PORTEM POCS DIES DE QUARESMA

 

ARA QUARESMA

 

CARNAVAL!!!

 

FEBRER

Al Febrer neu a dojo (també).

                                          Adaptació d'una il·lustració per a la revista NW (2017)
 

LLEGIM?

 HORNBY, Nick,  Alta fidelitat, Barcelona, Ed. Columna ( Col. Columna Jove, 155), 1995

 

Aquest llibre el considero diferent dels altres que he llegit darrerament.

El vaig agafar de la biblioteca perquè en van parlar molt favorablement al programa Saber y Ganar. Però durant molts moments de la lectura he estat temptada de deixar-lo, perquè pensava: “Per què tu has de llegir un llibre com aquest?”. Va sobre un noi de 36 anys -el narrador- que comença explicant les cinc separacions que ha tingut de cinc relacions.

Ell regenta una botiga de discos deficitària, amb dos treballadors, solitaris com ell, que, alguns vespres, acaben en un pub escoltant música. Sempre que estan junts parlen de grups musicals i de cançons que a mi no em sonen gens. A més, llegir la vida que porta aquest noi, que sembla que no ha trobat el nord de la seva existència, ha fet que em sentís bastant fora de lloc. Per això m’ha incomodat el llibre. Però, per altra part, soc molt cabuda y em costa no acabar una cosa que he començat i em sabia greu no arribar al final de la història.

L’autor aconsegueix posar-se a la pell d’aquest noi que, constantment s’està plantejant el sentit de la vida de perdedor. No ha reeixit en cap de les relacions que ha tingut, ell es veu mediocre, se sent sol i la seva botiga fa aigües. La relació que manté amb els seus pares no és gens gratificant. Se sent un fracassat. Té amics però que potser no són bons amics o que han triat camins diferents al seu.

Però hi ha quelcom en aquest noi que el fa tendre. De vegades, les seves reflexions les he trobat cabdells mentals però hi ha coses del llibre que m’han fet pensar.

Per exemple, davant d’una fotografia de quan era un nen, disfressat de cowboy, apuntant a la càmera amb una pistola, ell té la sensació que ha decebut aquell nen, que ho esperava tot de la vida i que ara ell l’ha convertit en el que és ara, un desastre. Això em porta a pensar en les fotos meves de quan era molt petita, de quan anava a l’institut amb el grup d’amigues de Reus. Vivíem la vida amb intensitat però no teníem ni idea del que serien les nostres vides, que ara sí que hem viscut i sabem què han esdevingut. També em passa mirant una fotografia de tres dels meus nets, que corren alegres per un camí. Aquesta fotografia, que tinc molt present, em fa plantejar què serà de la seva vida.

La mort del pare de l’ex-parella del protagonista el porta a reflexionar sobre el tema. A ella, aquest fet la té sumida en l’angoixa i el desconcert; en canvi, la notícia deixa indiferent al seu company de treball. I ell és el pont entre aquestes dues persones de sentiments tan oposats.

Es planteja també quins temes musicals li agradaria que sonessin en el seu funeral.

Encara bo que la història es va reconduint al final i aquest xicot pren algunes decisions que li aporten una mica més d’esperança.

Llegint aquest llibre, arribo a la conclusió que fins i tot una lectura no gaire plaent, et pot fer reflexionar. Sempre val la pena llegir un llibre.

                                                                                                   Desembre 2022

AQUELLA DECENNAL DE VALLS

Avui és segon dia de febrer, la Marededéu de la Candelera. Quan jo era petita, la meva tieta Pepeta em portava a Missa, aquell dia. Ens donaven una espelmeta, l’enceníem i el capellà la beneïa.

Quan just havia fet nou anys i s’acostava aquesta diada, la meva padrina de bateig, cosina germana del meu pare, que era de Valls, va telefonar-lo i li va dir que aquell any, celebraven les decennals, unes festes molt lluïdes en honor de la Patrona i que havien pensat que jo -que tenia un any menys que la seva filla gran i un més que la seva petita- m’ho passaria bé si hi anava a passar dos o tres dies. Els pares em podrien deixar al cotxe de línia i ells m’anirien a buscar a la parada, em portarien a casa seva i junts seguiríem els actes d’aquella gran festassa.

Els meus pares s’ho devien parlar. Segurament que van valorar pros i contres. Els imagino pensant que declinar la invitació d’una família amb qui no manteníem molta relació però que havien tingut la deferència de convidar-me era tenir una descortesia. A més, l’experiència d’estar uns dies fora de casa a mi m’aniria bé per vèncer la timidesa i aprendre a organitzar-me. Per tant, malgrat que havia de faltar un dia o dos a col·legi, van dir que sí.

I ja em tens la meva mare preparant-me tres mudes, una per a cada dia i potser un recanvi, i la roba més bona que tenia i aquesta gequeteta i l’abriguet i una boina de color fúcsia que hi feia conjunt, i uns guants, que fa molt de fred. I sigues molt educada, menja amb correcció, saluda l’Angelina -la germana de la meva àvia-, que viu amb ells i està tant delicada...

