TORRES I REIXACH, Aina, Dones rebels, (Il·lustracions d’Helena Pérez García), València, Sembra
Llibres, (SLL40), 2019
En aquest
llibre, l’autora -per cert, coneguda nostra- fa una ressenya de la vida i obra
de vint-i-dues dones nascudes durant el segle XIX i que ja han mort. Totes
elles han destacat en alguna disciplina o activitat, han estat molt importants,
fortes i resistents en la seva època, però han quedat silenciades per ser dones
i potser també per altres motius ideològics.
És
interessantíssim llegir, una darrera l’altra, aquestes històries potents, variades
i exemplars d’unes dones de les que no havia sentit parlar, en la seva majoria.
Això ha fet que em decidís a llegir els seus llibres o a ampliar els coneixements
que m’aporta aquest recull.
Totes
tenen un denominador comú: la proclamació de la República va influir positivament
i conscienciar a moltes d’elles. Algunes van tenir la sort d’anar a les escoles
de renovació pedagògica i en parlen favorablement. En canvi, la Guerra Civil i
el franquisme va truncar les seves carreres d’una manera o d’una altra.
Els dibuixos,
ens presenten el retrat de cada dona fent l’activitat que la caracteritza. És
un llibre molt recomanable.
Faig
un llistat de cada una de les protagonistes afegint-ne el tret més característic,
segons l’autora:
- Alejandra
Soler i Gelabert (València,1913 – 2017) “Lluitadora més enllà dels cent”.
- Anna
M. Martínez i Sagí (Barcelona, 1907 – Santpedor, 2000) “Una veu desterrada”. Va
ser promotora de l’esport femení. Ser dona i lesbiana promou el silenci. Va
escriure: “Mi voz se ha perdido en las esquinas del aire y del olvido”.
- Aurora
Picornell i Femenias (Palma, 1912 – Porreres, 1937) “Les idees mai no moren”.
Filla d’una família obrera i comunista, de molt jove ja comença el compromís
polític. Va ser afusellada junt amb altres dones per un grup de falangistes. Quan
li havien matat el pare i el seu company va escriure: “Podeu matar homes,
dones, nins com el meu que encara no ha nat. Però, i les idees? Amb quines
bales matareu les idees?”.
- Carmelina
Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero (Madrid, 1927 – València, 2009) “De les
lletres al silenci”. Escriu estudis històrics, poesia i dues narracions. És de
formació autodidacta, però és capaç de guanyar-se l’admiració del públic cap
als anys setanta. A partir dels 80 es retira i queda silenciada. “Jo tindré una
mort incolora, com un riu antic sense baladres... Però un jorn, a l’hora del
seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana”.
- Empar
Granell i Tormos (Borriana, 1945 – Ontinyent, 2010) “Mestra de l’entusiasme”.
Deixa empremta a l’escola on va ensenyar: “M’han ensenyat més els meus alumnes
ami que jo a ells”.
- Federica
Montseny i Mañé (Madrid, 1905 – Tolosa de Llenguadoc, 1994) “Una anarquista al
govern”.
- Francesca
Bosch i Bauçà (Palma, 1932 – 1992) “Comunisme en femení”.
- Irene
Polo i Roig (Barcelona, 1909 – Buenos Aires, 1942) “Fascinada pel periodisme”.
- Maria
Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918 – 1991) “De dona a dona”. Participa
en nombroses protestes, pensa que l’única sortida al franquisme és la
resistència cultural i política. Cultiva tots el gèneres impregnats de lluita
contra el patriarcat.
- Manuela
Ballester i Vilaseca (València, 1908 – Berlín, 1994) “Una artista a l’ombra”. “Veu
l’art com un mitjà per a canviar la realitat, i per això fa una obra compromesa
amb el temps que li ha tocat viure: la revolució i la guerra Civil”. A part de dedicar-se
a la pintura, al disseny gràfic i a la moda, també escriu poesia per expressar
les seves penes i els sentiments més íntims.
- Maria
Oliveras i Collellmir (Argelaguer, 1910 – Barcelona, 2009) “Pionera de l’anestèsia”.
- Marina
Ginestà i Coloma (Tolosa de Llenguadoc, 1919 – París, 2014) “Icona de l’antifeixisme”.
- Mari
Pepa Colomer i Luque (Barcelona, 1913 – Surrey, Anglaterra, 2004) “Iniciar el
vol”. L’arribada del franquisme i la criança dels seus fills li tallen la
oportunitat de seguir pilotant.
- Matilde
Gras i Solves (Sueca, 1901 – Badalona, 1975) “Memòries per la justícia”.
- Matilde
Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 1918 - València, 2007). “Compondre des de l’arrel”. “Matilde
desafia l’hostilitat masculina i escriu gairebé tres-centes obres... Ha musicat
poemes de molts poetes catalans”
- Maria-Mercè
Marçal i Serra (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) “Versos de la triple rebel·lió”
. “La poesia es converteix en vertebradora, l’ajuda a veure’s a si mateixa, a
explicar-se i a entendre’s. La poesia li és espill. I també, una segona memòria”.
- Montserrat
Abelló i Soler (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) “Poesia té nom de dona” “Per
això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel”.
- Montserrat
Capdevila i d’Oriola (Cabestany, 1905 – Barcelona, 1993) “Una de les primeres
matemàtiques”.
- Montserrat
Roig i Francitorra (Barcelona, 1946 – 1991) “Escriure contra l’oblit”. Ha de
fer de periodista per poder dedicar-se a escriure. “Us imagineu les Mercès
Rodoredes que ens hem perdut?” ... Si hi ha un acte d’amor, aquest és la
memòria”.
- Pura Pérez
i Benavent (València, 1919 – Windsor, Canadà, 1995) “Gestar l’anarcofeminisme”.
- Rosa
Bueno i Castellanos (Villapalacios, Albacete, 1945 – Palma, 2009) “Defensar la
barriada” “La Rosa és una de les precursores de l’associacionisme veïnal a Palma.
I ho fa des de la perifèria. A les barriades i com a emigrant”.
- Teresa
Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) “Narrar la guerra i l’exili”.
