses-, i aquell dia es convertia en una peixatera. Un altre entreteniment eren les nines de retallar que el seu pare li portava de ciutat. Els posava vestits, els hi canviava, en retallava unes altres... i així invertia una altra tarda. De vegades es mirava els TBO, que el pare va fer enquadernar en diferents volums de cartró vermell. Quan va ser més grandeta, també llegia el Cavall Fort.

Una vegada què van anar al poble de la mare, a Les Garrigues, van emportar-se la seva cosineta Clara, un any més petita que la Maria. La mare va pensar que aquesta tindria companyia i que a la cosina li aniria bé el canvi d’aires.

Però l’experiència no va ser gaire bona, perquè, com que la mare estava molt per la Clara per tal que no s’enyorés, la Maria va agafar una gelosia de mil dimonis. No li deixava les joguines, tot el que feia li trobava malament i les gràcies innocents de la nena, que feien riure els grans, a ella li provocaven malestar i ràbia. Per exemple, un dia, sopant al rafal, es va fixar que vora el llum hi volaven tota mena de bestioles i va dir sorpresa: “Mira quantes boliganes!”. Aquella paraula, que no havien sentit mai, els va fer riure a tots, menys a la Maria, que no li va fer gens de gràcia. Però després d’una o dues setmanes, quan els seus pares van anar al mas a buscar la Clara, la Maria va tornar a recuperar el protagonisme i també l’avorriment.

Un dia, al Pere se li va ocórrer fer un gegant. La mare i l’àvia, que la vida senzilla del camp els devia deixar més temps lliure, hi van col·laborar i van ajudar el vailet a confeccionar-lo. Va agafar una escala gran i la va obrir. Amb les fundes d’uns matalassos, l’àvia li va fer el vestit. La mare va agafar una coixinera vella, la va arrodonir i la va omplir de llana o trossets de suro, que era el farcit habitual dels coixins, i li va posar dos botons per ulls i un retall de feltre vermell, per boca. Els forats del nas els devia simular amb fil negre i els cabells els van fer amb els fils de les panotxes de moresc.

El resultat final va ser un ser alt i gros, estrafolari, que es feia mirar. No van entretenir-se poc, els Camps, amb aquell gegant! Quasi sempre el feia ballar el Pere i era l’entreteniment de tota la família i del veïnat. Quan sentien un tren, el Pere s’hi posava a dins, l’aixecava i el conduïa a gambades pel caminal cap a la tanca de vora la via. Els viatgers, que anaven abstrets, mirant el paisatge, quan veien el gegant, se sorprenien i saludaven divertits. Però el tren passava ràpid i els nens havien d’esperar una bona estona fins que passés un altre tren i poguessin sorprendre els nous espectadors.

Als diumenges, acostumaven a venir familiars i amics que buscaven evadir unes hores la calor asfixiant de la ciutat. Era un dia distès, en què els homes xerraven sota el pi, les dones preparaven una bona cassola d’arròs explicant les novetats de la setmana, i els nens  preparaven la representació de la tarda. Quan el sol anava baixant, convocaven la concurrència que, una mica a contracor, instal·lava sengles cadires davant del garrofer. Els Joan, el Pere i la Maria i els nens nouvinguts, pujaven i, ara els uns, ara els altres, segons l’edat i l’habilitat de cada u, anaven explicant acudits, fent monòlegs, petites representacions teatrals i entretenint el personal amb alguna cançó de les que sonaven per la radio.

I així passaven les hores fins que, la gent s’acomiadava i anava marxant i els Camps tornaven a quedar sols disposats a passar una altra setmana de gaudi, menys el pare que no feia vacances i anava cada dia a ciutat, a treballar, fent el kilòmetre i mig de recorregut vora la via. Però ho feia content de poder oferir a la família un estiu de lleure, més fresc i diferent.

 

 

             

 

 

 

 

 

 

             

LLEGIM?

 AMAT, Jordi, Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Barcelona, Edicions 62, 2022

Quan vaig veure que el Xavier Grasset entrevistava el Jordi Amat a rel de la publicació del seu llibre sobre Gabriel Ferrater, de seguida vaig pensar que el llegiria, perquè d’aquest personatge i sobretot del seu pare i de la seva família me’n parlava molt Enric Llevat, l’amic que em va dictar el llibre Almoster una memòria del poble i que em va inspirar l’amor pel poble i per la seva història antiga. En efecte, ell em parlava del Ricard Ferraté, el pare del Gabriel, com un home ric i somniador que estava casat amb l’Amàlia Solé, una descendent del famós Victor, Josep Roselló Martí, terratinent d’Almoster que va ser un polèmic alcalde de Reus. Per ell sabia que els Ferraté s’havien fet un “maset” en un tros del Picarany, que hi passaven moltes temporades i que pujava la flor i nata de Reus a fer-hi festes i bacanals. L’Enric explicava que havia tingut llargues converses amb el Ferraté i que amb el Gabriel també hi havia parlat diverses vegades. Per tant, jo tenia interès per saber la vida d’aquest personatge i veure les connexions que trobava amb el que l’Enric m’havia explicat.

