diumenge, 31 de desembre del 2023

LLEGIM?

 RIQUER, Martí de, Quinze generacions d’una família catalana, Barcelona, Quaderns Crema, 1998



D’aquest llibre ja me n’havia parlat el senyor Enric Llevat d’Almoster. Quan es va editar, ell el va comprar, el va llegir i em va explicar de què anava amb tanta admiració i estima que em vaig fer el propòsit de llegir-lo.

Però va passar el temps i va quedar oblidat i substituït per altres que tenia més a mà. Ara, però, li ha tocat el torn.

Sorprèn que l’autor pugui datar en el 879 l’origen de la nissaga dels Riquer i com va desgranant els successors a través de pergamins, escriptures o fogatges. Això seria valuós per sí mateix, però el que m’ha admirat més és la quantitat d’informació suplementària que li ha proporcionat la seva recerca. Aquí podem comprovar quantes coses queden registrades del passat si volem pouar en els documents que es guarden en arxius i biblioteques. A més Martí de Riquer va comptar amb un arxiu familiar molt ric format per documents que els seus avantpassats més cultes o interessats havien anat recopilant. Van ser de gran interès per a ell les notes que Baltasar de Riquer (segles XVII i XVIII) va escriure sobre fets puntuals que passaven a la seva època i va recopilar el material familiar anterior. Els altres descendents anaven posant en caixes tots els documents pertanyents a la família. I la mare de Martí de Riquer va ser la que els va ordenar i classificar.

Amb aquest llibre podem reviure fets polítics, usos socials de la història de Catalunya, costums,  a més d’alguna anècdota interessant.

He de confessar que he llegit en diagonal les més de 1.400 pàgines que té el llibre, però sí que m’he detingut en la part més antiga i en la història de  Pau Argullana i la negra Mònica, una esclava a qui van acusar d’enverinar el seu amo i que ella, per lliurar-se de la pena de mort, acusa un veí -Misser Pau-  com a inductor d’aquella mort. No tots els avantpassats de l’autor van ser gent noble i honrada. N’hi va haver de venjatius i violents que per poca cosa es posaven a lluitar contra famílies amb qui mantenien enemistats -que l’autor anomena bandositats-, i no dubten a assassinar tots els contraris que poden.

Es va narrant el pas dels anys, els personatges i els relats. Em sorprenc de com es pot aconseguir tantíssima informació de fets tan allunyats amb el temps. I em detinc en la història de Martí de Riquer i de Comelles, besavi de l’autor, un carlí convençut, que va tenir una vida molt intensa. També en la història d’Alexandre, avi de l’autor, artista i poeta. M’ha admirat que ell hagi estat el primer Riquer que ha pogut viure del fruit del seu treball com a pintor, perquè tots els seus avantpassats vivien de les seves rendes.

Aquesta família en un principi vivien a Lleida on tenien propietats, però després s’escampen per la Segarra, Barcelona, la Bisbal i altres pobles de Girona. Al llarg dels anys, aconsegueixen títols nobiliaris. El seu patrimoni, tot i ser substanciós, passa per èpoques migrades. També hi ha algun Riquer dispendiós que gasta més del que recull i deixa la família en estat de pobresa o misèria. D’altres es mostren assenyats i bons administradors i afavoreixen tots els membres de la família, assignant un sou a oncles, ties, madrastres, germans i cosins (és el cas del Martí que va viure a mitjan segle XVIII).

Un llibre tan complet i interessant que val la pena fullejar-lo, al menys, per adquirir consciència de la importància dels historiadors per preservar la memòria dels nostres avantpassats.         

                                                             Desembre de 2023

 

 

BON ANY


 

dissabte, 9 de desembre del 2023

LLEGIM?

 PAGÈS, Rosa, Àngels de pedra, Valls, Ed. Cossetània (Col. Notes de color, 31), 2010

 


Aquest llibre me’l vaig comprar a Reus després d’haver-lo vist anunciat no recordo on. Com que tot el que parla de Reus m’interessa, el vaig començar amb moltes ganes.

El tema fa patir una mica perquè bastants personatges es troben en serioses dificultats des del punt de vista social, laboral o mental.

Per l’argument que tria l’autor, es barregen dos mons, el de la classe benestant de Reus i el de la classe obrera. I això sempre crea conflicte.

Surten personatges il·lusionats en grans projectes que haurien  transformat les ciutats si s’haguessin portat a terme, i d’altres, desaprensius moguts per interessos menys nobles.

Els temes més recurrents es podrien resumir en aquests: el de la bogeria i, amb ell, el protagonisme de l’Institut Pere Mata que, en aquell temps estava desenvolupant programes innovadors per combatre-la. L’enamorament, les convencions socials, les vagues obreres per aconseguir dignificar el treball, la contraposició entre Reus i Barcelona...

Però el que m’ha resultat més plaent és la descripció d’espais de la ciutat que a mi em són familiars: el passeig de la Boca de la Mina, el carrer Ample, el teatre Fortuny, el Círcol, els Ravals...

La novel·la està narrada en tercera persona i té algun diàleg entre els personatges. De l’estil, el que m’ha cridat més l’atenció són les metàfores i comparacions que empra. A continuació, en copiaré algunes que he assenyalat i que il·lustren la manera original d’emprar la llengua que té l’autora:

-       Tornava a refrescar, i a través de la finestra els dits allargassats del vent arrencaven remolins de tristesa. (p.16)

-       ... sentint que el sol se li arrapava com una heura al voltant del cos. (p.30)

-       ... va dir amb una veu prima que va ressonar a la sala com un eco de tardor, com la fressa de les primeres fulles dels arbres que cauen a terra a mitjans de setembre. (p.71)

-       ... el cel s’anava ennegrint com si el capvespre arribés carregat de sutge. La primera gota, espessa com un esquitx d’oli, va caure sobre el front del Miquel. (p.80)

-       ... i es va notar les mans glaçades, com l’escorça dels ametllers que s’alçaven a la banda dreta del camí. (p.104)

-       El silenci l’envoltava encara amb una gruixuda cintra de vellut i el paisatge l’atordia: aquella extensió del verd se li feia inabastable, li fugia dels ulls com la imatge de la seva pròpia vida, retinguda encara entre les parets  del Manicomi. (p.136)

-       ... aquella vànova de confidències s’havia anat fent encara més llarga i dibuixava una trama més fina. (p.152)

-       ... fins que el buit de la nit va acabar de rosegar tots els racons de l’habitació. (p.162)

-       Tot havia passat com en un somni, sense diferència entre el dia i la nit, com si totes les hores estiguessin unides pel mateix fil de coure. (p.175)

 

N’he copiat només unes quantes de les moltes que he anat subratllant durant la lectura i que il·lustren el paper que les descripcions tenen en aquest llibre. Unes descripcions que ajuden al lector a posar-se a la pell dels personatges.

Com quasi tots els llibres que llegeixo, el recomano a tothom que vulgui passar una estona plaent.

                                                                                 Novembre, 2023