AVUI ÉS SANT JOAN

 

QUAN LA NIT DE SANT JOAN ÉS ARRIBADA...

 

Si estiro el cabdell dels records, em situo en els anys 70, quan jo estudiava a Barcelona.

Quan era petita, a Reus, no celebràvem la revetlla -se’n deia verbena de sant Joan-. Els meus pares no tenien costum de fer trobades amb amics, ni sopars, ni tot això que ara és tan freqüent. En aquella època, en alguns cercles, també ho era; eren els de casa, que es mostraven reservats i poc amants dels intercanvis: qui a festa major va, hostes va a buscar.

La vigília de sant Joan, la cosa extra que podíem fer els meus pares i jo era sortir a donar un tomb després de sopar per veure alguna foguera, que n’hi havia moltes, al carrer Alt de Sant Pere, a la Rambla Miró o al Fossar Vell o al carrer del Carme o al carrer sant Celestí... Uns dies abans, els veïns del barri ja anaven amuntegant objectes vells i amb capacitat crematòria al mig de la cruïlla de dos carrers. De vegades passava per allí i em feien una sensació estranya aquells esquelets de fusta que estaven destinats a consumir-se en un gran foqueral. El dia esperat arribava i, quan hi passava amb els meus pares, les flames donaven ànima a les cadires, taules, fustots i objectes indeterminats. M’admirava la llum del foc, que era capaç d’il·luminar els carrers foscos i els rostres de la gent amb un to vermellós i inconstant.

Però les revetlles més boges van ser les dels meus anys d’estudiant a Barcelona. Sortia amb una colla formada per companyes de la meva residència i els germans d’algunes d’elles amb amics que s’hi afegien. Recordo que tombàvem pels carrers del barri gòtic i rèiem i parlàvem. Un any, en Romà va estar tota l’estona cantant una tonada amb ritme repetitiu: “Quan la nit de sant Joan és arribada... no hi ha noia que no quedi enamorada”. Cada any, quan arriba aquesta data, em ve la cançoneta amb accent lleidatà d’aquell noiet de Balaguer. No recordo si ens assèiem en un bar o si menjàvem coca o si bevíem xampany, només recordo la meva sensació de llibertat i d’eufòria. En aquells anys, tot estava per fer i tot era possible.

Un any, la meva companya d’habitació, que era de Solsona, em va convidar a aquella ciutat a passar la revetlla. Per res del món hi hauria renunciat perquè ella tenia un germà més gran que m’agradava. D’aquella nit només en recordo algunes imatges: un local amb poca llum i molta gent ballant, cançons de la Maria Dolores Pradera, papallones a la panxa, tristesa de veure com clarejava i recança d’haver d’agafar el primer bus que m’havia de portar a Barcelona.

I és que, cada any, a l’endemà al matí, mentre tothom podia dormir els excessos de la nit màgica, jo havia d’agafar el tren per anar a Reus i arribar amb temps per celebrar el sant del meu pare. Això era sagrat. La meva mare preparava un vermut amb pica-pica molt complert -recordo que, excepcionalment, obria una llauna de navalles- i, quan estàvem ben tips, començava el dinar de celebració amb una salsa russa refrescant i uns talls de lluç arrebossat amb amanida i unes rodanxes de llimona. Per postres, hi devia haver “pijama”, això és, un plat amb un flamet al mig i tres talls de préssec en almívar. I després, apareixia la cafetera gran amb un cafè negre i fort, fumejant, que tots el de casa paladejaven amb complaença.

De la tarda, ja no recordo res, la devíem passar com passàvem les tardes del diumenge, plàcidament al menjador de casa, allargant la sobretaula i paint el dinar. La meva mare preguntant-me detalls de la meva estança a Barcelona, les noves amistats, els amorets i jo explicant-li el que em semblava que li havia d’explicar, el que em semblava que podia entendre, sense preocupar-la. Mentre el meu pare, amb un puret a la boca, gaudia de la festa tot llegint La Vanguardia. Els meus germans, en aquesta època que esmento, ja havien volat del niu.

