LLEGIM?

BERTRANA, Aurora, Fracàs, Ed. Viena (Petits Plaers, 22), Barcelona, 2022

 

La col·lecció Petits Plaers de l’Editorial Viena la van presentar les seves editores al programa +324, del Xavier Grasset i em va semblar molt interessant la filosofia d’aquesta col·lecció: pretendre acostar els grans autors al públic general. Presentar un tast de l’obra d’aquests escriptors perquè els lectors menys avesats els perdessin la por i s’animessin a llegir-los.

Per això, fa pocs dies, quan vaig veure aquest llibret a la biblioteca de Nou Barris, el vaig agafar en préstec. D’Aurora Bertrana només em sonava el nom d’ella i el del seu pare.

La seva lectura ha fet que investigués sobre l’autora i la seva obra. Ella va ser una dona trencadora, com moltes altres del seu temps, que va voler seguir el seu camí com a escriptora, malgrat el desig del seu pare i les convencions de l’època.

El llibre Fracàs no és res de l’altre món. Per això la primera vegada que es va editar no va tenir massa ressò.

Reflecteix la vida d’uns personatges joves de la Barcelona benestant  de començaments de segle XX. Econòmicament ho tenen tot i potser per això necessiten buscar quelcom més que els ompli. Noves experiències, noves sensacions. No són lliures del tot perquè la moral i la religió encara pesen molt en aquell moment.

Déu n’hi do del ben dibuixats que queden els personatges amb una obra tan curta. El Domènec, amb les seves dèries d’home modern, empeny la seva dona i el seu amic a mirar-se d’una manera més íntima que com a amics, i després se’n sent. Tampoc dubta a exhibir la seva amant per tot Barcelona, però també a deixar-la quan li obliguen les conveniències. És un home egoista que no sap fer de pare ni de marit. La Clàudia, la seva dona, és un personatge que il·lustra el tipus de dona que no vol caure en l’stablisment de l’època, però tampoc es llança del tot a l’aventura. La seva relació amb el seu professor d’alemany, Rudolf Schwarz, és d’una coqueteria ofensiva. Li agrada jugar amb els sentiments del pobre home. Els seus sentiments envers el Domènec, el seu marit, també han canviat amb el temps. La insistència amb que ell va aconseguir que el seu amic de tota la vida, Blai Hostalric, la pintés nua no va ser una bona idea. Des de les sessions que van fer per poder pintar el quadre, les relacions entre els tres van anar canviant. Per al pintor, aquell encàrrec el va abocar en un món de contradiccions que potser mai va ser capaç d’analitzar i que li va provocar un hermetisme que sobtava tant al Domènec com a la seva dona.

No podem oblidar el paper del Jordi Munyoz, el soci del Domènec, bon cristià i marit exemplar, que representa la seva veu de la consciència. També mossèn Fuster té una influència sobre ell i, de vegades, li ha de fer cas per imperatius socials. I, finalment, hem de parlar de la Cristina, l’amant del Domènec que, rebutjada pel marit, cau en braços d’un altre home amb els mateixos defectes. El que sobta més és la bona relació que mantenen les dues rivals, amant i dona. Aquesta l’aconsella i l’alliçona per tal que pugui mantenir l’home, que és de les dues.

Els fills queden totalment desdibuixats. No sabem ni entenem el seu dia a dia, amb una tieta que els cuida i minyones o ves a saber, però que es mantenen al marge dels seus pares i mares.

Tècnicament el llibre està estructurat en sis capítols, dedicats cada u a un personatge. La veu del narrador es veu acompanyada pel diàleg, que fa que l’obra sigui més àgil. Si no fos perquè hi ha alguns temes que ens poden resultar arcaics en els temps actuals, podria haver estat escrita per un autor d’ara. Però hi ha certes paraules i expressions que et situen a l’època en què va estar escrita. Per exemple, formós, muller, fembra, la seva amada, el dringar de l’ovellada, vespral, la remor veïnal s’havia aquietat, llurs fillets, en oir aquestes paraules, enuig, festívol, temps ha, dies ha...