No recordo si hi vaig anar de bon grat o una mica forçada. El que sí que recordo és el sentiment d’abandó des del moment que vaig baixar del cotxe de línia. La meva padrina era una dona alta i posada, no em feia mal paper, però no era afectuosa  El marit era l’únic home d’aquella casa i actuava com el pater familias, tenia una mirada i un parlar irònic, que jo no sabia interpretar. La velleta s’estava tot el dia asseguda vora els fogons i participava poc de la vida familiar. I les nenes, ai!, les nenes! Ja vaig veure de seguida que no farien cap esforç per fer-me agradable l’estada. Anaven a la una per ridiculitzar-me i burlar-se del que deia o del que feia, això sí, d’amagat dels seus pares, que no ho haurien permès.

Devíem anar a molts actes, tant religiosos com socials i festius. Jo devia posar-me l’abric nou i la boina i els guants i no desentonava amb el que portaven les cosines i les altres nenes del poble. No ho recordo gens.

El que sí que recordo amb molta claredat és la casa on vivien, que era antiga i rònega, situada al barri vell, fosc i humit. Ara penso que devia ser la casa pairal on va néixer la meva àvia i que devia haver quedat per a l’Angelina, la filla gran, que va enviudar aviat, i que la meva padrina i el seu home, en casar-se s’havien establert allí per a fer-li companyia, hi havien criat les nenes i no en van marxar fins que l’àvia es va morir. Llavors es van establir en un pis nou i més digne de la seva condició, perquè aquell oncle es guanyava bé la vida.

A la casa s’hi accedia del carrer estant pujant dues o tres escales que donaven a un extrem de la cuina, que quedava a l’esquerre i no era gaire gran. Al front hi havia una porta marronosa, era la comuna -el que a Reus en dèiem wàter-, que devien haver construït ells manllevant un bocí a l’estança i, del costat, s’enfilaven unes escales estretes i altes que conduïen al pis o pisos de dalt, on hi devia haver el menjador i les habitacions. No recordo res més que la primera imatge de la cambra que hauria d’ocupar jo durant aquells dies. Era gran, amb els dos llitets de les nenes i un llit plegable que em van preparar per a mi. Al costat, encara hi cabia una cadira on vaig posar la bossa, amb les meves coses.

No recordo gairebé res d’aquells dies, només flaixos. Per exemple, el fet que a la casa no hi havia lavabo i que havíem de baixar a rentar.nos a la pica de la cuina. Que hi feia bastant de fred. Que jo m’hi sentia fora de lloc i no sabia massa com comportar-me. Però, el record més punyent, trist i negatiu d’aquella experiència a casa dels parents devia passar al segon dia. Havíem arribat d’algun acte o potser ja havíem sopat i érem a la cuina. De sobte -com passa sovint als nens-, em vaig adonar que tenia pipí i que la comuna estava ocupada per l’oncle, que trigava a sortir. Jo devia prémer les cames, devia intentar contenir-me, devia voler pensar en una altra cosa, devia tenir vergonya de dir-ho a ningú. Aquella porta seguia closa i impenetrable. Fins que, aquella nena de nou anys, tímida i enyorada del confort familiar, no va poder esperar més i va deixar les calcetes ben molles. Recordo perfectament el sentiment de vergonya que em va envair i la meva preocupació per amagar dins la bossa el cos del delicte, sense embrutar l’altra roba -en aquella època encara no teníem tan a mà les bosses de plàstic . Devia entaforar les calces en algun racó, barrejades amb alguna peça de roba, i devia tornar a baixar a baix per descarregar totalment el meu esfínter de tota pressió malèvola i, sobretot, per dissimular aquell acte tan innoble.

I vaig quedar alliberada tant física com mentalment, perquè ningú no es va adonar de res ni ningú me’n va preguntar res. Devíem anar a dormir i a l’endemà devíem seguir amb les celebracions.

Però, cap a la tarda, a una de les nenes, o potser a les dues, se’ls va ocórrer regirar-me la bossa, ves a saber per a què i, evidentment, van trobar-me la roba mullada. Encara recordo les seves rialles i les burles repetint, d’amagat dels seus pares -que potser m’haurien comprès o fet costat- “l’Antonieta s’ha pixat!”, l’Antonieta s’ha pixat!! Em volia fondre. No sé com vaig reaccionar davant d’elles, però sí que tinc present encara com em vaig sentir i les ganes boges que el temps volés i que arribés l’hora d’acomiadar-me amablement d’aquella família, donant-los les gràcies per la seva hospitalitat, i pujar al cotxer de línia per deixar enrere aquell mal son, arribar a casa i trobar l’escalf i la comprensió de la mare, que segur que es va penedir d’haver-me fet aquell flac favor.

I sempre més, quan arriba la Candelera, no puc deixar de pensar en Valls i les seves decennals. I la càmera del meu cervell posa el flash en aquests quatre records que m’han quedat per sempre d’aquella experiència trista.

                                                                                                                 2 de febrer de 2023