VULL UN PAÍS...

                                                       penjat al Facebook el 18/05/20

Coses que passen

                                                         publicaat a Facebook el 25 d'abril

LLEGIM?

MIAU

PÉREZ GALDÓS,  Benito, Miau, Edición, prólogo y notas de Robert J. Weber, Madrid: Ediciones Guadarrama (Col. Universitaria de Bolsillo Punto Omega, 248), 1978

Aprofitant el confinament i per recomanació del programa Saber y Ganar, em va entrar el cuquet de rellegir Galdós. I vaig agafar l’única novel·la que tenia a casa i que encara no havia llegit, Miau.

L’acció se situa a finals del segle XIX. Ramon de Villaamil és un cessant de l’Administració que espera ser re-col·locat, però, malgrat les cartes que fa a personatges influents, les súpliques a amics, els viatges al Ministeri, i les promeses que rep, la col·locació no arriba.

Ell viu amb la seva dona, doña Pura, la germana d’aquesta, Milagros, la filla, Abelarda -a qui l’autor anomena sovint la insignificante- i el net Luisito Cadalso, fill d’una germana de l’Abelarda, que va morir molt jove. Com que el marit d’aquesta era un baliga-balaga, que la va fer patir molt, els avis es van quedar amb el nen, que puja esprimatxat i malaltís. La filla de la casa festeja amb un noi, Ponce, que espera heretar d’un oncle ric que està a punt de morir. Les dones de la casa, que les anomenen Les Miaus, per la seva cara felina, sembla que no són conscients de la situació de la família i segueixen aparentant tant com poden, anant a l’Òpera i rebent visites a casa. El nen va a l’escola, es mal estudiant i no gaudeix de l’afecte dels companys, que l’insulten i el persegueixen. A casa és estimat i mimat per les seves ties i àvia i fa de missatger quan el seu avi vol fer arribar alguna carta o alguna petició d’ajut a algun amic o alt càrrec. En somnis veu a Déu i parla amb ell.

La història es complica quan apareix el pare del nen, el Víctor Cadalso, que treballava a València i, sembla ser que ha deixat la feina a l’Administració -o l’han tret per alguna operació irregular- i s’instal·la a casa dels sogres, afalagant a doña Pura i enamorant l’Abelarda que, si no fos perquè ell té molta mà esquerre, molta retòrica i aconsegueix frenar-la, l’hauria seguit on ell hagués volgut.

A mesura que passa el temps, el drama i la desesperació de don Ramon es va intensificant i arriba al súmmum quan s’assabenta que al seu gendre, que tothom té per un aprofitat i oportunista amb pocs escrúpols, li han donat una bona feina al Ministeri i ell, un home íntegre, que només pensa en el bé comú i que sempre ha treballat per al bé de l’Estat, no el col·loquen.

Finalment, quan el gendre proposa portar el nen a viure amb la seva germana i el seu cunyat -per interès propi- i a la casa s’arma un esvalot perquè les dones s’hi oposen, l’avi, contràriament al que podia semblar, porta el nen amb els oncles i li fa veure el bé que estarà amb ells. A partir d’aquí, el Ramon de Villaamil , com a fora de sí, trenca tots els lligams que l’unien amb la seva vida anterior, renega de les seves creences, integritat i docilitat i es delecta pensant com es quedarà d’alliberat quan acabi amb tot.

Darrere del narrador i de les converses dels personatges, no es fa difícil entreveure l’interès i preocupació de l’autor per la política espanyola.

El tema principal és la crítica a l’Administració burocràtica del Madrid d’aquella època i a la necessitat de donar més importància a les aparences que a la pròpia realitat, però el que és realment interessant de la novel·la és l’estil de Galdós, àgil, irònic, satíric, punyent, lúcid. Els diàlegs són boníssims.  A través d’ells, el lector va entrant en el caràcter de cada personatge i, amb les explicacions del narrador, omniscient, va posant-nos en situació amb gran riquesa lèxica i abundància d’enumeracions, comparacions, metàfores i altres recursos.

                                                                                              

12 de març de 2020

UN ANY I...

AVUI FA SET ANYS

Avui fa set anys

Fa pocs dies, vaig trobar en una agenda del 2013 el text que copio a continuació. El vaig escriure el dia 9 de maig i el dedico a les àvies que ho seran aviat, per primera vegada -va per tu, Pepi-, i també a totes les altres, que segur que s'hi sentiran identificades. D'això ja fa set anys. Per tant, avui la nostra néta gran i tota la família estem de celebració.

"No es pot explicar l'emoció que se sent en veure la nostra primera néta al pit de sa mare, que surt plorant del quiròfan. Per què? Ella es pensa que és de pena perquè s'ha perdut el part, però és dels nervis envasats durant nou mesos, de por, també, d'inseguretat però, sobretot, de felicitat.
I comença un estat de deixar passar el temps, d'espera continuada... La vida es detura i només avança lentament al ritme de la nena.
Les visites arriben i se'n van -algunes es queden massa estona- però nosaltres seguim allí, pels passadissos, pel bar, per la sala d'espera, com fantasmes pletòrics, esperant tornar-la a mirar, tornar-la a agafar, tornar a parlar d'ella.
Sortiries al carrer i diries a tothom: "M'ha nascut una néta". "Ja sóc àvia". I penses que se't farà difícil tornar a la teva normalitat perquè ara el teu viure estarà banyat ja sempre pels pètals del seu cosset menut."

I aquest pensament em va inspirar aquest primer poema. Després en va venir molts més: 

Avui ha nascut l’Aina

Quina força ens empeny

cap a tu?

Quina onada de joia

exultant ens reté

dins d’un núvol

i ens allunya

de tot el que es mou,

de la gent, la rutina

i les coses?

Que fas tu, cossarró petitet,

per trenar-nos

el seny i el voler

i aturar-nos el temps

i suspendre’ns

en un mar de ficció?

Avui

no hi ha res,

res no avança.

Només tu i el teu viure

i el teu plor

i el teu cos

amb les galtes tan tendres…

Avui el temps s’ha aturat

a les dotze,

quan has arribat

al recer de ta mare

plorosa

i d’un pare

amatent

que se sap protector.

No hi ha res més avui

que un instant allargat.

Avui, res no avança.

                   9 de maig de 2013