AVUI FA 25 MESOS

Avui ens ve de gust penjar l'article que el nostre germà Joan va fer per a l'apartat de cultura del Punt Avui el dia 17 de desembre del 2017.

Sempre tenia projectes entre mans, llibres, poemes, anàlisis d'algunes obres o d'algun autor... De vegades ho publicava i de vegades li quedava en el calaix.

Sovint ens assabentàvem per casualitat que havia editat un llibre o un article. No feia ostentació del que sabia o del que feia.

En el cas d'aquest estudi, recordo que un diumenge d'hivern, poc abans de dinar, va trucar el timbre de casa nostra, em va dir per l'interfono que passava per davant i que si podia pujar (algunes vegades ho feia i m'agradava oferir-li un Aquàrius que sempre tenia a la nevera per a ell). Portava uns quants exemplars del Punt-Avui i em va comentar, una mica avergonyit, que aquell dia li havien publicat un article sobre Boris Pasternak, l'autor del Doctor Zivago, i em va regalar el diari. Em va fer il·lusió que compartís amb mi la satisfacció per veure que sortia a la llum una de les seves recerques -si llegiu l'article us adonareu que darrere d'aquestes dues pàgines hi ha hores de lectures i de feina.

A més, la pel·lícula del doctor Zivago a mi em porta moltes connotacions agredolces. La van estrenar a Reus quan jo era adolescent i vaig proposar als meus pares d'anar-la a veure junts al Monterrosa. Bona la vaig fer!!! Mentre veia la pel·lícula ja vaig intuir que al meu pare el tema no li agradava, però em va sorprendre que, en acabar, no fes cap comentari i que en arribar a casa iniciés un mutisme que va durar uns quants dies. En preguntar-li a la meva mare què li passava, em va dir: "És per la pel·lícula... Ja saps que a ton pare, les escenes de llits no li agraden". Em va escandalitzar que de tota la temàtica de la guerra, els sentiments humans, la bellesa dels paisatges, la música, l'acurada tècnica cinematogràfica, ell només es fixés en les escenes de sexe. Aquell dia vaig comprendre que algunes emocions no les havia de compartir amb els meus pares.

 

LLEGIM?

 SOLÀ, Irene, Canto jo i la muntanya balla, Barcelona, 10ª ed. Ed Anagrama (llibres Anagrama, 61), 2020

 

És d’aquells libres dels que has de llegir uns quants paràgrafs de cada capítol per saber qui és el narrador i, en sec, descobreixes que són els núvols, o unes dones descarades que volten per la muntanya després que les matessin per bruixes, o les trompetes de la mort, o un cabirol, o un personatge de carn i ossos, o un altre personatge mort… Cada pàgina està plena de sorpreses. De seguida te n’adones que les convencions que tenim els lectors aquí no funcionen.

Es van descabdellant històries plenes de fantasia i contrasentit que, fins poc abans del final, no es van tancant i relacionant.

Precisament per la seva novetat m’ha agradat el llibre. Està ple de fantasia i poesia, de llegendes, de mites. Et descriu un món rural en el que tot és possible. I ho fa des de diversos punts de vista, amb uns diàlegs vius i àgils, amb estil directe o indirecte o lliure, en castellà, també, quan parla la nena sense cama i que està morta. Empra diversos estils. Les paraules brollen dels diversos personatges com una cascada, com sortides del subconscient. La muntanya i la naturalesa són també protagonistes.

Hi ha diverses històries, la de la família del Domènech i la Sió, amos del mas de Matavaques i pares de la Mia i l’Hilari; la de la família de l’agutzil, que té una filla, la Cristina, que col·lecciona granades i armes de la guerra oblidades; la del Jaume, fill dels gegants del mas de més amunt, la de la família de la nena que parla en castellà i que una bomba li va tallar la cama i que va morir a França, la del noi que va quedar tocat per un trauma fortíssim i va a viure a la muntanya per veure si es cura, dels amos del bar on treballa el Jaume, més endavant. Hi ha llegendes, històries...

Un llibre que no et deixa indiferent. El recomano.

                                                                                                  ( març 2021 )