Així doncs, vaig començar el llibre amb interès i motivació. M’ha interessat molt tot el que explica sobre la seva infantesa a Reus i al mas del Picarany, però també saber la vida literària i editorial de la Barcelona dels anys 50 i 60, els mons per on es movien ell i els seus amics, les tertúlies a cases de particulars il·lustrats. Anar coneixent les opinions literàries d’aquest home especial, d’intel·ligència preclara i de gran cultura que era capaç de llegir i de traduir llibres de diverses llengües, de veure les connexions entre literats, d’impressionar els assistents de qualsevol acte on ell es fes present. Llegir les cartes que ell escrivia o que rebia. La creació de la universitat autònoma. Conèixer la seva vida afectiva, les seves dots de seducció, de quina manera enamorava noies joves i intel·ligents, però a la vegada com l’anaven deixant perquè devia ser una persona difícil de tractar. De mica en mica, l’autor, de manera subtil, va desmuntant el mite i ens presenta l’home, carregat de pors, d’insatisfaccions, d’addiccions, de  constants problemes econòmics, que es va autodestruint a poc a poc.

Formalment, al llibre li trobo una mica de desordre en la presentació dels fets. Al començament sobretot, després ja segueix més un ordre cronològic. Això també ho vaig notar en l’altre llibre de l’autor, El fill del xofer, tot i que, revisant la crònica que en vaig fer, aquesta repetició de fets i de dades en diversos apartats del llibre, no el faig constar.

M‘ha impressionat la quantitat de material que ha hagut de recollir l’autor per donar tantes dades sobre el Gabriel Ferrater (ell es va canviar el cognom del seu pare perquè fos ortogràficament correcte). A mesura que anava acabant aquesta rica biografia, m’anava quedant una mica entristida i impressionada de veure com les fites professionals del personatge, brillantíssimes, eren indirectament proporcionals al seu dia a dia en què se sentia insatisfet, abatut i acorralat. Poc abans de complir cinquanta anys, va decidir treure's la vida.

Aquest llibre segur que pot interessar a molta gent. En tot cas, ara que estem celebrant el centenari del seu naixement i el cinquentenari de la seva mort, era de justícia donar a conèixer un personatge tan singular.

                                                                                                                            Maig, 2022

LLEGIM?

 ZWEIG, Stefan, L’amor d’Erika Ewald. Traducció de Clara Formosa. Barcelona, Ed. Viena (Col. Petits Plaers, 13), 2020

 

Quan va sortir aquesta col·lecció, Petits plaers, de l’Editorial Viena, les responsables (Isabel Monsó i Blanca Pujals) van sortir al programa +324, del Xavier Grasset i van explicar que el seu objectiu era fer conèixer els grans escriptors de la literatura universal a través d’obres breus però significatives, per ajudar els lectors a introduir-s’hi. Em va agradar la idea i vaig anar darrera d’aquesta col·lecció. Em sembla que va ser a la Fira del Llibre de l’any següent que vaig comprar el primer títol. Em vaig decidir per Zweig, perquè em feia vergonya no haver-li llegit res. No m’ha decebut.

 

A la novel·la breu que ens ocupa, Èrika Ewald és una noia que viu amb una família poc gratificant. La mare va morir fa un temps i el pare viu per al treball i, a casa, no es comunica, es mostra angoixat, apàtic i silenciós. La germana, Jeanette, poc agraciada, sembla que ha assumit el paper de solterona i cuidadora del pare. Èrika es guanya la vida donant classes de piano. És sensible i somniadora i voldria sortir de l’ambient opressiu de casa seva.

Coneix un jove violinista amb el que té ocasió de tocar en algun concert. L’amor a la música els uneix i els fa confidents. Es troben bé junts i s’expressen els seus sentiments o, en ocasions, s’entenen sense paraules. Sembla que serà un amor ideal però en el moment més àlgid de la història, la relació es trenca i l’Èrica s’ha de resignar a la vida en solitari.

El que m’ha agradat més del llibre és la descripció dels sentiments dels protagonistes, sobretot de la noia, de quina manera l’autor, en poc menys de cent pàgines, és capaç de fer-nos posar en la pell d’aquesta ànima insatisfeta primerament,  desitjosa, explosiva, melancòlica i, finalment frustrada i resignada. Amb un estil plegat de comparacions, sap descriure els ambients en què es mouen els personatges i el que senten. En poques paraules condensa la realitat de la protagonista, com el el paràgraf que segueix:

“Tot això havia de passar, perquè hi ha persones que no han nascut per a l’amor, en les quals només floreixen les benaurades esgarrifances de l’espera, perquè són massa dèbils per suportar la dolorosa felicitat de realitzar-se.”

És un llibre que no deixa indiferent.

                                                                                                    Abril 2022