PARLEM DE PINTURA?

    EXPOSICIÓ SEXART REUS: CAL MASSÓ

Dels dies 10 al 16 de Febrer, es va celebrar a Reus una exposició que, amb el títol SexArt, mostrava obres de temàtica eròtica, força sorprenents.

Es va fer al Centre d'Art Cal Massó, al carrer Pròsper de Bofarull,7, per commemorar el Dia Europeu de la Salut Sexual, i hi van participar una bona colla d'artistes locals.

La mostra estava formada per pintures i dibuixos de nus, fotografies, escultures, peces metàliques, imatges audiovisuals i llibres, tots ells de la mateixa temàtica més o menys explícita.

Les obres estaven distribuides per l'ampli espai amb molt de gust, i la il·luminació era pensada per cada tipus d'ambient.

He de confessar que potser no hi hauria anat si una de les pintores no fos amiga meva des de l'escola. La Montse Massó és una pintora reconeguada i, sempre que m'és possible, segueixo les seves exposicions. Aquesta faceta de pintar figures femenines nues amb pocs minuts davant d'una model no li coneixia, ja que ella és especialista en mercats.

Però a part d'admirar els seus quadres, que són contundents i de traç ferm, vaig gaudir de tots els altres i de les escultures i de les fotografies.

Em va agradar veure la desinhibició de les models i de les artistes, que no es frenen de mostrar les parts sexuals humanes sense complexos, amb les formes i les postures més agosarades o els gestos de dos cossos lliurats a l'amor -o millor dit, al sexe.

Em va cridar l'atenció un petit quadre negre amb el relleu d'una vulva de ceràmica rosada que sobresurt. Una vitrina amb una vintena de peces de metall que serveixen per empresonar els organs genitals, se suposa que amb finalitats sado-massoquistes. 

Mentrestant, una pantalla anava mostrant imatges eròtiques que cridaven l'atenció. 

Vaig poder fullejar uns llibres preciosos amb imatges de dones seminues pintades per artistes famosos...

En fi, que surts de l'exposició amb la satisfacció d'haver admirat l'art des d'una dimensió diferent de la que se'ns mostra habitualment i, a més, d'haver-me retrobat amb la Montse i la Teresa, dues companyes de curs.

Enhorabona als organitzadors de la Mostra i també a les artistes, que han sabut fer art d'un tema que, al menys a la nostra època, era delicat i prohibit.

https://www.bing.com/ck/a?!&&p=b650f823acc31d9ab5c653da60df60a8f1b031e3f5d9659b77cf980129e8aa71JmltdHM9MTc0MDA5NjAwMA&ptn=3&ver=2&hsh=4&fclid=3c5047ed-e29e-69be-02c3-48bde3b5687a&psq=Diari+de+tarragona+SexArt&u=a1aHR0cHM6Ly93d3cuZGlhcmlkZXRhcnJhZ29uYS5jb20vcmV1cy9zZXhhcnQtc2V4dWFsaXRhdC1hcnQtaS1jdWx0dXJhLWEtcmV1cy1DSjIyOTAwMTU2&ntb=1

LLEGIM?

 COMAS-ARNAL, Eva, Mercè i Joan, Barcelona, Ed. Proa (Col. A Tot Vent, 817), 2024

 

Aquest llibre me’l van portar els Reis. El vaig demanar perquè havia vist una entrevista amb l’autora al programa +324 i el tema em va cridar l’atenció. Tracta sobre els anys d’exili de Mercè Rodoreda i la seva relació amorosa amb Armand Obiols, que és pseudònim de Joan Prat.

Em vaig adonar que no sabia res de la vida privada d’aquesta escriptora i vaig pensar que el llibre m’interessaria.

L’he trobat dur, pel que van viure tots els exiliats i també pel que van patir els que es van quedar a Catalunya.

La Mercè Rodoreda va deixar un nen de 8 o 9 anys amb la seva mare, a Barcelona, i l’Armand Obiols, la dona i una filla petita, a Sabadell.

Es copsa molt bé el dia a dia dels exiliats. El grup d’intel·lectuals que va tenir relació amb la Mercè, fins que França no va ser ocupada pels alemanys, van viure relativament bé. De primer, gràcies als contactes que algun d’ells tenia, van poder establir-se a Roissy, al nord de França, en algunes estances d’un castell elegant, tot i que una mica atrotinat. N’hi havia alguns que feien estades a París per trobar-se amb membres de la Generalitat a l’exili i editaven una revista per mantenir en contacte els grups de catalans que s’havien establert en diferents llocs. Va ser una època dolça, malgrat la llunyania. Allí la Mercè i el Joan es van conèixer i van iniciar una relació que, amb els seus alts i baixos, no deixarien mai més. Alguns dels del grup van poder emigrar cap a Xile o Mèxic abans de l’ocupació, però ells dos no van poder i van passar moments molt difícils. Van estar a Lemoges i a Bordeus i van haver de viure unes situacions duríssimes tant física com psicològicament.

Després de la derrota dels alemanys, esperaven que Franco també seria derrotat i podrien tornar, però aviat es van haver de desenganyar i adaptar-se a una  nova vida a l’exili.

La relació del Joan i la Mercè passa per moments difícils, es trenca algunes vegades, però recomença per diferents circumstàncies.

Però Eva Comas, l’autora, decideix acabar el llibre aquí. Ella és una estudiosa de la vida i l’obra de Mercè Rodoreda. Ha recollit molt de material per via oral i escrita, cartes, postals, testimonis de gent que la va conèixer, etc. I ha volgut plasmar aquesta història real construint una novel·la on inventa tot allò que no ha trobat als papers però que és creïble coneixent la personalitat de la protagonista.

Encara que es tracti d’una ficció, m’ha agradat saber la realitat d’aquells anys, els llocs per on es va moure i els personatges que l’acompanyaven. Se’n citen moltes, com Pere Calders, Agustí Bartra, Francesc Trabal, Joan Oliver i Conxita

Riera, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Trias Peitx i molts altres.

Un llibre que crec que pot agradar a molta gent, perquè plaurà als que coneixen bé aquests anys de la nostra història i aquests personatges, i també als que no en tenen coneixement, perquè veuran en el llibre una novel·la de sentiments, ben escrita i de fàcil lectura.

                                                                      

                                                                                                    Febrer, 2025

FEBRER