Somni
viscut amb una intensa realitat, sense traspàs immotivat d'escenaris i amb
personatges versemblants; recordat vivament en la mateixa nit i el matí següent.
Fins i tot avui, uns dies després, el recordo amb bastanta exactitud.
L'escenari era un
paisatge que no arribava a muntanyós, simplement ondulat. Les esquenes dels
turons, sense més vegetació que un herbei semisec. Prop d'on nosaltres érem (hi
havia algunes persones), hi havia una enorme torratxa mig abandonada, semblant
a la torre del Baró de Collserola. El cel era tapat de núvols damunt nostre,
però més cap al nord es veia una nuvolada negra, de temperi.
Jo sabia que el món s'acabava, que tenia
els dies comptats. No hi havia acord entre els científics, però semblava que el
sol passava una època de minva de la seva producció energètica. Per aquesta
causa, s'aniria refredant tot (de fet, ja passava), les plantes es morien i els
humans acabarien la seva vida per causa de la manca d'aliments i d'arbres
suficients per mantenir la seva forma de vida (llenya, oxigen, etc.)
Jo sabia tot això lúcidament. I
també sabia que hi havia preparada una nau espacial per abandonar la terra en
qualsevol moment. "Nosaltres" podíem disposar d'aquesta nau quan
volguéssim i era facilíssim d'engegar. A les poblacions del nostre entorn hi
havia emmagatzemades moltes provisions. Semblava que moltíssima gent havia ja
desaparegut, i hi havia supermercats plens de menjar i d'altres coses. Llavors
jo pensava quina seria la manera millor d'acabar la meva vida: si esperar a la
terra que el fred o la carestia em matés o bé embarcar-me en la nau espacial
sense destí (no recordava que al sistema solar hi hagués planetes habitables) i
acabar la vida amb la superba visió sideral, la terra a la llunyania, en una
vivència que, en circumstàncies normals, jo mai no hauria pogut tenir. Allò que
volia evitar perquè m'esglaiava era una mort lenta, per inanició, per exemple,
o per asfíxia. D'altra banda, provocar-me la mort tampoc no em feia cap gràcia,
més aviat em repugnava.
Jo no estava sol, hi havia altra
gent, amb la qual comentàvem la jugada, si bé no els comentava tots els meus
pensaments.
En el decurs del somni, els
gambairots (torbonada opaca) anaven avançant cap a nosaltres (em sembla que
estàvem a cel descobert, sota la volta celest). Hi havia poca claror a
l'atmosfera i començaven a passar per damunt i per davant nostre fumerols de
boira que corrien a gran velocitat. Tot plegat molt escenogràfic i horripilant,
encar que jo no sentia especialment por: era tot molt intel×lectualitzat. No record en cap moment haver fet
cap pensament transcendent, celestial o diví.
En un moment determinat, no sé per
què, ens n'anàvem uns quants a veure uns altres supervivents que hi havia no
gaire lluny d'allí, a menys d'un quilòmetre. Hi anàvem en cotxe (un R-5) i ja
trobàvem el camí molt ple de neu, la qual cosa ens feia difícil la marxa.
Arribats al lloc, deixem l'auto i
anem a veure la gent. El lloc era així: Una construcció només de planta baixa,
en forma d'angle, amb teulada, amb amples finestrals tapats amb cortines de
color clar. Hi transparentava una llum tènue, de forma ataronjada. Entrem i
trobem com un ampli menjador, que devia ocupar la meitat de l'edifici, tot ple
de gent asseguda, escoltant el que deien els components d'una espècie de mesa
presidencial situada dalt d'una tarima.
Als tres homes que anàvem junts i
que hi vam entrar no ens va agradar el que deien els oradors, que parlaven en
un to massa apocalíptic. Així doncs, poc després vam tornar a sortir, la neu
havia augmentat (en cap moment no nevava, era com una condensació de la boira
freda i alta, que ara, junt amb els núvols, cobria tot el sostre del cel) i ens
va costar engegar el cotxe. Vam recórrer el camí de tornada, passant pel costat
del gran castell. Curiosament, a les vores de l'enorme edifici hi havia molta
menys neu; com si la seva enorme còrpora hagués protegit el lloc dels efectes de
la boira; el terra era encatifat d'aquell herbei mig sec mig verd de què he
parlat abans.
En això que veig un home conegut
preparat amb un cotxe per anar, amb la seva família, en direcció a un altre
indret on deia que trobaria més bon oratge. L'adverteixo del perill que quedi
atrapat en la neu. Ell, optimista, em diu que ja se'n sortiran. Efectivament,
el cotxe se li engega sense cap problema i se'n van en direcció a migjorn, on,
per cert, hi havia molt menys boira i menys neu, i àdhuc es veia en el cel una
certa resplendor solar. En aquest moment, estic quasi segur que jo anava
acompanyat de la Núria. I no record res més.
(