La presència de la moral catòlica en les vides dels protagonistes també sorprèn al dia d’avui, així com el paper de la dona vista per un home que és capaç de dir: “una dona adúltera és molt pitjor que un home” “[la dona] havia de sotmetre’s [al marit] i fins i tot mostrar certa complaença encara que no hi trobés goig”.

En fi, no em penedeixo d’haver-lo llegit, però sobretot, m’alegro d’haver descobert un bloc molt interessant d’una dona de Madrid que fa ressenyes de llibres. Es diu Lecturas de Undine, i la seva autora és Undine von Reinecke. Us el recomano. Tots els llibres que llegeixo, a més del gaudi que em proporcionen em porten a altres lectures, altres autors, records, coincidències. Cada llibre, per insignificant que sigui, aporta algun valor.

                                                                                 Febrer de 2024

 

DIES DE DISBAUXA

LA CANDELERA I SANT BLAI

 

                        Marededéu del Candeler,

segon dia de febrer.

sant Blai a tres,

endevina quin mes és.

 

Aquest verset li sentia dir cada any a la meva mare quan s’acostava la Candelera i ella, l’àvia i la tieta Pepeta ja es preparaven per a aquesta festivitat que, a Reus, com en altres pobles, es celebrava força. De fet, la meva infantesa, i la de tots els nens i nenes de la meva època, va estar marcada per moltes festes religioses que, per a nosaltres, eren festes socials i ens assenyalaven el calendari de tot l’any.

El segon dia de febrer, en sortir de l’escola, es trencava la rutina de fer deures, estudiar la lliçó de l’endemà i jugar al menjador de casa escalfat per l’estufa de clofolla y remolta. No, aquell dia, ens arreglàvem per anar a la missa vespertina de la Puríssima Sang, la nostra parròquia. Allí, en entrar, una senyora de la Confraria ens oferia, amb condescendència, una espelmeta blanca i prima, que era la que havíem d’encendre al començament de la missa per ser beneïda pel capellà amb tota solemnitat. Després l’anàvem encenent i apagant en certes parts de la cerimònia. El bocí que no s’havia consumit ens l’emportàvem a casa i feia cap en algun calaix.

Al dia següent, per a mi era més important i emotiu perquè, amb la tieta, preparàvem una cistelleta de vímet que m’havia comprat per a l’ocasió i hi posàvem algunes fruites: pomes, mandarines, nous i, al damunt, perquè no es partissin, uns blaiets embolicats amb paper fi. No sé si la tradició d’aquestes galetes amb la imatge del sant repujada és pròpia de la meva ciutat o de totes, però a Reus avui dia encara en venen, de blaiets. Ho cobríem tot amb un mocador fet amb puntes de coixí i tornàvem a l'església, ara per beneir els fruits d’hivern.

Aquestes dues misses i les dels diumenges se’m feien llargues i avorrides, però jo sabia fer volar el pensament creant històries per entretenir-me. El dia de sant Blai, al costat de la tieta, que em feia d’àvia i em donava tots els gustos, era una altra cosa. Perquè el que devia pensar és en la galeta que em menjaria en arribar a casa, fent desaparèixer, a poc a poc, totes les parts del sant. Només un blaiet deia la meva mare, que els altres, com que estaven beneits, s’havien de guardar per si un dia teníem mal de gola, ja que sant Blai era l’advocat de les afeccions de la larínge.

Aquestes dues eren les primeres festes després de Nadal i de sant Antoni, en què en alguns pobles, com al de la meva mare, a les Garrigues, feien una gran festa. A més de portar els animals davant de l’església perquè el mossèn els beneís, una família del poble, seguint una tradició centenària, feia portar dues paneres plenes de panets, que oferien a tots els pagesos que s’hi havien acostat.

Precisament era tan important aquell sant per als vilatans de Castelldans que, en néixer jo un 17 de gener, la meva cosina va maquinar un ardit per tal que, en lloc de dir-me Maria, com la meva mare i la meva padrina, em pogués dir  M. Antonieta, en honor del sant ermità.

Un altre dia us explicaré de quina manera em va empremtar aquest nom “substitut” durant la meva infantesa i joventut.

 

 

SOM AL FEBRER