LLEGIM?

 PERAN, Espartac,  Tres desitjos abans de morir. De la mort, el dol i la vida. Barcelona, La Campana, 2022

A l’Espartac Peran el va entrevistar el Xavier Grasset al programa +324. Com sempre, quan un autor et parla del seu llibre i un entrevistador li fa preguntes que ressalten els punts més interessants, t’agafen ganes de llegir-lo. De seguida el vaig buscar a la llibreria més propera però estava deixat i em vaig posar a la llista d’espera.

Quan ja no pensava amb el llibre, em va arribar l’avís que ja m’havia arribat i que m’esperava durant una setmana a la prestatgeria.

Me l’he llegit de pressa, l’he trobat entretingut i m’ha fet reflexionar. El llibre té dues parts: la primera, és sobre l’experiència familiar de l’Espartac, i la segona, està basada en vivències d’altres persones.

La infantesa de l’autor és literària. El fet que els seus pares -una parella alegre i normal de Mataró- perdin el fill gran quan té nou anys a causa d’un accident fortuït i que visquin un dol tan intens i els facin viure als tres altres fills, és com una novel·la.

L’autor aboca en el llibre tot el que ha pogut recollir sobre aquest tema. Per exemple, el llibre d’Elisabeth Kübler-Ross, que va teoritzar sobre la mort i les fases del dol; la pel·lícula Coco; l’experiència d’un forense; les lleis sobre els drets dels que perden un fill (mort perinatal); dels cementiris i dels nínxols (el 301 de Mataró). També parla del que li va suposar la mort dels pares, com la va viure. Explica els tres desitjos que va deixar escrits la seva mare abans de morir; de com quan realment coneixes als pares és quan s’han mort.

A la segona part, els amics i coneguts en són els protagonistes. Gent que està a punt de morir o que ha mort, com una cosina seva, una amiga, l’Arcadi Oliveres. Ens explica que la mort en altres cultures és viu molt diferent de com la vivim nosaltres, els rituals són molt diversos. Apareixen personatges que li han parlat de la mort, com el Màrius Serra, el Tortell Poltrona.

I acaba amb el cas d’una amiga que mor de càncer malgrat la seva actitud de lluita. I entre cas i cas, ens fa les seves pròpies reflexions.

És un llibre que sembla senzill però que està plegat de pensaments. Aquest és un llibre que tothom hauria de llegir, sobretot els que els espanta la mort, perquè amb un llenguatge senzill i planer sap captar-te l’atenció i parlar-te sense embuts d’un tema que, de vegades, defugim.

                                                                                                                 Abril 2023

MILLOR DOS, NO?

I molt bon dia

 

LLEGIM?

GINZBURG, Natalia, Anton Chéjov.  Traducción de Celia Filipetto. Barcelona. Ed Acantilado, 2006

Aquest llibret el vaig veure recomanat a la biblioteca de Cabrils un dia que hi vaig anar amb la meva neta Aina per tornar uns llibres.

Em van venir ganes de conèixer Chéjov i de l’autora li havia llegit Sagitari, que em va agradar. Mentre esperava que ella en triés uns quants per a ella i els seus germans, em vaig asseure a una butaca, vaig començar a llegir-lo i em va semblar interessant. A més, en ser tan petit, podria dur-lo a la bossa per llegir pel metro.

L’autora es limita a ressenyar cronològicament la vida d’Anton Chéjov, enumerant les obres que va anar escrivint i publicant.

La idea que en trec del personatge és que va tenir una infantesa trista i problemàtica per la personalitat irascible i intransigent del seu pare, que aviat es va tirar a la beguda, i la submissió de la seva mare.

Ell es va convertir amb el puntal d’aquella casa, tant econòmic com moral.

La família canvia moltes vegades de ciutat i de casa perquè ell no acaba de trobar el clima de pau i de serenor per escriure. Però sempre pensa en les necessitats de la seva mare i la seva germana. I aquestes també viuen pendents d’ell.

Malgrat les dificultats, acaba medicina i adquireix fama com a metge dels camperols i de la gent senzilla perquè, si no tenen diners, no els cobra la visita.

Té alguns amics fidels que el protegeixen i l’acompanyen.

A causa de la vida que porta i de l’alimentació poc saludable i de les males condicions de les cases on viuen, agafa la tuberculosi.

Té contacte amb diversos escriptors coetanis. Admira Tolstoi, tot i que aquest detesta el teatre de Chéjov, però no els seus contes (jo no sabia que n’havia escrit i publicat tants).

M’ha cridat l’atenció que, malgrat l’època en que viu (1860-1919) i les penúries econòmiques que passa durant moltes temporades, viatja molt per Europa.

