Què em passa?
Aquest temor seria ben lògic si, a part del meu marit,
jo hagués tingut un amant o un company negre o, anant més lluny, si la meva
mare hagués estat una mica permissiva amb els homes, o la meva àvia... Pobra
dona!
Però no, de cap manera; puc posar la mà al foc per les
tres generacions de dones que m’han precedit (pels homes també li posaria, però
ara no ve al cas).
Malgrat tot, eren moltes les estones que em venia la
imatge del nen negre i el neguit de com ho hauria de fer per justificar davant
de la societat un cas tan inaudit.
Per sort, va néixer blanc, el nen i ni em vaig
recordar d’estar tranquil·la perquè era ben blanquet i igualet al seu pare. En
aquell moment ja tenia prou feina jo per recordar-me de les meves dèries-de-nens-negres.
Va néixer el segon, el tercer i el quart. Els vam anar
pujant amb bona voluntat, suportant els moments més difícils i fruint de les
estones més agraïdes.
I la vida anava passant sense alts ni baixos...
Però un dia, en anar a despertar el més petit, després
d’haver encès el llum de la cambra dels altres, vaig veure un bony estrany sota
els llençols. En acostar-m’hi i anar a besar el caparró del nen, vaig palpar i
veure quasi a la vegada que el que hi havia sobre el coixí era el cap d’un
hàmster descomunal, de la mida del cap del meu fill.
No vaig tenir ni forces per cridar. El vaig acariciar
com estava acostumada a fer-ho als animalets que teníem engabiats a la saleta,
i ell restava quiet, amb els ulls esporuguits, les galtes bellugadisses i les
dentetes llargues i primes.
A casa vam acceptar aquella transformació amb força
normalitat, al cap i a la fi era el nostre fillet i es deixava amanyagar com
abans, quan era només un nen. Corria sempre al nostre darrere i menjava prou
bé. A més ens estalviava pagar els rebuts de l’escola a la que, com és obvi, no
podia assistir.
Però ara tinc un problema que, si no se soluciona, m’alterarà
la vida completament: fa dos dies que, quan vaig arribar a casa després de tot
un dia de treball intens, em vaig trobar que la clau no entrava al pany. En
trucar el timbre, va obrir el meu marit i va fer com si no em reconegués. Em
pensava que feia comèdia i jo li seguia el fil, però finalment es va posar
nerviós i em va dir que si amb aquella eufòria pretenia encolomar-li algun
producte, anava equivocada, que no pensava comprar-me res i que, a més, tenia
molta feina. I em va tancar la porta. Va ser inútil que m’esperés al replà
molta estona, va ser inútil que intentés parlar amb els meus fills: cap d’ells
(el hàmster inclòs) no em reconeixia, ni tampoc les veïnes, ni els amics a qui
he intentat telefonar i visitar... A la feina diuen que mai no han tingut inscrita
una persona amb el meu nom ni amb la meva cara. I tothom se’m treu de sobre. M’agradaria
saber qui soc, d’on soc i què soc en aquests moments. Si us plau, si algú dels
que sou aquí podeu donar-me alguna referència del meu jo, potser m’ajudaríeu a
trobar el meu lloc en el món. Us ho agrairia eternament.