Quant a les relacions sentimentals, en té moltes al llarg de la seva curta vida. Més ben dit, hi ha moltes noies que s’enamoren d’ell, però ell els talla les ales, perquè l’espanta la idea del matrimoni. Finalment, una actriu alemanya, Olga Knipper, amiga de la seva germana, aconsegueix casar-s’hi, tot i que el seu va ser un matrimoni especial, perquè ella passava llargues temporades fora de casa per seguir fent d’actriu i ell, ocupat amb escriure, no la podia seguir.

Després de llegir aquesta visió que de Chéjov ens dona Natalia Ginzburg, sens dubte que llegirem molt més motivats els seus contes i, si fan algunes de les seves obres de teatre, les anirem a veure amb plaer, segurs de conèixer una mica millor la ploma que les va escriure.

                                                                                                                             Març de 2023

LA MONA DE PASQUA

 

Avui, dia de repartir i menjar mones m’he recordat de les que jo rebia de petita.

El meu padrí era el germà de la meva mare i vivia a Castelldans, el poble de Les Garrigues on havien nascut. Era “el padrinet”.

Com que el meu pare era fill únic, quan vaig néixer, van fer padrina a una cosina germana seva, que vivia a Valls. Era “la padrineta”.

Per Pasqua devíem anar sempre al poble de la meva mare, per veure els meus avis -que a Lleida s’anomenen padrins- i tietes i donar-li oportunitat al meu padrí de bateig de donar-me la mona, que no era com les d’ara, no, les mones de poble eren rodones i amb un forat al mig. Les feien de pasta de coca i les guarnien amb tres o quatre ous que portaven una mena de creu feta de pasta com perquè no s’escapessin.

Recordo una Pasqua, devia tenir tres o quatre anys, que, en arribar al poble, el meu padrí, que sentia una passió especial per la seva fillola, em va pujar al darrer pis de la casa pairal, la golfa. Suposo que la resta de la família venia darrere. Em vaig meravellar veient els canyissos amb fruita estesa, sacs plens d’ametlles o d’olives pels racons, llonganisses penjades, trossos de porc amb sal perquè s’eixuguessin, algun pernil i mil tresors per a una nena de ciutat. Em va fer entrar en una cambra que quedava separada de la sala gran. Damunt d’una taula de fusta poc polida hi havia dues coques de forner i dues mones amb ous, de les que us he dit. El padrinet, em va dir: “Tria la que vulguis” senyalant-me les dues mones, que eren pràcticament igual una i l’altra. Jo, sense pensar-m’ho, vaig senyalar la coca llarga i ensucrada que hi havia al costat, la més gran. Ell em va dir que allò no era una mona, però no hi va haver manera, jo volia “aquella”.  No sé com va acabar l’estira i arronsa però recordo perfectament la patxoca que feien les quatre peces allà damunt.

En canvi, la mona de Valls era moderna, de les que venien a les pastisseries de ciutat, fetes amb pa de pessic i guarnides amb mantega, melmelada, fruites confitades, una figureta de xocolata i alguna ploma de color. La portava el recader al dissabte de glòria a la tarda. I a mi em feia il·lusió aquest fet. Després de dinar, suposo que motivada pels pares, ja esperava que piquessin el timbre i que un home em lliurés una capsa de cartró ben precintada. L’obria amb delit i apareixia la flamant mona, grossa i bonica. Suposo que el meu pare, formal i complet com era, aquell mateix vespre ja escrivia una carta d’agraïment a la seva cosina explicant-li la meva reacció davant la meravellosa mona que m’havia enviat, però jo, d’aquella padrina, només guardava el record màgic del paquet ben embalat. Eren poques les ocasions que teníem de veure’ns, perquè els meus no eren amants de sortir de Reus i ella i la seva família tampoc es movien de Valls.

Aquesta “màgia” va durar ben poc. L’any 60, jo tenia vuit anys, vaig esperar il·lusionada el paquet i el recader, però van passar les hores i no va arribar. Tots estàvem ben estranyats. Vam pensar que el transportista se n’havia oblidat o se li havia girat feina i que potser la rebríem al dilluns o al dimarts, primer dia feiner després de Pasqua. Amb aquesta esperança em devien fer passar la decepció d’aquella tarda. Però la mona no va arribar ni al dimarts ni mai més. Uns dia, ja en feia uns quants d’aquest desengany, a la meva mare se li va encendre una llumeta. Recordo com si fos ara la seva expressió: “Nena, ja sé perquè no t’ha arribat la mona! És que ja has fet la comunió i a Valls deu ser costum dels padrins fer la mona només mentre el nen és petit. Ara tu ja ets gran”.

Vaig haver d’empassar-me aquesta deducció, però confesso que no em va fer gens de gràcia aquest costum, perquè encara van haver de passar bastants anys perquè a la vigília de Pasqua no em recordés de la padrineta de Valls i desitgés que aquella mona seguís arribant.

CAPPEU.

 

FALTA POC PER ANAR-ME'N.